marginàlies

Una senyora ja gran amb els cabells rossos escarpits entra a la sala àmplia on presenten la novel·la més esperada de l’any quan l’acte fa prop de deu minuts que ha començat. Queden poques butaques lliures –s’esperava la presentació amb candeletes- i la dama s’està una estona per decidir-se. Porta quatre bosses de plàstic, dues en cada mà, de distints comerços i la bossa de mà en bandolera, la qual cosa convida a pensar que s’ha equivocat d’acte. Tanmateix, avança unes passes i fa aixecar un jove, que atén força el presentador, en el cap d’una fila.
No té bo de fer, la dama, posar en terra les quatre bosses i asseure’s sense llevar-se l’abric. L’acomodament ha estat tan accidentat i sorollós que ha neguitejat la dona a qui la senyora elegant dificultarà la visió de l’escenari.
La dama s’ha deixat a la falda la bossa de mà de la qual en treu el telèfon mòbil i el díptic d’un restaurant xinès amb diverses modalitats de menús. Es posa les ulleres que fins llavors feien de complement  a un vistós collar de perles i centra l’atenció en el díptic.
El presentador de la novel·la, professor de literatura comparada a la universitat del lloc, llegeix el text que té estudiat a bastament. El diu marcant especialment les pauses perquè l’auditori (més de dues-centes persones, calcula el novel·lista, tan satisfet com empegueït) no perdi calada. Sosté el catedràtic que la novel·la que té el plaer de presentar confirma, per si algú encara en tenia dubtes, que el seu autor, tot i la seva joventut, és un dels noms principals de la literatura catalana dels darrers anys. De fet, les seves anteriors novel·les s’han traduït a un fotimer de llengües amb un èxit sense precedents i de la que es presenta, d’aquí a uns mesos en sortiran, a la una, les edicions en castellà, anglès, francès, alemany, italià, hongarès i albanès, un esforç editorial sense precedents.
La dama no en fa gens de cas, al presentador. Així mateix, demana al jove que ha fet aixecar de qui és aquella veu rotunda que entra en les persones com si fos un estilet. L’al·lot, que no pot negar l’enuig, l’hi diu amb desgana i no ha escampat del tot, encara, la remor de la seva veu baixa quan sona el telèfon de la dama. Al tercer timbre respon com si fos a casa o culejàs en un cistell de calcetins de saldo responent a l’interlocutor en un castellà educat que el menú que més li plau és el tercer; que és el més car –trenta-cinc euros, precisa- però que amb els restaurants xinesos cal anar alerta perquè, com més barat ho fan, més cosa rara hi posen. En haver desconnectat el telèfon es topa amb un grapat de mirades increpadores que despatxa amb un melós “perdó”.
Torna a col·locar el díptic del restaurant xinès a la bossa de mà, s’entreté a tancar la cremallera per mitigar fins allà on pot les molèsties que pot causar i en acabat es compon el fulard que, amb tant devessell, li ha quedat pengim-penjam.
Acaba el presentador fent un elogi abrandat del jove novel·lista i recomanant fervorosament la lectura d’aquella novel·la que no dubta a qualificar d’extraordinària. I estar ben segur, afirma rotund, que la protagonista central, una dona infortunada que es renega a ser gerro o cagaferro, es farà lloc entre els personatges literaris destinats a deixar forta empremta.
La dama, indiferent als aplaudiments, aprofita la fressa per acalar-se i recollir una de les bosses que ha deixat en terra. En treu la capsa que conté i d’ella en pren una sabata. Se la mira des de tots els caires i mussita quelcom que el jove a qui ha molestat no aconsegueix entendre.
L’al·lot anava a dir-li molt educadament que fes el favor d’estar quieta, que estava molt interessat a escoltar el seu autor preferit i que li agradaria fer-ho sense destorbs de cap mena. Just en el moment que anava a dir-li-ho, comença  a parlar l’escriptor, moment que aprofita novament la dama per dirigir-se al jove sense recol·locar la sabata a la capsa:
– És el meu gendre. Bé, gendre-gendre no, perquè no va de casar-se, el descregut. Viu des de fa sis anys amb la meva filla petita, una monada de nina que no fa per un capverjo com ell. El cap li toca menuets però, què hi farem? Més val conservar una filla encollada a un poca-vergonya, que no perdre-la per sempre. El meu home, que morí ara farà un any i era jutge, de casa molt bona, no anava gens d’ell. Poca-pena, li deia, i malfeiner, que l’home no viu de lletres ni de llibres. Jo tampoc no hi anava gens, d’ell, fins que m’ha dit que m’ha fet la protagonista de la seva novel·la. Just per això havia de venir a la presentació, no trobes, caraguapa? Sí, ja call, ja call, encara que el tengui molt sentit, a aquest poll entrat en costura, que Déu sap com m’ha deixat, a la novel·la. Com una pallassa, ben segur, però que vagi alerta que riu bé qui riu darrer. Sí, ara ja call. Però abans diguem si t’agraden aquestes sabates. Un poc massa altes, per mi, però són molt elegants, oi que si? Me’n vaig de creuer… Sí, sí, ja call.