marginàlies

Escarpida es presenta la matinada per la determinació dels somnis, que no han concedit cap treva: boscos d’ombres, sembrats de ganivets regats amb degoteig de bava pútrida. Caragols bovers cavalcant núvols. Llamps a la platja que encenen la mar bronzejada. Lletra esburbada, llosca, fent de mirall a la celístia que fuig debades. Triquets de timbes on l’amor cenyeix trinxeres. Empaita el mal de cap, travessen el cervell milers de trens, vies infinites que sotraguegen sense estacions ni baixadors. Sostres esfondrats, parets orinades, obscenitats de l’any tirurany que encara conserven la procacitat… 

Fustiga la migranya que desballesta la quietud que cal per embafar-te de la claror primera. Entra dins l’ull apesarat una peganya que distorsiona la mirada. La música de fons o la banda sonora la posen els autos
que apareixen amb lenta cadència. Carbassenc s’aixeca el sol tot advertint que l’aire s’encabronarà ben aviat. “Mai no serem lliures de veure el sol si anam ulls clucs”, deixà dit el savi Mascaró. És clar que ningú no li fa cas: s’ha de ser tan foll com Ramon per acceptar la crítica i la raó. La ximpleria, ara i aquí, dicta sentències.