Somio l’afligida carbassa
travessada subtilment
i amorosament per un grill.
Carbassa trepada
per un lent escarabat
fornit d’un recel i deformitat.
Armat de la feblesa
d’una dolguda i preada
senyora de l’hort.
Per sort cabell d’àngel
o amor d’un trobador.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
L’escurçó audaç
repta silent
l’asta de la llança.
Avança una visió
oberta a la llum
nit de cada estrella.
Vetlla a la cambra
i roman el temps
que el sol partirà.
Viurà cada aspror
de l’asta envellida
o sulsida pel foc.
L’escurçó ha salpat
i carrega amargors
direcció a noves vies.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Cec
feixugament palpeges
tot un poble negat
i uns mots emmudits
en la foscor més vergonyosa.
Ni l’alosa no veus, ni goses sentir.
Com ahir, home mesell
i cec.
Sotmès productor
de sortides fosques
i més obscures tornades.
Esclau d’edificis i arxius.
Cec. Que els renissos res no et diuen.
Que no tens estiu.
Disfressat de cec, d’alegria i de goig.
Tolit que et cobreixes els ulls.
Negat esclau d’esguards frenètics
en èpoques difícils
de la por dels homes, i de rutilants edificis.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Ingenu, rodola i balla d’un cop
per l’urbs i a les illes
per oceans i camps segats:
el Dau.
A la sala de joc
a la sentència al jutjat.
Un impuls, un cop de vent
de fred, de falç, d’afany
de puny, un cop d’ull…
-S’ha fixat no sé per què en ell.
Ruleta rude, joc de nen
imprevist, impensat, imprudent
un dau rodola i s’atura finalment
borratxo o sorn, i dorm.
Ens ha dit, per bé, per atzar
la mort, presó, lligams, petó
afalacs o demà.
Lema del viatjant, caminant
rodolant d’un cop de dit.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Uns porcs harmònics
en un cant i moviment
de mitges cues.
Són rosats com als dibuixos
i rabassuts com no n’hi ha.
L’escorxador
són figues d’un altre paner.
Perquè Ells
feliços i harmònics
viuen al cap d’un pagès
que no dorm pels seus porcs
i els seus bous.
Acluca els ulls a la pantalla
i els porcs ja riuen
rabassuts com són.
Malparits!
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Peces d’escacs gegants
que ballen impensades
en una vida feta tauler.
El virolat de la riba
simètrica i indefinida, limitada
per uns ulls de jugador
en aquesta memòria de quadres
negre-blanc-negre-blanc
irromputs per esveltes peces
reis i consellers, clergues i dames
humils proletaris i propietaris del burg
còmodes formes i més alts contorns.
El tauler, testimonis i presoners
camí per la riba nícia
deturant-nos-hi cada present cansat.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Bondat
de les teves mans generoses
que han difós les llavors
en aquesta terra tan aspra,
turment dels errants.
Dels teus afanys infecunds
contra l’agonia de la terra
I esperes el més proper do
encara.
I de debò, a esquerdes i rocs
sols niuen serps i escorpins
prop de les flors virulentes i espinades.
Bondat
de les mans rurals
que només regalen suor salada
contra tot verger anhelat.
Bondat
dels dies perduts i desolats
pel camí més fragós dels teus ulls
i l’amargor de la mort d’un nadó.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
El corb m’ha visitat
ja per segona vegada
reiterant-se -el quimerut-
que vol menjar-se’m
quan seré mort.
No sé qui és més orat
ell o jo per escoltar-lo.
Però és cert, que part de mi
és ben morta. Amb aquests
quaranta-set anys que arrossego
i que porto massa endavant
massa, per parlar amb un corb.
I el quimerut vinga a fer-me el tato.
Quan d’amagatotis m’ha mostrat
el paradís.
És aleshores que m’he fet el mort
i se m’ha menjat la menjança
de pors i orgulls. I m’ha purgat el passat.
