El séc del teu cap
m’ha quedat sobre el pit.
I he deixat el braç
coixí
per al teu rostre
pell blanca; blanor de lluna.
Així el séc sobre el pit
em recorda la teva pell blana.
Així la tènue blavor
l’alentit zel a la foscor.
Així cada un dels moviments
pell aferrada a la fosca,
pell esbossada en la pell.
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc em vivifica
Miquel Martí i Pol
Com t’ho diré,
coixí de nits,
com li ho dic a la paret
d’una cel·la humida.
Adormida
prop meu
quan hi siguis t’ho diré.
Dins del cau de l’esperança
lents moments t’escric
amagat sota parets i sostres,
alentit però atent
per un amor ingent de dissabte;
quan hi siguis t’ho diré.
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
Bobò
l’has besat
acaronat
Has desitjat consumir-lo tu sola
i has xumat el seu sabor.
Li has perdut el gust
i li has absorbit el color.
L’has tastat
entusiasmada
una i altra vegada
com una mina ingent.
Inacabable por
de perdre’l per sempre,
malson incansable
de no tenir-ne un altre.
Bobò
ja en els lents dies
sols és un gust melós
que de mancat ja és amarg.
Plores comuna criatura
que ets sens Bobò
presa i atreta
d’altres bobòs inabastables.
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
A manera de pròleg
No seré mai com era. Un bes distret
llocs compartits, i es veu tot nou. La saga
desconcertant dels nostres cossos paga
el preu de tots els odis que ens hem tret.
No puc deixar de dir-te que ets la carta
que vaig jugar, a tot o res, per dar-te
gust, amb el risc temut de fracassar.
Manuel Castaños
Qui sagna la nafra
ja no seré.
Ni la cicatriu que veus.
Displicent amb tu,
i et veus el vi!
El pòsit seré…
Quines mans de gemma
les mans del cellerer!
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
A la Memòria de Joan Salvat-Papasseit
Irregular
en el teu temps
d’un brogit furiós
i concís.
Ens has dit l’hora
de l’assalt i de retreta.
O l’anunci cruel
a la posta del sol.
I sols, a l’alba, t’esguarden
t’esperen, anhelen, reben
viatgers d’un pas
L’instant -Que pot occir-nos i pot enamorar-nos-.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Si l’he besada novament
atzarosa m’ha dit
de besar-la la primera.
El zel en l’obscuritat
és un bateig d’esclats
i d’espurnes en tacte i oïda.
Un nou foc i un bes imprevist,
quan m’ofereix una cirera
que duia a la cistella.
I la prenc a la sina
i al melic i pels ulls,
als precipicis pregons de l’ànima.
Si l’he besada constant
i l’he abraçada, l’última volta
sols duia
un pinyol entre les dents.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
La successió de xiprers
muts com pedres tombals
són espantalls
per als ocells de conte.
Però és cert que és mort
aquell veí d’en Pasqual,
en Xavier.
La successió de falses creus
i els falsos rostres familiars
li han matat tota esperança
i sentiment. Perquè mai l’amor
serà l’amor d’en Xavier.
L’enterrament, tothora de dol
es colga de gris, com l’haguessin volgut,
i encadenat, reu del seu plor.
Demà, en llevar-se, xiprers
moriran de nou tot amb aquell temps
on la ruta de Xavier l’omplí de plaer.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Tinc per tu, que tu tens per a mi, cada bri de la pell, i l’esguard
limitat de fit a fit, cobert d’aquesta broma que ens separa -i li han dit pols-.
Tinc per tu aquesta tendra passió de coneixe’t i dar-te gust. Espai
del meu espai, i sentit del meu sentir més profund.
Junts cerquem aquest àmbit, meu, de tu, de jo, nostre. I hostes
del propi reflex besem uns llavis càlids i lliscosos, oberts, regalant
saliva a la saliva.
Tinc per tu, que prou ho saps, cada segon de pensament, segur de tu,
que el preserves els dos en l’esguard.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Entusiasmat vas comprar
aquell bust de quimera
a una marbreria de Mataró
perquè t’enamorares de Notre-Dame.
