Que no s'apague la llum

Ara sí que sí. Escric el meu primer post des de terres italianes. En resumits comptes – després m’explicaré- puc dir-vos que estic “millor… impossible” a Bolgona. En primer lloc perquè fou arribar a l’estació de tren i directament a casa (sip… açò va ser aplegar a missa i tocar les campanes), la qual cosa he de dir que és un gran avantatge. Després perquè els companys de pis són dos trossets de pa i a més, ja estem coneixent gent molt diversa que fa que augure un gran any…

Després d’aquesta breu introducció he de dir que el meu primer i segon dia no van estar absents d’incidents. Vaig aterrar a l’aeroport de Malpensa a Milà i van assegurar-me que no tindria problemes per agafar trens a Bologna. Així que cap a l’estació em vaig dirigir, amb la gran sort que l’últim tren havia sortit cinc minuts abans de la meua arribada. Total… cap a l’hostal Medusa! Després de passar una nit amb un ull obert i un tancat, vaig tornar a repetir l’operació de fer cap a a l’estació de trens per agafar-ne un que em portés al meu destí. Imagineu-me: amb una maleta d’una dimensió impressionant, amb 40 quilos de pes (més o menys igual que jo… deu quilets avall…), mullada a més no poder perquè havia caigut un ruixat impressionant… Bé, no veieu la viva imatge d’una presa perfecta a la qual assaltar? Doncs això va passar. Quan vaig tractar de pagar el bitllet de tren, vaig adonar-me que tenia la borsa oberta i la meua cartera havia desaparegut. Sort que la tia Emi havia ideat una estratègia i portava alguns diners amagats a la roba interior… I clar, tota la tensió acumulada sumada a aquest colofó final va fer que esclatara en un plor que va durar fins que vaig arribar a Bologna ciutat. “Un casino!” que diuen ací quan alguna cosa surt força desastrosa…

Bé, una vegada superat aquest “sustet” ja ha anat tot de meravella. Després de la tempesta sempre aplega la calma, no? Doncs va ser posar peus a Bologna i respirar tranquil·la. Van venir a rebre’m Àngela (la meua companya de pis), Marta i Saul. Tots tres som aspirants a periodistes valencians, i a penes ens separem per dormir i menjar i de vegades ni això. Van guiar-me fins el piset i em van presentar Andrea i Giovanni, els dos xics italians que viuen amb nosaltres. Després d’organitzar l’equipatge, menjar un poc i descansar un altre poc, Àngela em va portar de “giro” per la ciutat. De veritat he de dir que Bologna té un encant especial. És una ciutat que conserva magistralment un aurèola d’antiguitat. Crida l’atenció que la majoria dels carrers compten amb pòrtics amb estructura diversa. Alguns d’ells pintats, i açò, a més de ser un gran avantatge quan plou, esdevé un dels trets més característics. També hi ha zones que són realment dignes de veure. La Piazza Maggiore és tot un espectacle, a més de comptar sempre amb un ambient inigualable. Els diumenges, a més, sempre hi ha algun que altre espectacle que fa que la vivor augmente. Altra de les zones més xuletes és l’Església di Santo Stefano, que és tota una obra d’art bizantí. Jo no sóc cap entesa d’art, però he de dir que realment crida l’atenció. I, ja, per últim, la zona que a mi “m’ancanta” és el ghetto dels jueus… Aisss… que bonicor!! Uns carrerets vertaderament acollidors plens de balconets amb floretes. A més hi ha uns altaveus col·locats a les cantonades que emeten una musiqueta que connecta amb l’ambient… No vull estendre’m més en la descripció, però tampoc vull deixar d’aconsellar-vos que heu de venir a visitar Bologna!

He d’afegir que el que també té un encant especial és la nit bolognesa. Segueix el ritme que a nosaltres ens agrada, és a dir, lluny de protocols, existeix un tipus de marxa anàrquic. Si u vol eixir dilluns, existeix la zona de marxa dels dilluns. Si, pel contrari, preferim mambo un dimecres, igualment existeix la zona de marxa pertinent. Dijous, igual que a València, és el dia de batalla estudiantil per excel·lència i ja després ve el cap de setmana. En fi… que el ritme no pare!! Així les coses, he de dir que aquest tipus de festa és molt diferent al que nosaltres estem acostumats. Res de quinze euros, quinze cervesoles (trobaré a faltar les nostres “vacances a la barra” als concerts!!). Ací una “birra” dimensió estàndard són 4,5 euros… Així que preveig que abusarem bona cosa del rotllo botellón. Hi ha també una zona habilitada, ja que a aquest preu, és evident que tota butxaca es ressent i busca opcions alternatives…

I ja, després de presentar-vos les primeres impressions del paisatge i de la vida nocturna de la ciutat, he de parlar-vos del tercer tresor bolonyès… el menjar!! En una setmaneta ací ja he tingut el plaer de catar la millor pizza de la meua vida (made by el “cuoco” de la casa, Andrea!) i la millor pasta. I, què dir del cafè?? Açò és el paradís del cafè bo!! Encara que de vegades desconnectem i optem pels plaers de la terra, com podeu apreciar a la foto!! També he de dir que el meu costum diari ha sofert certes alteracions: en algunes ocasions he canviat la cervesa pel vi, doncs ací és sagrada la seua presència als grans esdeveniments i conseqüentment, és pecat refusar-lo! Per tant, “allá donde fueres, haz lo que vieres”, no? A més – tot i que imagine que és el comboi de la novetat- quan no hi ha pitos a casa, hi ha flautes! I sempre hi ha alguna cosa a celebrar! Per exemple, anit deixàrem caure que avui començàvem les classes i la notícia va ser rebuda com un motiu de gran festeig! Total… soparot i botella de vi blanc que ens fotérem els quatre de casa! Una risa, xè! I m’encanta!!

Com veieu, pel moment estic deixant-me portar i estic coneixent tot allò que cal conèixer i que formarà part de la meua vida d’ara endavant. Igualment espere rebre-vos per tal que açò forme part també, en major o menor mesura, de la vostra!!