marginàlies

Què en podem fer de les mans fentes i de la quietud exasperant dels peus? I de la impassibilitat de la revolta? Desatenent interrogants líquids com aquests, les cimes oceàniques xisclen de bon de veres i amenacen les ciutats més populoses. Estranyament, aquestes convulsions climàtiques gens de mel i sucre, decidides a arrasar, ens engalipen, ens criden a ser definitivament plàncton, delicadeses de balena, de bèstia assenyada i de llàgrima fàcil. Formulam molt malament les preguntes perquè s’arreglin convenientment les respostes. I ja se sap que amb les sabates girades de peu no es poden batre rècords ni escapar de la memòria que ens vol engarjolar. Els homes –en genèric- no en feim de bona quan ens envesteix l’avorriment. Qualcú ha dit que després de l’home sapiens vindrà l’home avorrit que farà  recular l’evolució darwiniana fins al primer amfibi?