marginàlies

L’ànima de tot plegat s’amaga en els detalls. No sempre, però, aquests esquitxos de veritat absoluta  aconsegueixen treure el cap de la dissimulació espessa que ens circumda per servir-nos de far o de gos pigall. Així, quan es deixen veure, les lliçons que donen entren dolcet.

Al centre de documentació arriba un llibre amb signes evidents d’haver passat per moltes mans i per la voracitat dels peixets. Es tracta d’un exemplar sobre la “deficiència mental” (terminologia avui en desús) en la infància, editada per una benemèrita entitat internacional d’investigació i assessorament d’aquesta xacra tan delimitadora. Són 260 pàgines enquadernades en rústica i en fil, editades a Madrid, sense ISBN i amb el dipòsit legal imprès amb lletra molt menuda, gairebé il·legible, que ens diu que va ser imprès el 1983. El detall que m’ha colpit –per dir-ho amb solemnitat- és que el llibre roman amb els quadernets lligats per alt i per la banda dreta. Això vol dir que el text s’ha passejat durant vint-i-vuit anys de taula en taula, de prestatgeria en prestatgeria sense que ningú l’hagi llegit. Un periple rotundament fracassat, per tant. Prop de trenta anys d’anar d’aquí a allà sense despertar l’interès de ningú; sense cridar gens l’atenció de res per acabar en un arxiu històric exposat a la destrucció definitiva. Separar delicadament els quadernets amb un obrecartes i mirar de retenir alguna frase de cada pàgina s’ha convertit en tota una aventura per mirar de refer el decurs d’una derrota aclaparadora. Cap peixet no m’ha ajudat a incorporar-hi cap detall que la dignificàs així de poquet.