marginàlies

En sortir de casa cau una  plugina molt prima, una cama d’aranya tan confiada que amb penes i treballs toca el terra. L’home, per això, no sap si ha d’obrir el paraigua. El fred és intens i no passa gens d’aire. Fa setmanes que els cims de la serralada estan nevats, circumstància infreqüent: ni els més vells volen aventurar quin temps fa que no es veia quelcom així. La ràdio ha enunciat neu a cota zero i temperatures baixíssimes, les pitjors en decennis, això sí que afirma tothom sense dubtar gens. Ja tornarem a tenir les platges blanques tacades de fotògrafs inhàbils, pensa l’home que somriu múrriament.

Tan de jorn –encara no són les sis del matí- són comptats els vianants que troba. També escassegen els cotxes, que transiten sense excessiva pressa. I això no obstant, l’home que ha sortit de casa respecta civilitzadament els semàfors que, en la fosca i amb tanta solitud, semblen molt més categòrics.

Els carrers deserts, banyats i a punt de l’alba, són molt més amatents i vividors que no a plena llum, torna a pensar l’home que, a la fi, no ha obert el paraigua i que burla la plugina caminant a frec de les façanes.

No ha de ser al servei fins a les set i mitja, emperò abans de posar-se en feina li agrada caminar assossegadament durant una hora fins a parar irremeiablement al bar acostumat, a dues passes de l’oficina, i fer el cafè amb croissant que no barataria per res del món.

Procura fer sempre la mateixa ruta, un veritable recorregut per les singularitats de l’extraradi ciutadà que podria servir de model per als visitants curiosos que no es conformen amb badocar pel barri antic. Li agrada veure com envelleixen els edificis, observar les conquestes puntuals del verdet i reparar en tot allò que invileix el bon gust més elemental.

Des de fa molts anys alenteix el pas en topar-se amb la planta baixa que compleix molts dels seus somnis. Dues plantes fent cantonada, cotxeria i corral d’on en neix un fasser que no fa cas a l’abandó i segueix creixent com si encara esguardàs l’alulea de l’al·loteria. A sobre el portal rodó, una data: 1929. Ja fa temps que està tancada. Els vàndals actuaren en adonar-se que no aixoplugava alens i hi entraren. Esbotzaren la porta per no trobar cap botí, probablement. El matí que s’adonà de la malifeta, sentí una punyida seca al costat esquerre, com si la casa fos seva. Amb la porta oberta feta benes, s’entretingué a fer un cop d’ull a l’interior. En veié molt poca cosa, però la suficient per bastir-hi les estances que més desitjava. A les poques hores de la violació de domicili, una post revenguda tallada a mida del portal i subjectada al portam noble amb tres panys encadenats, segellava novament l’entrada.

En tornar-hi a passar, avui, s’adona que la post ha suportat notablement bé el pas turmentós del temps. I ha apregonat encara més el somriure murri en dir-se que, per la tirada tan especial que sent per aquella casa, hauria de poder dirimir en el conflicte que deu enfrontar els hereus, tant temps fa que ningú no l’habita i sense que hagi estat objectiu del mall i la nova planta.

Com cada dia, ha comprat el diari a l’homenet desdentat apostat al semàfor que avui no mostra més que els ullons de la desprotecció. Set mudes, deu dur, pensa l’home, tantes que l’armilla reflectora fa passar la seva magror per rodonesa saludable.

-No fa temps d’estar a la intempèrie, li diu l’home del somriure sorneguer.

-A mi m’ho diu?, replica rabent el diarier. Ja ho té, això, la gana. Si no fos que morir-se de fam fa molt de mal i és lent, no en vendria cap, de diari. Si no sé lletra, jo! Dec ser l’únic de la meva edat, cinquanta-nou en faré el mes que ve, que no sap llegir ni escriure!

No es pot entretenir més perquè un clàxon mort de son el reclama. Li deixa uns quants cèntims de propina, com sempre, l’home que somriu múrriament.

Amb els guants posats, del diari no en mira més que la portada. I no atén gaire el titular destacat –la taxa insuportable de pobresa del país- perquè té mal de creure que un home nat aquí fa cinquanta-nou anys, quatre més que els que té ell, no sàpiga llegir ni escriure.

En ser en el darrer semàfor abans d’arribar al bar on l’espera el cafè i el croissant de cada dia, s’ha d’aturar perquè està en vermell. El carrer que ha de creuar és de direcció única, no ve cap cotxe,  però la seva inveterada civilitat li impedeix fer la mitja dotzena de passes fins que el verd no li ho indiqui.

Ja són les set però la fosca segueix sent severa. Tampoc no són gaire més els vianants; els cotxes sí que han augmentat lleugerament el nombre. Segueix fent fred i la cama d’aranya de les sis continua sent molt lenta.

L’home que es posa en feina a les set i mitja porta el paraigua com si fos un bastó i torna a enjogassar-se el seu somrís tot pensant que només li falta el bombí per semblar un cavaller anglès de pel·lícula. És en plena ocurrència que sent una mena de petard i l’home que el precedeix una vintena de passes que es desploma. Accelera el pas per interessar-se. Troba l’home d’esquena, amb els ulls esbatanats i un fil de sang que li surt del clatell.

-Està bé?, li demana.

-A-mu-ni-dar, a-mu-ni-dar, a-

-Com diu?

-A-mu-ni-dar, a-mu-

De cop, un altre petard que li rebenta molt a prop de l’orella i acte seguit un forat negre en el front de l’home que s’havia desplomat, que segueix amb la mirada esbatanada però que ja no diu res.

A l’instant han comparegut altres persones que li demanaven a ell què havia passat i com es trobava:

-Amunidar, els diu com si cercàs el bombí que no duia.

-Com diu?

-Amunidar, amunidar.

-Tranquil·litzi’s, que tot d’una ve l’ambulància. Vol un poquet d’aigua?

-Amunidar, amunidar.

-Com diu?