Res no s’acaba i tot comença

   “Aquella olor que tenia el teu cos…

   no era l’olor dels cossos que es perfumen”

    Vicent Andrés Estellés

Mai no trobo la paraula exacta
nina de cabells d’estany. Escriptora
de camins de rella sobre l’espatlla.
Natural de mida, i no et trobo
ni el teu reclam. Ni el fil de l’ham
que m’arrossega.

Sense brida o fermat no et trobo
Ni la paraula exacta per al tacte de la teva pell
o per al doll de la teva cabellera d’heura.

Nits de foguera ens transporten
en un nombrós i interromput bleix de passió
quan som pujant el munt, adelerant-nos
d’un pas afamat de les mans que ens llisquen
i llisquen pit en pit.

Vora el cim, atrets per l’alimara
sentiré la teva olor de nou, talment
aquella herba que arrela a la fondalada.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Dubitando ad veritatem pervenimus
(Dedicat al Col·lectiu Contrastant)

No crec
que fóra milió ni munió la cosa
Entretant
pren la lupa i llegeix el diari
Indagant
descobriràs el desvari de les xifres i les coses
Constant
podràs resseguir mites falsaris
Confirmant
que la veu del poble no és la veu dels diaris
Mentrestant
calcula, analitza, pensa i no paris
Observant
t’adonaràs que l’elefant és dromedari
Resultant
que el tèrmit no és massa ni nosa
Dubto bastant
que tant trist vianant sigui tan gregari.

Atletes d’oficina, gladiadors de bar
Joan Oliver

La Pilota roda i el nou xuta amb gana
quan els hooligans bramen i insulten un jugador
brandeixen creus gamades i el braç a la romana
i amenacen impunes un reserva de color.

Són la flor-i-nata i els guardians del Barça
les esquadres postmodernes de la raça blaugrana
-i també de l’Espanyol- que acompanyen la comparsa
vetlla d’interessos foscos i toc de diana.

Però avui no hi són; no surten a la pantalla
no és moment de sometent i de gentalla
calen seny i maneres i un nou ordre europeu.

“Cria nazis i el cremaran el camp”,
-vaig llegir en certa ocasió-
no a l’Avui ni a La Vanguardia sinó a un contenidor.
Però, qui peixa les esquadres botxines de l’altre
i de l’hebreu?

Història closa
d’amor de cotó fluix
novel·la rosa
que put a desig d’entrecuix.

Història closa
en el clos del ramat mesell
per a soltera i esposa
i per aprenentes de bordell.

Novel·la rosa
amb sacarina i en prosa
amb decorats d’interiors reials
i perfums de París als engonals.

Petra Pujol -també dita Sífif
resta atenta a la pantalla del televisor:

cada dia el mateix
l’apartament del premiat
les condemnes unànimes
les intimitats del Bisbal
els gols victoriosos
els sentiment lacrimals
els reportatges rigorosos
els objectes somiats
les belleses pusil.làmines
les clavagueres dels GAL.

Tinc set de riure i de blasme
sento fam de crítica i del ha-ha-ha
enyoro l’atreviment i l’entusiasme
espero un orgasme de riure tant
desitjo la veritat i justícia del sarcasme
tant com la volen els meus companys
tinc set de riallada fins a l’espasme
tinc set de bufons i comediants.

I malgrat tot, Majestat,
aneu vestit amb elegància, i molt senzill.

Era tot orelles
en la nit de l’Ester
fins que canvià de feina
i ara fa l’ofici dels muts.

Érem tot orelles
l’Ester i els oients
fins que perdérem la paraula
entre el bullici i el galliner.

Parem l’orella: de nou
en la nit perdem un tram de veu i els mots i els signes
i tornarem a l’ofici dels muts.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec
té la sordesa de massa escoltar-se
Joan Salvat-Papasseit

La contumància de la Rosa
és el somni americà
-ara espanyol per a Europa-
que balla i que canta i que fa gràcia
i que s’engreixa de contenta
i que frueix com un vedell.

La Rosa que plora i que parla
i que en fa un triomf de la desgràcia
de la dura i inevitable selecció natural.

La Rosa, gladiadora amb audàcia
animeta dels ulls de la democràcia

Descobrir el pastís o caure a la ratera
l’objectiu
donar garsa per perdiu
l’objectiu
fer el teatre com qui no vol la cosa
i l’objectiu
posar la mel i el verí a la boca
la rosa i l’espina a la pell
i l’objectiu que es mou
i els ostatges ni es belluguen
hostes putxinel·lis, tan amos dels seus actes
ploren i pateixen i s’abracen.

L’objectiu és subjectiu
i diu donar la clau i el duro
i els subjectes no envegen res el Floquet de Neu.

Mira la càmera
que l’objectiu t’apunta
parla amb la llengua de plata
i mira amb ulls de diamant
a fi de bé et guanyaràs una pasta
això és un fet objectiu.

