marginàlies

La mar es mou el suficient perquè ningú no la pugui confondre amb un mirall enorme. De l’apartament estant, l’observador sent una cigala que, pel timbre i intensitat del seu cant, s’ha de trobar prop d’on observa. En no trobar-la, fa comptes que està penjada en algun punt indeterminat del cel encalitjat, el millor indret per cantar fins a rebentar, per oferir-se en sacrifici. Adesiara, a poques passes de la vorera, passen ràpides i arrogants algunes llanxes menades per joves capverjos insensibles a les estretors que escanyen els més desvalguts.

Se les mira amb desdeny una gavina que vola com si jugàs, com si escrivís cartes o versos enamorats.

Si fos entercament conseqüent amb el que sent i predica, l’observador no voldria ocupar momentàniament l’habitacle que forma part d’un edifici poc agradós de sis plantes a dos dits de la mar. Ell és partidari de no entorpir amb edificacions el terreny més proper a la mar, ja siguin arenals, roquissars o tenasses. Si la mar és de tots, explica l’observador, la seva contemplació des de tots els punts també ha de ser comunal.

L’observador, des de la terrassa de l’apartament B del sisè pis, mira amb la mà per ventalla els que, amb matalassos inflables, desafien el sol bofegador de les tres i mitja  de l’horabaixa, i es demana si són conscients que són observats des de certa distància i si saben que el seu cos suat i hom diria que obscenament ajagut damunt un plàstic de colors llampants desordena la mar. Però la mar és massa marassa, diu l’observador a l’acompanyant, i s’ho consent tot, almenys d’aigua en amunt; ella endins, la vida calla i la llum s’entabana. 

L’oratge aixeca una ombrel·la. Córrer la madona per recuperar-la i son fill de poc temps i sense cap dent, ben encapellat i convenientment untat amb crema protectora, ho dóna a una rialla fresca, com si l’accident formàs part de la comèdia que per avui li han preparat els pares.

Un jove tot fibra, alt com un sant Pau, entra a l’aigua amb determinació. En fer el capbussó no aixeca cap esquit i en dues braçades gairebé és a tocar de la golondrina plena d’estrangers color de gamba i badocaires. Ha deixat l’al·lota estenent les tovalloles. Amb esment, ella es lleva la camiseta i la faldilla tot mostrant un cos esvelt, de pell extremadament cuidada, avesada a prendre el sol amb moderació. La jove, que llueix unes peces de bany color negre i gairebé testimonials, atrau manta mirades i algun renec, com la de la mare jove que crida el seu home amb el seu filló en braços en veient que s’ha quedat enredat admirant aquella beutat.

Altre cantet fa l’home solitari de panxa prominent, assegut damunt al pedrís del passeig. Porta una llosca de puro al queix esquerre i ulleres de sol grosses amb vidre color groc intens. Colrat pel sol, no es protegeix el cap pelat. Porta un banyador petit color de cel molt passat de moda i en veure la jove esvelta a tocar de la seva indissimulada lascívia, el seu cos comença a balancejar-se com si fos una peça de cavallet.

La jove, aliena a la viscositat del seu veí gras de platja, entra també a l’aigua amb la mateixa prestància del seu company i en un no-res és al seu costat. I en ser-hi, l’abraça.

En poc temps, la quietud de l’aigua es desempereseix i s’encresta la superfície. Els primers a retornar són els dels matalassos. La parella guapa s’ha fet endins i res no indica que retorni de seguida. En adonar-se’n, el badoc del banyador color de cel passat de moda, abandona remugant la seva particular talaia.