El pols del cuiner no tremola gens: pren les pinces, agafa un bri finíssim de natura ignota color de carabassa i culmina la seva construcció de quantitat discreta però detallista i de sabors sorprenents. Qui sap jugar amb els gusts té el cel dels plaers guanyat, comenta un dels que contemplen extasiats i per televisió
L’església on se celebra el funeral per l’amic és lletja; ostentosament poc agradosa; engegadora i tot de qualsevol intent de recolliment. Arribant cinc minuts abans de l’hora assenyalada, som a temps d’assistir al final d’un rosari resat en castellà. Qui el resa, un home grassonet de poca alçada i amb bigotet sospitós, per com diu,
Em sec a la cadira plegadissa davant la mar que contrabandeja amb la verdor. Esper el jove que mamà lletrada, lluny del pare, un amo sol almoinant esclaus per conrear pedreres. Passa primer sa mare, pàl·lida, dins el tren mansuet que solca els espadats. Treu el cap per una finestra, la dona, i li relluu
Des de la porta, mira l’estudi i es diu que no trobarà imatge millor per descriure els paratges per on transita espatlles molles la seva pensa de cada dia més emboliosa: bolígrafs i llapis escampats arreu; clapers de fulls vells que no gosa estripar ni desar per si de cas; papers de mides diverses amb
En aixecar-te malsofrit i emprenyat –com cal als homes de pau-, res no hi ha més vigoritzant que travelar amb el mot calent i assuaujat de qui sap que existeixes; de qui escoltes per no errar la besada. És tant com tocar mare. I si, a més, li pots endevinar els dits amb caps d’aigua;
No som claustrofòbic; per més precisar, el grau d’angoixa que em sobrevé en espais molt tancats és suportable. Fa gairebé vint-i-cinc anys vaig poder constatar aquesta afirmació quan vaig sortir indemne d’un TAC cranial. Em costà molt autocontrolar-me, és clar, però en aquell moment l’amor propi va ser més potent que les ganes de sortir
Els dilluns no són els millors dies per tirar coets i més si inicien setmanes cosseres. Entre glop i glop de cafè bullent s’esvaloten les pensades sense morrió de l’avi, que fa dies que dorm poc i inquiet. Se sent el cos masegat i les mans enrampades, emperesides. I sap que la peresa té memòria
La pell tota de nit i la lluna a l’esquena de la dona que seu i ret la mirada als esculls. Un piano de cua Steinway harmonitza ràbies i ses notes arriben clares i mansuetament a la rada. Durant tot el dia, l’agressivitat de l’aire ha espantat els virots, que no sabien com esquivar les
No es té notícia que la Festa del Llibre s’hagués celebrat mai un Dissabte Sant. Segons un llibreter, el matí, tot i una brusca, ha estat prou bonificaci de temps i de gent, i l’horabaixa el centre de Palma seguia estibat de passejants. Molt de turista, això sí. No hem parlat de caixa tot i
Ser res; cerres, en tot cas, de sons somniats. Qui sap si somnis de simis. Com sigui, ens hi jugam la vida, en ser serra mamerra, olla de terra, olla d’aram, patatim-patatam. I també en no ser res; en ser arrua rasa. Ja ho sabem, que no té nom, el món, ni tel la llet
901 escrits per no res; com de per bromes. Nou-centes una posts per travessar rieres de ràbia; o per anar d’una banda de l’aplom desitjat a l’altra i viceversa. Nou-cents apunts que pengen del set cels del setè cel; que voleien la seva inconsistència amb una compostura enlluernadora. Nou-cents un cavallets i altres malabarismes per
Des del primer dia de casat dinava en aquella escudella que ja emprava el seu besavi i que sa mare incorporà a l’aixovar del fill sabedora de la fascinació que li produïa aquella terrissa que res d’especial no tenia, al seu parer. I sa dona, quan l’hi féu a mans, entengué tot d’una que rebia
A les cinc i mitja del matí escassegen les paraules, certament. La majoria de les finestres dels edificis no escupen gens de llum, encara, i el blau intens i intermitent del cotxe patrulla de la guàrdia urbana, dins aquesta queda tan amable, és una exageració punible. Fins i tot el taxista que recull el viatjant
La finestra que s’obre al llevant deixa entrar la nit mentre la de ponent encara fulgeix: és hora, doncs, de desequilibrar la prudència i d’escampar l’encanteri. I de no parlar per parlar, ni d’escriure perquè hi ha temps per tot. Qui desa i com l’exigència de ser curosos amb els mots i les causes que
Algú, de lluny, diu que no podem evitar el vol de la pena, però sí que els ocells que la porten no facin el niu en nosaltres. No ho entén l’infant que, en el parc ben assolellat, fa volar papers tot aixecant els braços com si n’anellàs els troços esdevinguts aus exòtiques. Si que ho