marginàlies

No té gens de gana, però necessita una estona per asserenar-se. La dona gran de la taula de la dreta el mira amb poca discreció i certa desconfiança. És estrany, un client tot sol, sembla dir als seus acompanyants. I més amb aquesta planta d’artista de cine que desperta fantasies, li fan dir els seus ulls trapelles. No feia comptes dinar sol, el client sense acompanyant, però uns comptes fa l’ase i l’altre el traginer, pensa atriboladament, i per simpatia comença a dibuixar un somrís que no acaba de ser-ho.

La dona gran que l’ha mirat amb poca confiança i molta malícia sembla tenir gana: abans de portar-los la beguda s’aferra a les olives trencades i al pa que els han servit just prendre nota de la comanda. Sa filla no li treu l’ull de sobre i la reprèn amorosidament perquè no s’atipi d’olives, que no li són gens bones. Poc cas li fa, sa mare. El gendre, fat de cara, mira de tranquil·litzar sa dona, com si li digués que el lloc no és el millor per discutir i menys per un grapat d’olives per molt salades que siguin.

El client sol sí que ha discutit, i molt fort, no fa gaire, per molt que el posat no ho delati gens. Està força acostumat a la simulació i a temperar sempre l’expressió. Un director de banc que es preui ha dominar força les arts interpretatives, sol dir a les amistats. Però quan no hi fa, d’assessor financer, com li agrada de dir, no plany l’eclosió volcànica del malhumor ni de la irascibilitat que tants de disgusts li ha donat en els seus cinquanta-cinc anys. El darrer, la discussió amb sa dona de fa una hora.

No té gana però ha de quedar bé amb el propietari del restaurant, que l’ha saludat amb efusió. No li ha demanat per l’acompanyant absent ni tampoc no ha retirat el servei. Fa molts d’anys que es coneixen. El client galant deixa que el cap de cambrers esculli els entrants i el plat. No se’n penedirà d’una espipellada de frit de marisc i molt menys del negret a la mallorquina, li diu amb convenciment.

Just davant ell, un matrimoni de mitjana edat amb un nin de poc més de deu anys parlen de la rosa dels vents. El pare sap dir-los com na Maria del Mar Bonet quan canta la jota marinera: llevant, xaloc i migjorn; llebeig, ponent i mestral; tramuntana i gregal. El fill li demana que els tradueixi als punts cardinals. N’encerta tres. Riu amb ganes el fill, que li diu que ara mateix li ho dirà; que ho cercarà a la vikipèdia a través del mòbil. I al punt ho té. Sa mare no se’n pot avenir, de la destresa del seu fill amb aquests estris endiablats que t’ho diuen tot amb un clic.

No hauria d’haver partit amb aquella portada, es diu el client sol. Part damunt de tot, l’estètica. Com tantes altres vegades, li hagués convingut més deixar-ho en mans de la puteria i no de la histèria. I tot per la corbata que es posava. Les hi compra totes ella i aquella, precisament, no l’havia vista mai. Li ho diu mentre ell es fa el nus. A la primera pregunta –i aquesta corbata?- hi respon amb una carussa que vol ser despistada. A la segona –t’he demanat per aquesta corbata- el traeix la confiança: què té, no t’agrada? Doncs avui no me’n pos.

La taula més allunyada de la seva, la del cantó dret al fons, està ocupada per dues parelles que passen la seixantena. Una és del país, amb un català nostrat força acurat, i l’altra conversa en anglès. També han demanat negret de plat i la dona del país mira d’explicar als forans quin peix menjaran. No en sap res, no n’ha vist mai cap de sencer, però passa un guster d’explicar-los que a Mallorca l’estan introduint ara; que fins fa no-res en menjava poca gent. I cau en el compte que aquella explicació no els basta per fer-se una idea de què menjaran. I també opta per mirar de traduir a l’anglès el negret a través del mòbil. L’home mira de dir-li que no cal, dona, que tanmateix ni nosaltres sabem com pintar-lo, al negret. Però la dona no li fa cas.

El client sol no en menja, d’olives trencades. La dona gran de la taula veïna, la que té gana i s’ha posat el tovalló just davall la barra enganxat per un cap a la camisa florejada, el mira regularment, com si provàs de trobar-li el motiu de tanta tristura. Perquè s’ha adonat que mira amb tristor la copa d’aigua. És llavors, que s’adona que no ha demanat vi.

La dona del català acurat s’ha connectat al Termcat per mirar de saber com es diu en anglès el negret. La primera translació, de les dues, li agrada poc, kitefin shark, i es decanta per la segona: velvet belly. No ha vist mai un negret sencer però pensa que li escau molt bé, això de ventre de vellut. La parella de parla anglesa, quan els diu el nom que ha trobat, fan cara d’estorats i els fan a saber que, de peixos, no n’entenen un borrall. L’home del país se sent alleujat, per això, i reprèn sa dona amb la mirada per ser massa cuitora.

Quan el client sol es prepara per tastar, sense tenir-ne cap ganes, el frit de marisc, a la sala hi ha caigut un silenci estricte. Ell també l’ha notat i en aixecar la vista cap als començals, s’ha adonat que tots miraven el portal del reservat. Abans de girar-se per veure què passava li ha arribat la flaire del perfum que usa sa dona per a les grans ocasions. Estava esplèndida amb el vestit cenyit.