marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 d'octubre de 2011
0 comentaris

EL REI SE MOR, UN IONESCO AL PRINCIPAL DE PALMA

A la Sala Petita del Teatre Principal de Palma, des de dijous dia 29 de setembre fins al proper diumenge 2 d’octubre, Rafel Ramis presenta el monòleg “El rei se mor”, basat en el text teatral del mateix títol d’Eugène Ionesco. La posada en escena i la direcció són d’Antoni M. Thomàs i l’escenografia de Carlos Espiro. És la
primera vegada que aquesta peça de Ionesco es presenta com a monòleg i en català.

Una hora molt intensa de bon text en un espai sever, com correspon tant a l’autor com a la reflexió que fa, i al servei d’una interpretació excel·lent de Rafel Ramis. I no és, precisament, un text fàcil de dir, car en més d’una
ocasió pren traces d’embarbussaments encadenats. S’hi dóna tot, en Rafel, i on, per mi, més destaca és en les transicions: de l’eufòria de l’absurd a la tendresa corprenedora d’un rei que vol tornar a ser nin d’ué per no haver de morir. Són aquests silencis que apaguen l’excitació per encendre l’intimisme o viceversa allò que frapa i atrapa. Antoni M. Thomàs sap bé què té entre mans i ha sabut, ensems, escollir l’equip que millor podia transmetre la força, la punyeteria, la burla, el discerniment de Ionesco. De l’anormalitat n’hem fet habitud, ve a dir en Rei Berenguer; de l’excepcionalitat, moneda corrent. Doncs aquestes illes en saben la prima, d’aquest desordre. I atenent cap a on tira aquest cap de fibló en què han convertit el govern nostre, he caigut en el
compte que en Rafel Ramis i n’Antoni M. Thomàs representaven l’agonia del teatre –i del Principal de Palma, en concret- i no la d’un rei titella d’ell mateix.

Com sigui, massa pocs dies per fruir de bon teatre; “El rei se mor” ho té tot per poder córrer prou temps. Jo també surt a córrer món, avui, durant cinc dies, per veure si canviant els panorames també canvien els miradors del cervell. La temeritat i el menyspreu de tot plegat amenacen d’engolir-nos, la qual cosa
requereix regeneració de forces i fer-se amb l’oxigen que cal i que ací, en aquest arxipèlag dels dolors, comencen a negar-nos.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.