marginàlies

Dinar o sopar amb bona gent i, a més, amiga, és molt més que un plaer. Hom diria que es tracta d’un luxe sols a l’abast del personal tocat del gust que frega l’exquisidesa. I encara més, acarar-te amb la suculència d’un frit de bolets o d’uns fideus de vermar fets amb tant d’afecte com mestria. Vull dir que anit, deu amics sopàrem ran de mar –i férem la mala hora- i avui set amics més ens hem entaulat per dinar a la una i mitja tocades i fins a les set hem fet córrer històries, anècdotes i animalades.

És clar que, tant ahir vespre com avui, ens passàrem i ens hem passat per la garrova qui volguérem i qui hem volgut; hem malparlat  i malparlàrem tant com calia i ha calgut de qui mal ens vol; i ens hem rigut –i ens riguérem- de la capeta de Cristo, com diuen a Eivissa. Això no obstant, en les converses hi ha regnat -i s’imposà- el seny i la compostura, com toca en gent de bé i d’orde. No arreglàrem –ni hem arreglat- el món perquè som conscients que el remei que proposaríem posaria en perill la nostra pròpia pell, però si ens donen dues hores més –tant anit com avui- muntam un govern a l’ombra i asseguram el redreçament de tot en poc més de setanta-dues hores.

Veritablement, aquests àpats, pel seu alt valor desentumidor després de cinc dies de sobresalts de diversa naturalesa i calat, mereixen un lloquet en la història dels moments que, en darrer extrem, evitam que passin per malla.