marginàlies

El jove estudiant de cinematografia fa dies que està inquiet. És alumne aplicat i vol esbossar una bona idea per a un curtmetratge. Sap el que s’hi juga i d’aquí el neguit, aquella mena de corrua de paparres que li trenquen l’alè i li encolomen tremolor a les mans, que li suen com si fossin aixelles. Sobre el llit ha escampat els folis que despleguen la idea i com més els mira, més tremoloses i suades se sent les mans. Es diu que és una merda, tot plegat, però és l’únic que té per presentar demà mateix a les vuit. I pensa que amb aquelles notes deixarà de ser l’alumne aplicat que tot mestre voldria tenir.

U. Indefens davant els somnis que hem desnonat de les barraques aplicant amb tot rigor les lleis del mercat, el senserès es mira les mans i hi escup amb força tot maleint la seva inhabilitat.

DOS. Una nina, encara lluny dels deu anys, amb els cabells a lloure i alguna peganya als ulls, li diu melosament la poesia que li han ensenyat per poder donar els molts d’anys a l’avi i, en acabat, li demana si el pot besar. En acalar el cap per ser prop dels llavis infantils, el senserès sent l’olor intensament feridora de la mandarina que la nina pela amb força gràcia i que li recorda que, un temps, ell també va ser infant aviciat.

TRES. Passa un mossèn tridentí, dels de capa i teula, que l’amonesta per si de cas ha mirat amb qualque esquit libidinós la criatura. I amb veu impostada i amenaçant li recorda que la ira de déu va ser primer que l’amor i que és molt més implacable i persistent que la candor.

QUATRE. Un pintor de paisatges que no s’ha perdut detall de l’escena, s’hi atansa temorenc, allarga la mà al sensarès i mentre pren la seva, li diu amb ulls envermellits

que pinta el torrent de parets altes que travessa la vila per recollir l’exageració d’aigua. Es lamenta, però, que la vila no disposi de canonades ni altres recursos per drenar l’arena que cau del cel des que renegàrem de la poesia.

CINC. Teniu tota la raó, mestre, intervé un home ja gran, de cabellera grisa desordenada i barba de dies cuidada, contràriament. Amb el mirar penetrant, es dirigeix al senserès i al pintor alternativament, deixant de banda el capellà d’altre temps i la nina, que segueix dient amb veu calmosa la poesia de l’avi:

-Entre el naixement i la mort sols hi ha literatura; tot és carn exposada a les bues. L’esperit, dius? L’esperit també és matèria encarnada que s’alimenta de les peladures dels somnis. I per això escrivim sense parar: per fugir de la por.

SIS. No ha canviat el semblant, el senserès, davant de cap de les escomeses, i com si fes anys que esperàs aquell moment els etziba a tots quatre:

-Voleu dir que la bellesa, doncs, és el retorn a la salvatgina, al dot de l’ensumada, als xumets de roba de cotó i sucre de canya?