El silenci
no ha deixat
pedra sobre pedra
del so cèltic
ni de l’enrenou
i cant de les gavines.
Colga tot
enter i acompanyat
dels assots del vent.
Pedra sobre gespa
caiguda i subjugada
a les cases de fira.
Vençudes a un temps
el silenci
no ha deixat
marxar amb el vent
els teus ulls d’esperança.
(Com saba pacient… agost de 1988)
Al cementiri de Brest
s’esmunyen les ànimes
entre creus i pedres tombals.
En sèrie i centrífugues
(i devers la meca).
-MORTS POUR LA FRANCE-
Creus i no creus
les blanques de glòria
les derrotades i cendroses.
-MORTS POUR LA FRANCE-
Noves ànimes brollen
entre les fissures de marbre i fusta
de la vergonya de la veu callada
en arrels i brancatge.
Pedra, gespa, oceà.
(Com saba pacient… agost de 1988)
Entre ombres i clars de sol
entre l’herba creixent, passa lentament
filferro espinat i electritzat
contra tota veu bretona.
Soldats afamats, ja instal·lats
són les gents més civils.
I els vellets desvalguts
passegen el gos i l’orgull
de les fetes a les guerres mundials
esperança soterrada de vençuts i damnats.
Entre ombres i clars de sol
per la gespa creixent, passen lentament
escolars repel·lents, de parlar gal
-contra tota veu bretona-
Filferro espinat i electritzat.
(Com saba pacient… agost de 1988)
Pesant figues
somio i desperto
i no veig sinó
una mamella emmalaltida.
S’ha aturat la màquina
i el mugró regalima
de mica en mica, falses esperances.
Indolent com sóc
badallo -Ja s’ho faran!
Somio les hores del tren
i en despertar de matinada
no veig sinó
una altra mamella ferida
tuberculosa i moradenca.
El mugró, ben erecte
d’orgull sagna i escup
desesperat, i lentament
regalima la saba.
Devot com sóc
faig avinent l’orgull
i sagno la llàgrima.
(Com saba pacient… agost de 1988)
Groe
és profunda
en l’abisme
i abundància
d’un Atlàntic
sediciós.
Rebel·lada
contra la fúria
aturant-la
fixa i tossuda.
Quimèrica guerrera
restes deprimida
i prohibida pel sol.
(Com saba pacient… agost de 1988)
Por és enyor
Han jugat
nens de colònies
i orfes captius
la mirada enrere.
L’immigrant que fuig
o busca o torna
Els confinats
i els evadits més llunyans
naufragats, mes perduts
en recerca perpètua.
Han jugat dues voltes
la mirada enrere.
Un tren turbulent
i vaixells sempre muts.
Caminar valent
peu i peu, o mar i mar…
Han estat la por
d’una mirada enrere
a un brogit tranquil.
(Com saba pacient… agost de 1988)
Clarificació i censura d’un somni
Ja no veig les llumetes blau i roges
ni l’antre esfereïdor i encisador
on la bruixa
de festa i feina
em mostrà com s’occeix un marrà
o com es turmenta un home.
Al somni m’han quedat les algues marines
que no broten al dia
dansen ocultes
amb la dolça melodia
d’un xiscle en la nit.
I les donetes xiques
sortides d’un anunci de xampú
que es besen i s’abracen
i fins s’han dat un banquet.
D’elles, la més prima
ha pres la destral i colpeja la cortina transparent
I jo he dit:
-Nantes? -Quan desperto.
(Com saba pacient… agost de 1988)
En la nit dels fantasmes
un dau gira la sort,
el número
i el penjat destarota
un destí feixuc
convertint-lo així
en una difícil riba
de paranys.
A la nit
portes crepitants
matalassos i coves al llit
com gestos de rostres dubtosos
fixos
ara quiets, no humans.
La nit agermana una gota
de suor
i l’altra la imagina rojor.
Besa la lluna una au rapaç
i s’esquerda en un somriure
en veure la gallina decapitada
que brolla cabalosa
la nit.
(Com saba pacient… agost de 1988)
Calmosa talaia
de Notre-Dame
París sorn
de mirar-se el peus
encara juvenils
per aquest camí
tan calmós.
(Com saba pacient… 1988)
El cant de cada matí, el cant de la finestra
a ciutat, és un lent despertar
en hora imprecisa; llençols blancs.
Moltes vegades són passos, descalços, trepitjant
els pixums mig secs d’un gos mai ensenyat.
I el primer a fer, mirar, entre finestra i la finestra
veïna, el moviment d’un aprenent, que és Cyrano, i
Don Joan.
Entre de monòlegs silents
escolto els seus llavis muts, i els gestos
de les sàvies mans. Davant el mirall, nua
a mig vestir.
Uns cants matinals són
les primeres veus de la ràdio
el brunzir de l’afaitadora, i el soroll de
l’aigua, partida en mil.
Els lladrucs de fam d’un gos
que m’esgarrapa amb alegria.
Tot just sóc preparat
acaronat per les veus dels Belmonts;
toco claus, la cartera, les altres claus
els papers…
(Com saba pacient… 1988)
Nova host
de noves mans
de nous anhels
per sempre
i sempre més
anhels de llibertat.
Nova paraula
en nous llavis,
i paraules
ja repetides
per sàvies i primes
mans de poetes.
Nou demà
segur, ferms avenirs
en un camí molt llarg.
(Com saba pacient… 1988)
Com saba pacient sota l’escorça
Més pura revindrà l’antiga força
Que ja es desvetlla d’amagat dels déus
Joan Oliver
Línies correctes
d’una mà preses.
Correctes faccions
que res no figuren.
Línies correctes
d’un esguard frenètic,
en èpoques difícils
de braços cansats
i rutilants edificis.
(El Padró, gener-agost 1988)
Com saba pacient sota l’escorça
Més pura revindrà l’antiga força
Que ja es desvetlla d’amagat dels déus
Joan Oliver
En un temps molt curt
milícies insurgents
han fendit les ràfegues.
Joves divises
es drecen als cims
i són un crit
perquè salpin vaixells.
Fendint la mar
lliurarem els germans
i els farem un abraç.
Deixondiu-vos
germans illencs!
Fem el salut al sud
en el temps més bell,
que és l’hora de l’atzar.
Combatents valencians
deixondiu-vos en als camps i als burgs!
Feu-li un salut al nord,
que també és dempeus.
Joves divises ens encaminen
fendint el vent…
(Com saba pacient… 1988)
Marrida veu
del mar llunyana
del bosc
el vent
on tragina
petons i afalacs
Germana
callada veu
pel riu corrent fina
i peixos i verd.
KÖLN, 12 agost 1988
Ajoca’t, petit
que el fred et glaçarà la sang
i et marcirà com va fer amb l’heura.
Ascla la fusta per un foc menut
i tanca-ho tot, que l ‘hivern serà llarg.
Pren-te el beuratge de l’àvia
que a pleret et darà valor.
Somia, petit, que la nit és llarga
que el gos ja vetlla i foragita els llops.
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)