marginàlies

Collars de clips en passarel·la a la recerca de la top model que els faci fulgir un cop a la vida. Balls rituals de bolígrafs perquè l’escriptura de qui espera escriure quelcom adret sigui esponerosa. Làmpades que es precipiten sense cap acompanyament musical als congosts de les ombres, de les mans plegades i dels cervells en blanc i negre. Papers adusts que no van de lletres i sí d’alatxa; papers que prefereixen més la sang –perquè taca i commou- que no la paraula. Folis emblanquinats de fresc que inciten l’escopinada, la taca densa de tinta, el traç groller del vell que juga a ser infant, l’anotació atemorida, la bordada feta interjecció.

Canons en forma de retoladors que apunten a estacions espacials infestades d’insectes que es reprodueixen a velocitat sideral. Quin sidral de beneitures! Mosques atordides pel primer atac d’aire moderadament fred i que s’ho miren tot llastimosament des dels seus ulls desproporcionats, on els ommatidis van de gambirot i els rabdòmers a les palpentes.

Cuques molles ressagades que ni esprintar poden en detectar les passes estugoses del funcionari nou que busca l’oficina del registre. Corrues de formigues vingudes de lluny per millorar les endèmiques que, fatxendament, passen de tothom -i de tot- però més que res dels insecticides locals. Quines animalades!

Llibres cansats de no fer res; de ni ser decoració xarona. Llibres tristos que accepten resignats la grogor del decandiment, l’olor penetrant de la decadència. Piles desafiants de paper que reclamen el reciclatge perquè frisen de ser quelcom distint cada parell de dies. Quaderns que callen, que no apleguen ni els renecs ni les ganes de fornicar mai no dites pel cap de la unitat, home virtuós de missa setmanal i confessió assídua.

Agendes que no recullen ni allò que no s’ha dit mai ni es pot esmentar si cal preservar el decòrum de la tribu. Quanta follia! Les grans veritats provenen de mentides poc consistents, diu el cap de secció en acabar d’elaborar l’informe. No sé què dir-li, li respon la secretària del director general, que espera l’escrit: a mi tant m’és carn com peix. La mirada que li torna el cap de secció no és, precisament, de mosca atordida.