Avui dematí,a Bunyola, el meu poble, s’han celebrat les beneïdes de sant Antoni, una fita important en el nostre calendari festiu, tot i que el bunyolins facem els foguerons i les gloses per santa Catalina, dia 25 de novembre. Santa Catalina, mare mare fina, penjau sa gallina que ja ve Nadal, ens ensenyaven a dir
Clarejava i les parpelles pesaven molt quan al diari Ara d’avui, vigília dels Reis, he envestit la lectura de l’article a doble pàgina “Amors animals i caníbals”. Ben aviat, en llegir el comportament i els gusts dels gripaus gegants coneguts per Rhinella marina, la son que arrossegava m’ha fugit de cop. Sembla que els exemplars
Avui fa 78 anys que morí Francesc Macià. I 66 que ho va fer Pompeu Fabra. I 28 que perdérem Joan Miró. Tres excepcionalitats el legat de les quals hauria de ser servat molt millor –amb molt més mirament- del que ho és ara mateix. El primer, l’abril de 1931, proclamà la República Catalana. El
Veure’l caminar, si no perds detalls i hi dediques saquetades de paciència, impressiona tant que alliçona. El caminant és de passa curta i el balanceig dels braços no és gens marcial. No aixeca gens d’aire. Va estirat, amb un toc d’altivesa a les espatlles. No mira gaire lluny per distreure les travelades i poder atendre
Arriba el fred i el constipat amb una fermesa mai vista. Per la Serra esperaven la primera nevada de l’hivern; crec que no ha caigut, a la fi. El vent ha fet matx, aquests dies, i m’ha deixat la veu trencada en mil bocins. En mala hora, perquè m’he topat amb un company que volia
Quan la nit comença a ensenyorir el dia, apareix pel caminal que mena a la casa gran dels aixoplugats un home amb abric llarg obscur, capell d’ala ampla, solapes aixecades i el cap lleugerament cot. És alt i esprimatxat, i camina com si una pena molt fonda l’afeixugués. Plou com cal i demana el conreu
La dada principal que s’extreu de l’Informe 2010 sobre la demografia, elaborat per la Unió Europea, és el progressiu envelliment de la població d’aquest racó de món provocat, és clar, per una esperança de vida alta i en augment, i per baixes taxes de fecunditat. Tot un desafiament, aquesta realitat, que afecta, essencialment, la sostenibilitat
Vagons en via morta que delegen esgarrinxades. Els rondinaments del vell que travessen la calma de la migdiada. Dues tortugues que s’atipen de lletuga abans de començar la hibernació. L’olor de creosota que s’apaga, estremida, d’esquena al temps que regalima com si fos bover. El rellotge de l’estació aturat a les nou clavades, un angle
Ahir, per millor celebrar aquest absurd dia de reflexió –com si pensàssim molt el vot i just quan ens diuen que ho hem de fer- vaig anar a Can Joan de s’Aigo, el del carrer de Can Sanç. Estava estibat, com sempre que em decidesc anar-hi; sort que al moment es buidaren les taules suficients
Una nit de novembre molt poc tardoral –això és, més càlida del que caldria per raons de calendari- tota plena de racons, com deia el padrí quan se sentia empaitat pel neguit, és prou propícia per refer els versos del mestre que fan: Que t’arribi de mi la flor de la paraula i del meu
La fotografia que il·lustra aquesta nota està presa a les dues del migdia d’avui diumenge dia 30 d’octubre a Palma i en la cruïlla del carrer de Jaume Balmes amb Guillem Galmés. No es tracta de cap muntatge fotogràfic i per millorar-ne les deficiències inventariaré els objectes que s’amunteguen: una cadira de rodes amb un
Niguls espessos i baixos, d’un blanc innocent i juganer, en les darreres hores del capvespre tapaven amb timidesa el penyal que tan li agradava d’escrutar. Hi tenia censats no sé quants milans i altres tants xorics. Les darreres imatges que d’ell conservam s’abalconen a la memòria per acompanyar el ressò de la seva veu encavorcadament
L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria en la seva obra “Die Balearen” (molt ben traduïda al català per Pere Bonnín Aguiló i Josep Moll Marquès) que edità el 1884, es refereix a Bunyola d’aquesta manera: “Les cases del poble, en nombre de 438, es troben bastant disseminades, però el nucli principal està al vessant oriental de la
Passejar per Ciutat, per les seves artèries centrals, en tocar les 9 del vespre ara que sembla que la tardor s’ha fet endins, és un goig. Les botigues ja han baixat les barreres i és escassa la gent que va o torna. Els fanals municipals presenten un color marcadament ataronjat i els contenidors de brossa
La Restinga és un llogaret del municipi d’El Pinar de Hierro, l’illa més petita i més occidental de l’arxipèlag de les Canàries, i la terra dels bimbatxes. Té poc més de cinc-cents habitants, en les seves aigües -declarades reserva marina- s’hi practica la pesca i els submarinistes –sobretot els fotògrafs subaquàtics- hi fan L’Havana.. Les