Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

17 de novembre de 2011
0 comentaris

El meu Joan Agut (i 4).

(La sèrie comença aquí)

Joan Agut era un extraordinari conversador. El seu aspecte físic -apersonat, elegant, seductor- impressionava d’entrada, però el que acabava de fascinar-te era la seva manera d’explicar les coses. La veu, el gest de les mans, les pauses, la mirada… tot un desplegament de recursos destinats a enxampar el seu interlocutor en una teranyina dialèctica de la qual mai desitjaves fugir.

Podia parlar de qualsevol cosa. De la seva infantesa de venedor de peix al mercat d’Hostafrancs, de quan va marxar a París molt jove, de la seva contribució durant el franquisme a la resistència cultural en el Front Nacional de Catalunya o de les seves experiències en el món editorial, els viatges que havia fet i la gent que havia conegut…  (n’hi ha més)

Qualsevol assumpte explicat per ell esdevenia magne, transcendent. I qui l’escoltava sempre sortia amb la sensació d’haver après alguna cosa nova.

Després d’arruinar-se amb Thassàlia, la que va ser la darrera experiència editorial de la seva vida, Joan Agut es va lliurar en cos i ànima a la creació literària i va desenvolupar una obra torrencial de tretze llibres en pocs anys: el primer el va publicar, com ja he explicat al començament d’aquesta sèrie, el 1995 i els altres dotze entre 1999 i 2007. Entremig, a més a més, va guanyar tres premis importants -el Pin i Soler de Tarragona, el Carlemany d’Andorra i el Crexells de l’Ateneu Barcelonès- i va quedar finalista del Sant Jordi.

Em consta que el seu editor principal, l’enyorat Isidor Cònsul, li recomanava que dosifiqués els seus ímpetus creatius. Que fos més selectiu, més autocrític. Jo també li ho deia. Però la veritat és que no ens va fer gaire cas i va anar repartint originals per diverses editorials: Proa va publicar-li sis llibres, Columna tres, Barcanova dos i Pagès i Empúries un cadascuna.

¿Què quedarà de l’obra de Joan Agut? Amb la poca perspectiva que ara tenim és una pregunta que fa de mal respondre però, en tot cas, el meu pronòstic el centraria en tres títols de gran categoria, esplèndids, de novel·lista de raça: “Gombó i míster Belvedere”, “Pastís de noces” i “La mirada del cec”, per aquest mateix ordre. I després, a una certa distància, esmentaria “L’arbre de la memòria” i “Rosa de foc”.

També em semblen interessants, pel que ens poden ajudar a entendre els orígens personals de l’autor, les dues novel·les autobiogràfiques que va escriure: “La Via Làctia” i “Coses de família”, centrades en la seva infantesa i joventut als barris de Sants i Hostafrancs. Dos llibres que vénen a ser un acompte de les memòries que sembla que havia començat a escriure i que ja no podrem llegir.

També és possible que hi hagi dues novel·les enllestides pendents de veure la llum. Una, de la qual feia anys que me’n parlava, era una llarga carta d’amor titulada “Estimada Neus” i una altra que s’havia de dir “Una esperança desfeta”.

Acabo aquí aquesta llarga sèrie d’apunts que he volgut dedicar a Joan Agut, un autor que em va interessar i que vaig estimar. Potser a algú li sobtarà una atenció tan extensa, però crec que aquest home que ara ens ha deixat era, amb els seus encerts i les seves errades, no només un escriptor de molta consideració sinó una persona singular que em sento summament orgullós d’haver conegut i tractat.

Jo no l’oblidaré.

——————————————————————————————-

“Sóc bastant més jove que la gent de la meva edat”

Joan Agut
(Entrevista de Lluís Bonada a la revista El Temps, juliol de 2001)

——————————————————————————————-

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!