Collars de clips en passarel·la a la recerca de la top model que els faci fulgir un cop a la vida. Balls rituals de bolígrafs perquè l’escriptura de qui espera escriure quelcom adret sigui esponerosa. Làmpades que es precipiten sense cap acompanyament musical als congosts de les ombres, de les mans plegades i dels cervells
Dinar o sopar amb bona gent i, a més, amiga, és molt més que un plaer. Hom diria que es tracta d’un luxe sols a l’abast del personal tocat del gust que frega l’exquisidesa. I encara més, acarar-te amb la suculència d’un frit de bolets o d’uns fideus de vermar fets amb tant d’afecte com
A punt per anar a Campos a presentar el llibre de Joan Perelló “Inventari d’omissions”. Som molts els que comencen a maleir tanta calda d’octubre i tantes dificultats per fer anar com cal la dignitat i la vergonya. A punt per tornar a dir que la paraula sols allibera a qui defuig tostemps l’esclavatge. Apunt
Amb un peu aquí i l’altre on voldria haver quedat una estona més; amb un ull a la quotidianitat més feréstega i l’altre a l’esplendor del capcurucull del turó navarrès d’Agiña, escoltant ressons de txalaparta. A Agiña, precisament, hi descansa Mikel Laboa (Donostia 1934-2008) i hom diria que encara sent les notes del seu “Txoria
A la Sala Petita del Teatre Principal de Palma, des de dijous dia 29 de setembre fins al proper diumenge 2 d’octubre, Rafel Ramis presenta el monòleg “El rei se mor”, basat en el text teatral del mateix títol d’Eugène Ionesco. La posada en escena i la direcció són d’Antoni M. Thomàs i l’escenografia de
Es Carnatge, ahir hora foscant -que en un tres i no-res es tenyí de roig i nigulots per fer por- presentava un aspecte força animat. Passejants, badocaires, footinguers, biciclistes, patinadors i altra fauna humana disposada a exercitar el cos, la mandra o els sentits, fruïen d’un horabaixa agradable, amb la mar emmirallada i el cel
L’ànima de tot plegat s’amaga en els detalls. No sempre, però, aquests esquitxos de veritat absoluta aconsegueixen treure el cap de la dissimulació espessa que ens circumda per servir-nos de far o de gos pigall. Així, quan es deixen veure, les lliçons que donen entren dolcet. Al centre de documentació arriba un llibre amb signes
Quan de bon matí, i sense fer-ne comptes, m’he topat amb aquest cartell dins el que degué ser la sagristia de la capella d’un convent de monges, he quedat estafaril·lat, com es diu a les rondalles mallorquines quan algú resta esglaiat o estupefacte. Pel que diu i com ho diu, naturalment: amb severitat militar; culpant
Escarpida es presenta la matinada per la determinació dels somnis, que no han concedit cap treva: boscos d’ombres, sembrats de ganivets regats amb degoteig de bava pútrida. Caragols bovers cavalcant núvols. Llamps a la platja que encenen la mar bronzejada. Lletra esburbada, llosca, fent de mirall a la celístia que fuig debades. Triquets de timbes
Què en podem fer de les mans fentes i de la quietud exasperant dels peus? I de la impassibilitat de la revolta? Desatenent interrogants líquids com aquests, les cimes oceàniques xisclen de bon de veres i amenacen les ciutats més populoses. Estranyament, aquestes convulsions climàtiques gens de mel i sucre, decidides a arrasar, ens engalipen,
Ahir se n’anà –o “ha partit de vacances”, segons Biel Mesquida (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/203724)- Josep-Joan Rosselló i les ganes d’anar a Felanitx perderen força de manera immediata. Era un home bo, en Pep, com li dèiem molts. Discret i eficaç, fidel a la terra i a la lletra. L’he tractat els darrers anys i intermitentment però m’ha
Ahir capvespre, a l’Escola de Música i Dansa Pare Aulí, Felanitx –que aquests dies està de festa gran- lliurà la seva medalla a Bartomeu Bennàssar (1937), prevere, moralista i escriptor. I ja se sap que poble que honora els seus, a ell mateix s’honora. Bartomeu Bennàssar és un dels pensadors mallorquins més destacats, sens dubte,
Aquest estiu, a casa, no hi ha comparegut cap mosca –per ventura és cert que tan amunt els sobrevé vertigen- però, en canvi, les formigues han pres el pis com si fos un immens camp de batalla. Encetant el mes d’agost començà la invasió i hores d’ara no han cessat els enfrontaments. De res no
Just botar del llit no és prudent exposar-te a la claror dels versos convertits en teixit edipós ni a la pols malsana del temps fugit que cobreix els coberts i els canteranos dels besavis. És l’alba de la galta marcada per la pantera, de la boca de set, del rem de la llàgrima. Tan de
El passatger del seient 21F observa discretament qui té al seu costat, que escriu en un blanc de pàgina de diari. El sorprèn la rapidesa amb què ho fa, com si ho fes al dictat i comprova que no porta auriculars. No pot aclarir què hi diu i, estranyament, s’esforça molt a trobar qualsevol grafia