marginàlies

Just botar del llit no és prudent exposar-te a la claror dels versos convertits en teixit edipós ni a la pols  malsana del temps fugit que cobreix els coberts i els canteranos dels besavis. És l’alba de la galta marcada per la pantera, de la boca de set, del rem de la llàgrima. Tan de jorn i ja davalla apressada la sang enardint els carrerons que moren tots a la plaça, a vessar de vells que somnien aurores boreals. Adverteix qui té més anys que els laberints dels rius –i més si de sang són- acaben sempre sent els caminals dels cementiris, on no s’hi val amagar les sepultures. Amb el sol alt, els murmuris freguen el silenci que interromp el discurs dels rocs embarriolats talment tannares. Són els còdols que exigeixen els traus que justifiquen la seva naturalesa terminant i errabunda.