Totxanes, totxos i maons

Per mitjà de la pàgina d’Enderrock -una referència diària imprescindible- m’assabento de la notícia de la mort, aquesta nit passada mentre dormia, de Josep Fortuny, bateria i fundador de la Companyia Elèctrica Dharma, germà gran de la nissaga dels Fortuny i la seva cara més visible. Tenia 61 anys.

Fa uns mesos, poc abans de Sant Jordi, vaig saber per mitjà del Bloc de l’Elisenda Soriguera que en Josep acabava de publicar un llibre de poesia…  (n’hi ha més)

… que es titulava “El soroll després de Kerouac” en una editorial desconeguda almenys per mi: Edicions Els Llums. El dia de Sant Jordi vaig intentar trobar-lo en alguna paradeta per comprar-lo però no me’n vaig sortir i finalment vaig deixar córrer la idea. Ara me’n penedeixo.

I me’n penedeixo perquè fa molts anys vaig tenir un primer contacte amb en Josep Fortuny i la seva afició a la literatura que ara explicaré.

Va ser un dia de finals de 1996, l’any del meu debut com a professor a l’Aula de Lletres, quan el vaig veure assegut a la cafeteria esperant l’hora de la seva classe i el vaig reconèixer de seguida. El vaig abordar i en preguntar-li què feia allí em va explicar que s’havia matriculat en un curs d’escriptura de contes i que tenia unes quantes coses escrites.

Per aquí vàrem empalmar de seguida amb la música. Jo li vaig dir que tenia tots els discos de la Companyia Elèctrica Dharma, començant per “Diumenge”, el seu debut influenciat per Miles Davis i tot el seguici dels seus mals imitadors. Un disc que ja sabia jo que no li feia gaire el pes. A mi tampoc.

Li va fer molta gràcia que li digués que em vaig perdre el primer Canet Rock -ells hi varen actuar- perquè al meu fill gran no se li va acudir res millor que nèixer exactament aquell mateix dia, el 26 de juliol de 1975. També li vaig parlar de la mítica actuació, a principis de 1976, al Poliorama amb Comediants i com tots els presents, en acabar, vàrem sortir a la Rambla eufòrics i entonant el no menys mític “titu-tiru-ritu” de “L’Oucomballa”, el disc que varen publicar l’any següent i que els va projectar cap a una merescudíssima popularitat.

El següent dia que em tocava classe me’l vaig trobar esperant a l’entrada de l’aula. Sota el braç portava un plec de fulls ordenats en una carpeta d’anelles i em va dir que li faria gràcia que fes una ullada a allò. “A tu, que ets seguidor de la banda des de la primera hora, segur que t’agradarà”.

Vaig endur-me el text a casa. De fet, es tractava d’una espècie de recopilació de records i anècdotes esparses de la infantesa i els anys d’adolescència dels germans Fortuny concentrats molt especialment en la figura de l’Esteve, mort de manera fulminant l’agost de 1986, feia ja deu anys, mentre actuava a Cardedeu.

Sobre el que vaig comentar amb en Josep uns dies després a propòsit de les meves impressions de lectura no hi tinc res a explicar en aquest Bloc. Diguem que va quedar entre ell i jo, i així continuarà fins a la fi dels temps.

Et recordarem, Josep Fortuny. Bateria de cul inquiet, sentimental militant i bona persona. Dels que, quan se’n van, ens deixeu una mica més pobres, més abandonats, punyetero. Ara que s’acosten els millors temps…