                                     Amicus Plato sed magis amicas veritas

Aquesta xerrameca em produeix abúlia.
Ja no són temps de Pla ni de Segarra,
temps de cafè, i copa i puro i tertúlia.
Ara no són els dies de conversar a la barra
Toca callar, i a molt estirar escoltar la Júlia.

Aquesta xerrameca, solemna i pomposa
em produeix abúlia.

Negre sobre blanc
tants segles de veritat escrita
Negre sobre blanc
l’albatros enllefiscat de petroli
Negre sobre blanc
el paper sensible de fotografia
Negre sobre blanc
de les Escriptures fins a Sartre
Negre sobre blanc
des de l’Irac per a la CNN
Negre sobre blanc
la veritat fixada pel nitrat de plata
Negre sobre blanc
John Baird descobrí el color de la mediocritat.

Pitjar el tabulador del teclat
entrar i sortir a mons ultramarins
milions de bits bellugadissos
menats si vols pel cercador saurí.
Fixar la vista i girar el ratolí
i ser John Whaine i el capità manaies
i, si bades, sentir la flaire del pi i del romaní.

Del port del mòdem a la memòria RAM
el sexe transgressor i la mort del nen palestí
les noves del dia i les notícies de mi.
Som ara aquí però també pots ser allí.
És quan m’hi connecto que hi veig clar
peixat pel servidor des de canals marins.
És quan pitjo la tecla que no petjo camins.

Nosaltres recerquem el plaer
tots nosaltres cerquem la nit
tramuntem les pells si podem
o nedem per dolls tel.lúrics que desconeixem.
Som milions, qui desposseits
però amos de la busca i del desig
caminem o trotem o tentinegem
privats d’un plaer prohibit o eteri.

Voldríem abastar el plaer
retrobar el plaer cada instant
poder tramuntar el tacte de les pells
i capbussar-nos en manantials de placidesa
on totes i tots presos de si mateix
amb nord, amb calidesa i amb peresa passegéssim,
esperéssim, complaguéssim entregats a allò que ens és negat objectivament.

Una gran sensació, i més, l’atzur
la velocitat, la concupiscència subtil
el poder del timó i la passió dels llavis
l’avidesa i la bondat i la noblesa
i la classe, la nina dels meus ulls.
I sentir-se un gran JO i veure’s
que s’és vela i mar i vent i cel
i ja no recercar res més de tot això
-però no davant dels llums del televisor.

Vejam: tu en diràs metamorfosi
d’aquest bregar per camins d’eurugues
i caldria millor parlar d’hipnosi
per a la teva vida de menjar lletugues
menjuga de pobre i de trist vianant.

Et vaga pel cap xutar-te la dosi
que et lliurarà de tots els nostres problemes.
Però el futbol és dimarts, Ambrosi
i aquest fet corrent planteja un dilema
un tema diari que et produeix neurosi.

El plaer és breu, i aquesta esclerosi
que t’atura la pensa i t’eclipsa les nines
no és culpa dels altres, i no té diagnosi.

Malalt als matins i a la nit medicina
afligit en la freqüència i joiós en la rutina
amb la retina cremada davant els llums del televisor.

Nosaltres a pas de tortuga
i ells al pas de l’oca
que és el que s’escau a les desfilades.

Nosaltres, alguns, com el vestrús
vergonyosament i covarda, obstrusament;
Ells, amb l’esguard de la sang i l’obús.

Nosaltres formiguetes laborioses
i els nostres adversaris sanguinolents mamuts.

Nostrats, comuns o naturals, nosaltres
i ells castissos, folklòrics o casernaris.

Animals de clos o de gàbia, nosaltres
sempre fugitius o morts de tristor.
I ells, burro aristocràtic que campa on vol
-el seu rei de la selva-, i gossos guardians,
animalalla de galliners plens de merda
i furiosos senglars.

Nosaltres, és clar, papellonetes inconstants
i indecises: valentes fures o bon peix
-o millor, més putes que les gallines!-.
I ells, com l’ase que tira del carro, molt matxos!
I llengua d’escorpí
i lloro, i llop que vesteix d’ovella.

Ells molt braus; torturadors zoofàgics.
I nosaltres la vaca esmunyida sense pietat,
però també la brava vaca de la mala llet!

Nosaltres cargols, exiliats o a terra pàtria,
però sempre hipotecats i amb la casa a coll.
Elles i ells llimacs sense casa ni nord.

Però nosaltres amb el cap ple de pardals
esperant un demà sense fermança ni cops
i sense les hores de feina per al patró.

Nosaltres el gos maltractat i la mula vella.

Nosaltres el conill de criança i el xai a l’escorxador.

Nosaltres l’animal protegit que aviat farà l’ànec.

Nosaltres el dofí mediterrà i la granoteta autòctona.

Nosaltres el cuc que es rabeja entre aigües tèrboles.

Nosaltres l’euruga que aviat metarfosejarà.

I ells, ocellam rapinyaire
galls jacobins, àligues borbòniques
botifleram voltor!