marginàlies

El passatger del seient 21F observa discretament qui té al seu costat, que escriu en un blanc de pàgina de diari. El sorprèn la rapidesa amb què ho fa, com si ho fes al dictat i comprova que no porta auriculars. No pot aclarir què hi diu i, estranyament, s’esforça molt a trobar qualsevol grafia que la remeti a alguna paraula coneguda. No s’adona de res, el passatger escriptor observat, que no perd calada en les seves reflexions: “Qui et lloarà com et mereixes, custòdia de les belles paraules?”. 

El passatger tafaner se sent incòmode intentant desxifrar aquella escriptura epilèptica, però li costa retirar-hi la vista. “Formiguegen les lletres i ningú no es creu que preparin el recapte per l’hivern. Tots creuen que cerquen encens i altres perfums laudatoris”. El passatger del seient 21F viatjava sovint i sap bé com distreure el temps de vol.

Avui, però, només l’entreté aquella tosca tafaneria impròpia d’un executiu ben considerat com ell. Una  distracció, a més, estèril, perquè no aconsegueix llegir res. “A onze mil metres del nivell de la mar cap au no bat les ales I aquest estri envolat, tampoc: és gran i gros com un badall de gegant enze, però no s’atreveix a batre les ales: l’acer és noble i no vol compatir”.

L’hostessa demana a l’executiu xafarder si li plau prendre res, i, sense ni mirar-la, li respon negativament movent el cap. “Cinquanta graus sota zero no perjudiquen l’acer; sí les plomes. Un còndor a cada punta d’ala faria goig i permetria augmentar el misteri del vol del buc de ferro. Voldria resseguir-li el bec, al còndor, i prendre-li amorosament el coll emblanquinat”.

Nit i inquiet per no captar res tot i el temps que hi ha dedicat, la sobrecàrrec anuncia que la nau ha començat el descens i que cal cordar-se el cinturó. El passatger tafaner no se l’ha descordat, seguint el seu costum de no descordar-se’l mai. Qui escriu sí que ho fa i, en l’operació, la pàgina del diari escrita, durant un instant, s’apropa als ulls encuriosits del passatger del 21F.

El temps just, tanmateix, per poder llegir de forma molt clara: “Ves a saber on acabarà aquesta part del meu pensament d’ara grafiat en aquest full de diari. Probablement seguirà la ruta de les deixalles, dels deixants de la civilitat abocats on sigui, de la manera que sigui i que molesti poc al veïnat. És igual si es lamenten els ametllers i els albons: per ells no són fets els avanços de la tècnica. La feineria és mala de suportar i els feiners, en el fons, són un incompetents: viuen per la feina i això és posar misèria al món. Malanat aquell qui l’enyor enyora”.

El tren d’aterratge toca la pista quan el passatger que escriu plega el diari i el posa dins una bossa de paper que havia deixat a baix del seient davanter. És en aquell moment que el passatger del 21F repara que del seu veí de vol només en coneix la seva lletra recargoladament múrria. Caient en el compte, frisa de dirigir-se a sa cara i hi troba una jove etxerevida que, en topar-se amb la seva mirada atordida, li envia una picada d’ull carregada de punyeteria.