marginàlies

Es Carnatge, ahir hora foscant -que en un tres i no-res es tenyí de roig i nigulots per fer por-  presentava un aspecte força animat. Passejants, badocaires, footinguers, biciclistes, patinadors i altra fauna humana disposada a exercitar el cos, la mandra o els sentits, fruïen d’un horabaixa agradable, amb la mar emmirallada i el cel encapotat. Només destorbava el rugit ensordidor de l’enlairament dels avions amb una freqüència molt alta: pràcticament cada dos minuts una aeronau sortia de son Sant Joan.

Un al·lotó perfectament equipat per circular segur en bicicleta, s’atura en sec per veure’n una de prop i lamenta que no es pugui veure reflectida a la mar la panxota de l’au metàl·lica. Llàstima, també, comenta a son pare, que facin tant de renou: si fossin silencioses podrien desafiar les àligues, diu el menut amb ciència impròpia per l’edat que té.

Instintivament, en sentir-lo, hom tira la vista a les tenasses confiant que els desitjos es compleixen en alguna ocasió, però no en troba cap, de silueta d’avió. I és contemplant les tenasses marines que pensa en la ingratitud vers la terra de qui governa les nostres illes amb mà menga, inhàbil, que diríem; o de ciment armat. Des del megarca (com Alexandre Ballester deia el·lípticament de Franco a “Dins un gruix de vellut”) aquest arxipèlag no havia patit tant deshonor com ara. És tant el menyspreu i l’odi que vessa del post de comandament del Consolat de Mar vers la llengua d’aquí, salada, de mar i mare catalanes! El  president dels quatre accents; el Joserra de la intimitat; el lamentablement Molt Honorable president  actual de les Illes Balears, podria ser el nou megarca d’aquestes terres voltades d’aigua. Menor,  provincià, però megarca a la manera ballesteriana.

Un nou avió a vessar de viatgers, turistes i altres passavolants que retornen, recupera l’aire capvespral de qui s’ha embadalit amb les tenasses. A les vuit i mitja el cel d’Es Carnatge ja no deixa cap espai per a  la claror. L’al·lotó setciències –que, ben segur, hom creu que acabarà inventant els avions silents- torna  a pedalejar i just en passar per la Caseta de la Nina Morta desafia son pare a un esprint. I en parar  esment a la casa derruïda qui observa l’escena dubta de si és aquella, la casa amb aquest nom, o la de  més endins.

Ben segur que el megarca menor de les Illes no el traurà del dubte.