Ara, quan vas al rebost
t’acompanya de la mà, i l’art
és el diable.
I quan estirat al llit
albires la teva cambra recolzat
i et toques les galtes, ja les sents.
Heus ací que per oblidar
se li ha confessat. I ell ja se l’escolta.
L’ha acollit, amb les mans poroses
i un gest de benignitat…
Ensopit, pensa que desperta, entusiasta.
I s’ha vist les banyes, que no es toca.
Aquell gust per les coses artitzades
invoca la seva profunda aflicció
en el fons pensar de la vida entristida
com qui camina pels carrils del desert.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
El poder en columna
i vastitud dominant.
On de trascantó
s’aixeca tot un cos
gebrat i brusent
rutilant.
Cames i tríceps
mans i coll
rudes amb fragilitat
i tacte.
Un dolmen de carn
i de suor incitativa
que la captiven
com els fruits que regalimen.
Aleshores ha xisclat
en veure un ratolí….
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Constant,
escups la basarda
ennegrida pel blanc
dels delicats
moviments d’escarabat.
Transformat en home,
els mormols persistents
són passos silents.
Que t’esmunys
pels fonaments
de la menjança
als carrers frenètics
i assenyats.
Esperant i constant.
Ennegrida blancor
i delicats escarabats.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
També aquest fragment de consonància
se’l menjaren els cucs.
Destrals trencadores
de ferralla i ciment
són callades mares
d’una bellesa de dol
que passegen carrers
i arrosseguen cadenes, dolors.
Destrals trencadores
envoltades de creus
i dels colors d’una ensenya
ennegrida pel plany d’un ancià
i esquitxada de sang. Per escarn
als qui tot ho donaren
o que empenyeren primers.
Bandejaren destrals els seus fills
vergonyosos de les prades
o de la crua desfeta dels seus.
Aquest temps fragmentat
per destrals trencadores
són roses i espines
i fusells i falcons.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
S’ha esvalotat, l’animal
i del garfi, ulls al sostre
ja li ragen desitjos en sang.
Després l’han esventrat
sencer.
I la cua cargolada
no li balla de content.
L’aprenent de tretze anys
se l’ha dut cap a la nevera
a reposar.
S’ha esvalotat el porc
curull com un ou
que per no moure’s grunyia.
S’ha desprès de cada pecat
i les ha dites totes, tot traient
un verí escumós.
Plorós de les seves porcades
d’una vida vil i repugnant
que s’acaba
com un malson.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Separa els esbarzers
s’ajup, i de mica en mica
s’ha trobat amb la presa
atacada feréstegament…
Quan ha acabat la pàgina
com fa cada nit
marxarà al cafè, i després
convidarà alguns companys
i els dirà que l’article està llest.
Plegats, passejants per la Rambla
faran l’ullet a les meuques, i elles
xamoses d’allò més, riuran.
I les hi convidaran generosos
amb molt d’interès
i re.
Fermí ha tornat al tuguri.
Plany uns llavis suculents, i llengües
més terrenals que la seva trista avidesa.
I sota la bombeta polsosa
que baveja quinze vats somorts
s’escriu relats de luxúria
històries de sadisme i d’incest
prest a esbotzar les barreres.
…Separa els esbarzers, el porc senglar
amb sang als ullals. Avança, i caut
i incontinent escomet la camperola
penetrant-la amb convulsions…
(Febre de nit, El Padró, 1988)
També tu coneixes aquest ou
que t’ha anat voltant pel cap
després dels malsons més vius.
Predius les sorts més esperades
i cobreixes les ferides més fondes
amb un estendard de seda.
Valgué la pena recórrer aquest temps?
Potser a recer de la nit t’ajups
evident que ets mesell i cobert
per aquest pregon motlle que ens colga.
Dins d’aquesta bola terràqüia
l’aplec de casualitats i ventures
ens és fretura, per tal de badar la closca.
Bé coneixes la fosca en aquest ou
que tant has meditat i temptat.
(Febre de nit, El Padró, 1988)