marginàlies

A la sala d’espera de les consultes mèdiques tothom sol callar o parla fluixet, no fos cosa que s’escapi qualque inconvenient o es mostrin en excés les limitacions pròpies de les humanitats amb bona càrrega d’humilitat. Tota manera, no és estranya la presència d’esperants que volen demostrar a bastament tenir la ciència infusa i pontifiquen sobre malures i remeis o sobre filologia, ciència que, pel que fa a la catalana i com se sap, té força doctors arreu. Hom diria que tota família illenca que es vulgui distingir en aquesta insipidesa globalitzada que ens governa atresora un –o una- eminent doctor –o doctora- en filologia catalana.

La norma més general, però, sol ser guardar el silenci i la compostura, tot esperant el metge, com si la sala d’espera de la consulta ja formàs part indissociable de la clínica, on, en un cartell de tons molt tènues, una infermera eixerida, mai no un infermer, ens demana que callem, que som en un recinte gairebé monacal.

Tampoc no hi sol haver llibres, on s’espera l’opinió del xaman amb títol oficial, ni molt menys el vademècum actualitzat i altres tractats. A tot estirar, revistes sobre el món natural –bèsties, plantes i tribus índies de l’Amazones- força endarrerides, publicacions sobre viatges, suplements dominicals a dojo i alguna revista de xafarderies, que solen ser les més sol·licitades.

A la sala d’espera de la geriatra d’avui divendres, inici d’un cap de setmana llarg, entre les cinc i les set de l’horabaixa hi regna un silenci més espès de l’acostumat. Esperen cinc pacients amb altres tants acompanyants. Cap d’ells no llegeix res. Només l’acompanyant més jove –excessivament jove per anar de bracet amb la vellura, pensaria més d’una mare- de la darrera pacient que ha entrat s’entretén amb el telèfon mòbil. Per com fa anar els dos polzes i la cara de satisfacció que descriu, hom afirmaria que envia missatges al seu estimat.

Dels altres quatre pacients, dos homes i dues dones, tots dos i una d’elles becainen a les totes. Les respectives acompanyants, entrades també en anys, miren en terra, mans plegades, resignadament fent voltar batallonades.

La cinquena pacient va acompanyada per una altra jove amb el cap rapat coronat per una cresta, vestida tota de negre, sabatots del mateix color, una orella amb quatre arracades i una mirada amb els llavis embatumats. Conversen com  si secretejassin però s’entén sense dificultats allò que es diuen:
-On penses que van a raure les lectures que hem fet, Mona?
-No m’ho he demanat mai. Deix que entrin i que un cop dins facin el que vulguin. Com si se’n va i no tornen, mirau vós quins dilemes.
-Idò t’ho has de demanar, que és important. Mira, moltes ocupen durant un bon temps un lloc preferent en el nostre interès; feridor i expectant i tot. I no obstant, en acabar la lectura molt sovint tot esdevé líquid, s’esllangueix. Poses el llibre al seu lloc i a partir de llavors es converteix sols en un llom escrit exposat a les inclemències del temps, pur element decoratiu.
-No en feis un gra massa, padrina?
-De cap manera, perquè, en canvi, altres lectures no s’aturen d’anar de
la taula a la lleixa i de la lleixa a parador desconegut.
-Teniu unes coses, vós!
-Mai no t’has dit, en aixecar-te del llit, avui seré aquell o aquell altre personatge. Avui em comportaré com ho feia…
Just en aquest moment apareix la infermera –li faria molt de bé perdre una bona grapada de quilos- i la convida a passar.
-Pots esperar aquí mateix, guapa, que només he de fer receptes. I no ho diguis a ningú, però avui som la Carmesina del Tirant.