Publicat el 3 de gener de 2022
El pòsit seré…
A manera de pròleg
No seré mai com era. Un bes distret
llocs compartits, i es veu tot nou. La saga
desconcertant dels nostres cossos paga
el preu de tots els odis que ens hem tret.
No puc deixar de dir-te que ets la carta
que vaig jugar, a tot o res, per dar-te
gust, amb el risc temut de fracassar.
Manuel Castaños
Qui sagna la nafra
ja no seré.
Ni la cicatriu que veus.
Displicent amb tu,
i et veus el vi!
El pòsit seré…
Quines mans de gemma
les mans del cellerer!
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Poesia, per dixitdixi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent