Ja és ben cert allò que diuen que Nostre Senyor per una banda tiba i per l’altra afluixa. Jo en tinc bones proves: de la mateixa manera que em considero dipositari d’una notable memòria auditiva (que em permet, per exemple, recordar músiques, imitar accents i jugar amb la fonètica dels mots) sóc fatal quan he
En el segon disc de Bruno Oro —“Tempus fugit”, editat el 2011– hi ha una cançó que em va fascinar des del primer moment que la vaig escoltar. Es titula “Cadaqués” i, entre altres coses, parla del seu avi Ramon Pichot i Gironès, pintor (aquest). A part d’aquest avi, Bruno Oro tenia un altre parent
He deixat passar uns quants dies abans de parlar de la mort de la Núria, una de les cosines de l’A. més estimades i amb qui, tot i la seva residència des de fa bastants anys a Campdevànol (vegeu aquí), potser teníem un contacte més sovintejat. Una mort, m’apresso a dir-ho, inesperada que ens ha
Per mitjà de la pàgina d’Enderrock -una referència diària imprescindible- m’assabento de la notícia de la mort, aquesta nit passada mentre dormia, de Josep Fortuny, bateria i fundador de la Companyia Elèctrica Dharma, germà gran de la nissaga dels Fortuny i la seva cara més visible. Tenia 61 anys. Fa uns mesos, poc abans de Sant Jordi, vaig saber per mitjà
No sé pas què deu tenir de diferent l’agost en relació a la resta de l’any, però d’un temps ençà observo que és un mes dissortadament propici a les defuncions de persones del meu entorn o que, sense haver-les tractat personalment, per diversos motius les sentia properes a mi. Precisament per això en molts casos els he dedicat algun apunt.
Una trucada a mitja tarda -inesperada tan lluny de casa, en terres genoveses- ens porta una pèssima noticia: el nostre amic Angel Checa es va morir ahir. Pel que m’ha dit la seva germana, que és qui m’ha trucat, el va fulminar un infart al camp d’aviacio de Santander on esperava amb la Carme, la
Consulto la meva agenda d’aniversaris i commemoracions i m’adono que el dilluns 1 de juliol es compleixen deu anys de la mort de l’amic Hans. La nostra amistat es remunta a l’any 1972, el del nostre casament de resultes del qual l’A. i jo vàrem anar a viure al barri del Guinardó. En aquells primers temps ens véiem amb
Els diaris d’ahir n’anaven plens: el dilluns passat, diada de Sant Jordi, es va morir Josep Maria Berenguer, fundador i ànima d’Ediciones La Cúpula, que és tant com dir fundador i ànima d’experiències editorials tan destacables com la revista mensual El Víbora i tot el seguit de productes que al seu voltant es van anar generant entre 1979, l’any d’aparició
La notícia em va arribar via Twitter abans d’ahir, diumenge, a l’hora de dinar: Enric Barbat, el membre número sis dels Setze Jutges, s’havia mort a la seva casa de Menorca als 68 anys. Res més. De seguida vaig escampar la notícia complementant-la amb enllaços als diversos apunts d’aquest Bloc que en el seu moment vaig dedicar a la meva relació amb el cantant que ens
(La sèrie comença aquí) Joan Agut era un extraordinari conversador. El seu aspecte físic -apersonat, elegant, seductor- impressionava d’entrada, però el que acabava de fascinar-te era la seva manera d’explicar les coses. La veu, el gest de les mans, les pauses, la mirada… tot un desplegament de recursos destinats a enxampar el seu interlocutor en
(La sèrie comença aquí) Un dels trets que sempre han caracteritzat els bons creadors és la capacitat de generar móns propis. Al meu parer és el cas de Joan Agut. En els seus llibres no costa gaire de percebre-hi un microcosmos particular i molt seductor. Un microcosmos, si fa no fa, amb la mateixa capacitat
(La sèrie comença aquí) Dintre del sobre hi havia un llibre –“Rescatats de l’ombra”, editat també per Columna, però ara en la col·lecció dels autors més consolidats- i una nota de Joan Agut que em recordava que era “aquell escriptor del qual fa uns anys va dir que s’havia guanyat una bona ració de crèdit” i que, per tant, creia
“Encarrega’t d’aquest llibre. És de l’Agut, l’editor”. Amb aquestes paraules un dia del mes de setembre de 1995 el director del suplement de Cultura de l’Avui em va passar un llibret de tapes clares editat per Columna perquè el llegís i en fes la crítica. No era gaire gruixut, aplegava una vintena llarga de contes i tenia un títol que em
Aquests dies que els diaris parlen del malaguanyat Marco Simoncelli i del seu amic Valentino Rossi recordo de manera molt especial el nostre viatge de l’estiu de 2010 a Urbino, la vila natal de Valentino (i del pintor Raffaello). Urbino, Misano (amb el seu circuit), Pesaro (la ciutat on ara viu Valentino), Cattolica (on va nèixer Simoncelli) i Coriano (el lloc
El 6 de juliol es va morir l’escriptor Miquel Pairolí. Tenia 55 anys i una malaltia se’l va emportar en pocs mesos. De tot això ja en vaig parlar (vegeu aquí) tan bon punt vaig saber la notícia. Fins i tot vaig reproduir l’article de comiat dels seus lectors que un mes abans del seu traspàs va publicar en la seva secció dels