Ha fet un senyal a la infermera…
Ha fet un senyal a la infermera
des d’aquest panteó de rajols i clivells rellents
i d’un llit metàl·lic i presó
dels seus barrots, dels seus rovells.
Aquest ritme de trot infernal se m’adreça
i rient m’ha desvestit el moll dels ossos.
Hi ha la tenebra de les bombetes que no ragen llum
per escarni dels que encara hi veiem.
La infermera em duu la pastilla
amb la creu de preguntar com em trobo.
-Doncs no li he respost.
Que aquesta tuberculosi que m’occeix
m’ha impedit parlar-li.
Tot tocant-me la mà m’ha fet un senyal
benedictí, i un comiat tan senzill com fins ara.
El seu ritme frenètic de monja
em desvesteix de realitat quan s’allunya
a través d’aquesta tenebror de passadís
fred, per escarni dels qui despertem amb febre.
(Febre de nit, El Padró, 1988)