marginàlies

Aquest estiu, a casa, no hi ha comparegut cap mosca –per ventura és cert que tan amunt els sobrevé vertigen- però, en canvi, les formigues han pres el pis com si fos un immens camp de batalla. Encetant el mes d’agost començà la invasió i hores d’ara no han cessat els enfrontaments. De res no han servit les mesures que fins ara havien servit per impedir-los el pas marcial, com ara cercar els punts d’entrada i cegar-los amb unes gotes d’extracte de crisantem. Enguany, els primers dies, en neutralitzàvem uns punts i a les poques hores en brostaven a betzef per tot el perímetre de casa.

I era de veure, fa aquests dies, l’afany que hi posàvem tots en la detecció d’aquestes noves vies d’introducció i la duresa que imprimíem a l’atac. I encara més, la histèria que ens pren en detectar una nova corrua de formigues. De cop ens envesteix l’agressivitat més mortífera i tota la sensibilitat vers els animals que demostram a bastament es torna odi cerval contra aquests heminòpters que tenen el do de trasbalsar-nos. Així, contravenint la doctrina de l’ecologisme i un cop exhaurit sense èxit el repertori de remeis naturals contra les formigues, hem acudit als nefandos verins en aerosols. L’hem anat a comprar a contracor i d’amagatotis en un supermercat lluny del barri, per no ser descoberts. I encara que no ho diguem i ens sàpiga un greu de l’ànima, veim que ha estat el remei expeditiu que ha demostrar més efectivitat. Amb aquesta funesta arma hem reduït significativament la nostra angoixa i l’assalt dels formícids. I tanmateix, tot i reduir gairebé fins a l’extinció les columnes de formigues, no les hem  esvaïdes, pots pensar! Ara, descoratjadorament i pensant que ho fan a posta, descobrim que els  exèrcits formiguers han abandonat la lluita en obert i en el camp de batalla i ara ataquen en escamots i comandos. Així, seus tranquil·lament llegint i, de cop, apareix una formiga que travessa la pàgina a les totes desapareixent tan misteriosament com s’ha deixat veure. O mires de respondre aquell correu que fa dies que espera i pensant com compondre la primera frase, sents una mossegada formiguera al clatell. O te’n vas acalorat a dormir i quan més condormit et sents, notes com una formiga kamikaze es fa cama amunt. O et rentes les dents i des del cap del mànec del grifó veus tres formigues que se’n riuen de tu,  que frises d’aixafar-les amb el polze oblidant que ets un ser eminentment pacífic i pacificador. I no et fa res, després d’aixafar-ne una, contemplar com va estirant agònicament les potetes. És clar que hi penses amb la violència i el sadisme amb què actues, però unes passes més enllà tornes a veure un altre comando d’heminòpters que t’amenaça desafiadorament circulant a mil per la junta del rodapeu amb les rajoles camí de la sala d’estar on els altres gandulegen en les butaques. I tot torna a prendre un altre caire; i tornes a enfilar-te pel brancam de la histèria; i retornes a maleir aquests putes insectes que no saps quin benefici proporcionen a la naturalesa d’aquesta teva urbanitat tan còmoda i acomodatícia. I, a la fi, rebostejant en allò que queda del teu seny, demanes al primer déu que passa que d’una vegada  acabi aquest estiu excessivament piròman i formiguer.