Que no s'apague la llum

Dues setmanetes d’aventura i un grapadet d’historietes per contar-vos. Gràcies que encara estem de vacances (avui se’ns acaba el chollo) hem pogut fer algunes eixidetes diürnes i nocturnes que han enriquit la nostra estança. D’entre les diürnes, dir-vos que hem estat “di giro” per algunes de les ciutats més boniquetes de la regió de l’Emilia Romagna com són Ferrara i Ravenna. D’entre les nocturnes crec que ens queda catar solament la nit dels dimecres, perquè ja sabem per on van els tirs de la festeta dels dies restants. Com veieu, de moment res de perdre el temps…

Començaré per la informació turística perquè veieu que el non stop va més enllà de la nit. Dijous passat vaig sortir per primera vegada de Bologna per tal de visitar una ciutat de primer ordre (Ferrara) segons els consells que havíem rebut. Certament sí que em va semblar una “bella città” però ja se sap que quan invertixes majors il·lusions… Aleshores resumiré dient-vos que quan vingueu cap ací, no crec que eixa siga una de les destinacions escollides. Tot i que això no significa que compta amb algunes cosetes molt xules com el castell, la catedral i la piazza Ariostea, molt adequada per a fer una siesteta com la que ens pegàrem (de vegades una es pot permetre eixir-se’n de la regla que ella mateixa va imposar: siesta = perdre el temps). Ravenna, en canvi, sí que em va sorprendre. Aprofitant la visita de la mare i la tia d’Àngela (Atenció, millor amic!! Quin arròs al forn ens van preparar, per favoooor!!!), doncs una d’elles és professora d’Història de l’art, ens dirigírem a la ciutat més rica en art bizantí del món mundial. Em reitere una no entesa d’art, però aquesta ciutat hi ha que visitar-la per veure una quantitat indescriptible de mosaics junts en espais reduïts. Vertaderament una passada visitar San Vitale, el mausoleu de Gal·la Placidia o el Baptisteri Neonià. A més, com veieu a la imatge, també vam visitar la tomba de Dante Alighieri, la qual resta en aquesta ciutat. Definiria Ravenna com una joia de la regió. Ací, sense cap mena de dubte, sí que tornaré.

Pel que fa a les nits, encetàrem la setmana experimentat un dels més multitudinaris encontres a Bologna: les nits de dilluns al Corto Maltese. Aquest pub de gom a gom, cervesetes molt baratetes en comparació a la mitjana habitual i un ambient molt acollidor. Recomanable al 100%. Borratxera total i prou econòmica. Dijous també vam viure per primera vegada un botellón a la italiana que ens va deixar bon sabor de boca, la qual cosa vol dir que ens convertirem en assidus al recinte. Solen celebrar-se a la Piazza Santo Stefano, on un munt de gent impressionant seu a terra amb la respectiva colla i amb l’essència de l’esdeveniment (les botelles). Alguns porten la guitarra i canten, altres porten gran castanya i també canten. Un gran espectacle. Igualment recomanable al 100%. Visitàrem alguns pubs inclosos en el ritual i acabàrem a la discoteca on els estudiants entren gratuïtament els dijous. M’estalvie el final. Més del mateix.

El toc dissonant de la setmana el vam viure dissabte en tornar de Ravenna. Havent sopat, Àngela i jo ens disposàvem a veure una pel·liculeta i a gitar-nos acomodades ja amb els nostres pijames. A les 12 toquen campanades i… Sorpresa!! Apareix el nostre company de pis amb un amic i una botella de whisky i ens oferta anar a una festeta a tot un edifici de pisos d’Erasmus people. Ell, igual que nosaltres, no coneixia ningú allí, però va saber convèncer-nos de que en aquesta festa, la invitació era de mínima importància. Evidentment no va trobar en nosaltres cap resistència i pim, pam, pum… A punt i a la festa. Les paraules no són suficients per tal de descriure el que trobàrem en arribar. Era per veure-ho. Tres pisos amb dos apartaments per planta amb totes les portes obertes. Self service i musiqueta diversa en cadascun d’aquests pisos. Gent d’ací i d’allà per tot arreu, més de cent persones seguríssim. I res, nosaltres ‘como Pedro por su casa’… Ens col·locàrem estratègicament al costat del frigorífic d’un dels pisets i cerveseta debades tota la nit pel morro. Xarrucant amb uns i altres i practicant tots els idiomes coneguts (llàstima no haver trobat cap xinés!!  Estic oblidant-me ja!! Tèr, et necessite!!).

Arribats a aquest punt, he de fer un parèntesi. La nit d’aquest gran espectacle, vaig decidir cridar el meu “segon millor amic” Pèr, i vaig trobar-me amb la gran sorpresa de trobar-vos a tots reunits i en disposició de celebrar els aniversaris de Tèr i Vic. Sincerament, tot i que l’assistència a la festeta aquesta va ser una de les decisions més encertades des que estic ací, si haguera pogut escollir, haguera preferit estar entre tots vosaltres. Quina alegria sentir-vos i quina envegeta em fèieu!! Làtex i tot!! No s’habitueu a no trobar-me entre les penyores de dicho antro, que pels Nadals retornaré amb gana de marcar terreny…

I és que realment, em trobe envoltada de sentiments contradictoris. Estic mel ací, perquè cada dia és una aventura nova, un conèixer gent, llocs i costums diferents, un trecament total amb la monotonia. Però de vegades també enyore moltíssim estar entre les mateixes caretes, als mateixos llocs i escoltant vint vegades les mateixes bajanades. En ambdós casos em sent feliç, simplement és una qüestió d’horaris. Ara em toca ací i després allà. I allò més esperançador és sentir-me genial en el present més immediat sabent que compte amb un demà encara més suggeridor.