M’hi ha pujat i baixat
empassant-se cucs sorrers
verms del recel, de l’equilibri i fals esquemes.
A la impensada ha grallat fortament a l’alba.
-Sóc home nou.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Ha fet un senyal a la infermera
des d’aquest panteó de rajols i clivells rellents
i d’un llit metàl·lic i presó
dels seus barrots, dels seus rovells.
Aquest ritme de trot infernal se m’adreça
i rient m’ha desvestit el moll dels ossos.
Hi ha la tenebra de les bombetes que no ragen llum
per escarni dels que encara hi veiem.
La infermera em duu la pastilla
amb la creu de preguntar com em trobo.
-Doncs no li he respost.
Que aquesta tuberculosi que m’occeix
m’ha impedit parlar-li.
Tot tocant-me la mà m’ha fet un senyal
benedictí, i un comiat tan senzill com fins ara.
El seu ritme frenètic de monja
em desvesteix de realitat quan s’allunya
a través d’aquesta tenebror de passadís
fred, per escarni dels qui despertem amb febre.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Vora la mar
l’arena escrita
d’un peu i d’una crossa
vora la mar.
S’esborra
pels carrils d’un carret
tirat amb afany
i amb les ones i els dies
i els anys.
Vora la mar
s’atura a llegir
amb esforç.
L’esguerrat duu
al carret
la seva bota
sadollada de betum.
Vora la mar
el pes d’un pes
escrit en l’arena.
Un esguerrat de nord
vora la mar.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
-Aquest mal de cap em deu ocultar algun maldecap…
I abaltit deixa caure el llibre
amb la ràdio encesa
i les veus dels Plathers.
Una altra vegada m’aprofundeixo
repetidament, una i una altra volta
en el mateix somni.
Cada vegada més accentuat i fons
l’adormiment al sofà, ja somiat.
Definitivament
-És el mateix de sempre…
El cérvol ocult apareix
en la fondària del bosc.
Les seves banyes refulgents el fiten
en brancatge i arrel.
Massís; d’un pèl de foc glaçat.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Penso el dèdal
debilitat d’autors
i deixebles.
Al dèdal se cedeix a la via nècia,
als monstres de la seva monstruositat.
Privats del pensament laboriós
i allunyats del plor. Caminen urcs,
sentinelles i fautors dels seus xiprers .
El dèdal: evasiva feixuga
per la via més morta.
Hora tardívola i clau de pas
de la cabalosa nit.
Presó dels homes
feblesa maquinada del minotaure alletat
a les mans d’un esgarriat.
Sóc caminant al dèdal
debilitat d’autors.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Tentines sobre el passamà
de passes inductores a d’altres passes.
Envoltat subtilment de la seva mà
i a la seva vora
alhora, reu del meu passat.
Petjades a la ruta de les tentines
ferma barana d’afalacs i de tolls.
Em repten enginyoses
passes tentinejadores a la seva vora
en hora de repòs i ran de violes i de clavells roigs.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Cavalls lluents m’empenyen
a una gravetat vertiginosa
terra endins, arrels arreu
cap aquest cos a redossa en la selva.
Cavalls em transporten alats
cel avall, a prades tumultuoses
moguts per la força de les teves mans
també de grat, guiats per l’apetit
d’esbarzers de passió i cabells d’heura.
(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)
Els teus llavis
no se’ls enduu l’oratge,
ni nous vents,
ni llargues distàncies de llunyania,
ni el temps que no et sento.
Els teus llavis
porta de sortida, i fugida
d’una llengua escrutadora
i d’infinits moviments
en infinits ritmes frenètics
o de repòs amatent.
La teva boca,
el teu nas,
corals amb els teus llavis
no se’ls l’endú el vent
ni els ofega la pluja.
Els sento presents
com un viu i entremaliat
cavallet de mar fora de l’aigua.
(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)