Res no s’acaba i tot comença

Fulles d’heura resten al pis
pansides i cremades pel gel
fulles d’heura com petjades de gegants
o el pas de cavalls guerrers.

Em moro per les teves branques
que em pugin pel cos
que em facin presoner, també
reu del temps que em deus.

Caic. Per què no véns?

T’espero al passadís
d’anades, i tornades, mans lligades.
i ple de preguntes i neguits
al voltant d’una truita capgirada en un canvi d’any.

Fulles d’heura resten al pis
caigudes per un vent de mal averany
que enverinà aquest reencontre
de soledat buscada i un pas de cavalls
alats i silents pel meu pensament.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

La joventut de la pell que atio
en el pas de la meva llengua
és una jovenesa viciada de fum
d’alcohol i de pols urbana
i consagrada pels aires dels turons més alts.

Una jovenesa infinita que es desgrana
en meloses nits, sense perdre el color
ni la frescor dels seus porus suats
minúscules boques obertes amb fam.

L’avidesa de la pell que atio
amb el pas i el ròssec constant
és una vella mirada que m’obsessiona
em transporta dissolt en alcohol
o somort sota l’aigua calenta
absenta o amb mi, la teva pell…

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Se t’engrandeixen els pits
i els mugrons em miren amb ulls alarmats
banyats en el bany de la suor desconeguda.
Goluda boca, la que mossega o empal·lideix
partint de zero, xuclant obsessivament i tranquil.la
com un nadó, fent-se fill de sa mare.

Mossega, mama o estira, i torna a besar
en un pietós mirar-te als ulls, i tornar
de nou a escometre constant i renovadora.
Progressiu pecat de grau altíssim, fins arribar
a les llengües dels llargs besars, en el secret
que crec dels dos. Dos petons, últim segon
considero, d’una etapa en la nit.

Se t’engrandeixen els pits
novament, en proporcions bíbliques
desmesurades i imperials sobre el meu rostre.
I sóc estirat, atrapat o rendit
davant d’un fruit que no és cirera
ni és meló, sinó delit d’arbre petit
cobert per meravelles d’heura, arrelat
com més petit més endins.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Et perseguiria tot l’any
per les línies de partitura
dels teus pensaments musicats
enfollit, despullant-me en la corredissa
atrapant-te i fent-te captiva
o ama, d’aquest desig que ens crema.

Posaves un disc, i era l’acte
de posar-hi benzina al motor
d’una màquina de dues rodes
un món que gira als teus ulls
un món que hi gira als meus.

Et segrestaria l’eternitat, per a mi
si pogués encadenar-te els ulls
i les mans; i ho faria de grat
ja que ets un reu d’escapades perilloses.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

No tot ho diem
però ens queda escrit i gravat
en el llibre dels ulls
amb l’amarg misteri
indesxifrable i escapadís.

No tot ho diem o sabem
ens queda la nostra sola pregunta
en els ulls dels altres, els teus ulls
les respostes fonedisses i abruptes
el temps, el sentit del temps
l’enyor d’un temps.

No l’atrapo, el teu sentiment
més recòndit del ball del bressol
se’n va riu avall dansant
les voltes del remolí
i el pedreny glacial desfet.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Qui obri un nou any
no m’ho diran les cartes
car conec els petons que he triat
reconec la tria d’arcans
i tanco al calaix els sobres tancats.

Qui em tanqui la nafra
m’ho dirà el seu esguard
que curi els talls i guareixi el plant
amb l’àcida i salobre llàgrima.

Qui m’obri un nou any
no cal que dugui les mans enguantades
si té tacte de metall
que desperti un neguit colgat
per la cendra de l’estiu luctuós
foc calat per fustes falses.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Allà on tu vulguis
hi anirem de la mà
del dia que ens dugui
dins o fora dels marges
arran de pell.
En el foc dels dos
o en l’esclafit més sorollós
anirem de la mà
de la bruixa que ens guiï.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

La teva olor, hi és.
Quan marxares, em volgué acompanyar
en els moments de fredor i enyor
en què marxaves lluny i tornaves tard.

