Apòstata desficiosa

No sé quantes vegades al dia, entre principis de desembre i el dia de reis, deia això mateix, buscant la confirmació de què enguany tornarien a portar-me coses ben boniques. Recorde l’emoció de començar a veure les carrosses des del balcó, i els nervis ja en baixar l’escala quan, curiosament, ma mare sempre oblidava alguna cosa dalt i tornava a pujar un momentet (a un cinqué pis sense ascensor) per preparar els regals. I sobretot recorde el nus a l’estòmac en sentir els timbals, olorar les torxes i veure els patges de la que és -diuen- la cavalcada més antiga del món.

Ara fa molts anys que no puc anar a Alcoi pel dia de reis, però normalment tinc present que moltes criatures tindran la boca tan oberta com la tenia jo, tot i els gorros, els guants, les bufandes i el fred que pela que sol acompanyar la visita dels reis mags.

Enguany no sé si m’he portat bé o malament, però no m’han portat res, amb aquest costum estés de donar-se els regals per nadal i la dificultat de tornar a trobar-se amb la família a principis d’any.

Sort que la premsa de hui em fa un regal: després d’anys i anys de reivindicació, sembla que -per fi!- començaran les obres per millorar el tren Xàtiva-Alcoi. Ho farà el ministeri, la Generalitat no posarà ni un cèntim (i això que ara molts ajuntaments de la zona són en mans del PP). Sembla que això de "forasters vindran que de casa mos trauran" s’haurà de canviar per -encara que no rime massa- "els de casa no fan res, a veure si hi ha sort amb la ministra de foment".