Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Un dels trets que sempre han caracteritzat els bons creadors és la capacitat de generar móns propis. Al meu parer és el cas de Joan Agut. En els seus llibres no costa gaire de percebre-hi un microcosmos particular i molt seductor. Un microcosmos, si fa no fa, amb la mateixa capacitat de seducció que Agut desplegava en el tracte personal.  (n’hi ha més)

Les seves històries són plenes de personatges estranys i poc comuns. Molts d’ells arrosseguen alguna tara física -hi ha geperuts, cecs, nans, forçuts…- que exterioritza la singularitat del seu món interior. També hi ha molta gent que viatja, en els llibres de Joan Agut. Gent de pas a la qual, a més a més, li toca estar present en escenaris en els quals tenen lloc esdeveniments crucials de la Història recent.

No vull dir amb això que Joan Agut escrivís novel·la històrica, però sí que sentia una atracció especial pel fet de posar els petits conflictes particulars dels seus personatges en relació amb grans conflictes d’abast més general com, per exemple, l’ascens al poder de Hitler o la Setmana Tràgica.

Tenia també una especial tirada a explicar cròniques familiars, ja sigui en clau d’autobiografia o desenvolupant un argument de pura ficció. I enmig de tot aquest univers creatiu crida l’atenció de manera molt especial la presència d’allò que podríem definir com “les sensibilitats paral·leles” -el sufisme, la teosofia, l’espiritisme…- per les quals sentia una intensa curiositat. No és gens estrany, doncs, veure com els morts treuen de tant en tant el nas en les vides dels protagonistes de les seves novel·les.

Com no podia ser altrament, la conversa directa amb Joan Agut reflectia aspectes d’aquest suggerent univers que covava en el seu interior i que sortia a la superfície a través dels seus llibres. No puc recordar quantes vegades, després d’aquella primera tarda de dissabte de 1999 a la plaça Lesseps, ens hem trobat per xerrar (i, la majoria de les vegades, aprofitar per fer un àpat), ja sigui a casa seva, a la meva o en terreny neutral, però segur que no baixen de les vuit o nou.

El que sí que recordo molt bé va ser la darrera conversa en solitari que vaig tenir amb ell. Va ser en una habitació de l’hospital de Sant Pau el dia de Sant Jordi de l’any 2005. Feia un mes que Proa li havia publicat “La rosa de foc” i quan era a punt de començar les tasques de promoció del llibre va patir un seriós problema càrdio-vascular que va aixafar totes les planificacions. Les seves i les de l’editorial.

Aquell dia de Sant Jordi -que va caure en dissabte- vaig agafar el meu exemplar de “La rosa de foc” i el vaig anar a visitar a l’hospital. “No volia que passessis el dia de Sant Jordi sense signar cap llibre”, li vaig dir. I així va ser. No vàrem dir-nos gaire cosa més perquè el seu estat no li permetia grans esforços però el gest el va commoure i si per una estona vaig contribuir a elevar-li l’ànim ja em dono per satisfet.

La seva salut -i la fulgurant vitalitat creativa que el caracteritzava- ja no varen ser les mateixes després d’aquell sotrac. Encara va publicar un parell de llibres més -un dels quals no em va agradar gaire, i així ho vaig expressar en la meva crítica- i ell i jo vàrem coincidir en tres o quatre ocasions -no es perdia cap convocatòria de l’AELC-, però sempre envoltats d’altres persones.

Ara hauria de dir allò tan tòpic: ens ha quedat pendent la darrera conversa. Però, ai las, és que és veritat…

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!