La teva olor m’acompanya, inconstant
i de nit se’n va, en cercar-la.

Fonedissa, la teva olor
en despertar, amb el teu nom als llavis
sobre el nas, la teva olor, olor de mans
una olor autòctona però desxifrable
peixos d’estancs profunds
flaire humida de tardor
una taula de formatges
dolls d’heura
pintallavis vermell
la teva olor a net
hi és, la sento…

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Jo no espero com qui espera
un fill que tornarà un dia de la guerra
o bé qui desespera pronunciant un número
d’una loto qualsevol –últim recurs d’una vida.
No espero de cames obertes
ni de braços oberts per petonejar-te.
Et rebo cada instant, segur d’aquest camí
que sé que fas fins aquí, emprès ja
des que vas marxar per tornar.

Així t’espero, per obrir-te els calaixos del cos
i emmurallar-nos els dos, si cal
en hora de retreta.

Espero amb tu un esper de passes infinites;
cap a tu, rumb de timó de les teves mans.

Jo no espero com qui acumula riqueses i béns
en el final d’una vida de formiga.
Ni talment a l’inrevés, qui crema la joia
en un tren massa ràpid de plaer sense fre
en el principi d’una existència tan curta.

No espero gaire res, ara mateix.
El que esdevindrà és camí, sabut per algú
com qui t’envià per drecera fins aquí
sols a tu, cabells d’heura, mans de quimera.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Hi som, tu i jo
i aquest desig desmesurat
que no hi cap a la cambra
i em balla pel cap
entre mans, i em pessiga els peus
i em provoca el ball del sapateo.

Hi som els dos; però qualsevol
diria que només hi ha una persona
i la resta d’animals dins la cambra.

Però hi som; jo sóc jo
i tu, aquest neguit de cames
desig entre mà i mà
vora el terrari
i bestiari tropical inclòs.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

T’he rebut novament, en un despertar
imaginat, temut i equívoc.
Una nova desitjada ferotgement
com l’ós de les terres polars
la calor que sobreviu en aquesta tàcita casa.

M’has besat amb alè que no és teu
certs amants i amors etílics
que t’empenyen en la drecera
d’aquest barri de coves d’esclavatge
i de rutina noctàmbula.

M’has besat i abraçat, abans
no m’has parlat i anomenat pel meu nom
repensat, per no confondre’t d’amant
en el teu viatge de nit de festa.

M’has follat com no follen les dones
indisciplinada o sense ritme
en el ritme d’un disc triat pels dos.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Van ser, les teves mans
van ser els ulls
una pell libidinosa
llençada des d’un somni
Va ser la suor freda
mancada de sal
llançada des d’un somni
rumb aquí, ara mateix
les teves mans i les teves ungles
uns ulls entremaliats i tímids
per a un tacte poc vergonyós
carregat de tot el que ens pesa
i empès amb passió no establerta
Van ser les mans i cada racó
fins als racons més obscurs
dins la teva cabellera de fada
que duus d’escut, espera
de prendre’m als teus boscos.
Ets: mans, ungles, ulls, cabells
La nina que pren vida
la pell més viva de pensament.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

La meva boca cavall de batalla
el més temut per l’enemic
en declarar-li la guerra total
amb combats d’emboscada i sorpresa
en els boscos propers al melic.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Xiuxiueja’m, el teu nom
a l’orella. Un bes
més que un mot
un secret que tragino
-el teu nom de guerra,
els cabells despullats
i esbullats pel vent-,
el teu cavall de batalla
més preat per mi.

Xiuxiueja’m, digues-me’l
encara que sols sigui un trot
tranquil i de pas.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Continuo buscant fora de lloc
la teva olor, que crec perduda
i bellugadissa davant dels nassos
fugissera o camuflada
entre aroma de pintura
i matalassos foradats per la pols.
Et continuo buscant
amb petjades blanques
pel pis; fotent-te el nas
on no em demanen
fora de lloc, en la teva olor
que crec trobar, en instants
de deliri del sentit menys educat.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)