marginàlies

“Voldria morir, ara mateix, tocat pel llamp de l’amor”, canta l’adroguer mentre compon la lleixa de les acetones. “No hi ha cap nit de pau, des que em deixares, sol i esmaperdut”, estira el coll perquè la darrera nota és un si i canta amb un to massa alt per als seus migrats recursos de veu. Hom diria que és feliç, en Domènec, l’adroguer, que va ser en Mingo fins que complí el servei militar a Talarn. Estranyament, en lloc de tornar d’aquest indret del Pallars Jussà més espanyol que mai, ho va fer amb una fúria catalanòfila desconeguda a la Vila.

Al Franco encara li quedava un any de vida, quan la Guàrdia Civil li donà calça d’arena per penjar una senyera –que ningú no sap d’on tragué- al balcó de la Casa Consistorial, tirar un coet per celebrar-ho i cantar la versió catalana, òbviament, de “La Internacional”. Valga’m Déu, quin sarau armà!
Hom diria que és feliç en sentir-lo cantar boleros famosíssim o de collita pròpia, que també va fer versos revolucionaris, però en té pocs motius, en Domènec, Mingo encara per la gent més garruda, per declarar-se feliç. “Tant he estimat sense rebre’n resposta, que del meu alenar no en puc dir vida”.
No ha tengut gens de sort, amb les dones, perquè les volia com sa mare i ho deia així de clar sense cap mania. La que més a prop s’hi va fer, va ser na Laura, que l’estimava de veritat i fins i tot tenia l’aprovació de sa mare. Però quan estaven a punt d’adiar el casament, na Laura el trobà embotonat amb una altra al despatxet de l’adrogueria i s’enderrocà el castell. “Voldria morir, ara mateix, tocat pel llamp de l’amor”.
I tanmateix, en Mingo, des de fa trenta-vuit anys en Domènec, perdé per sempre la possibilitat de tastar qualque grum de felicitat el vint-i-vuit de febrer del mil nou-cents setanta-vuit, a les sis del capvespre a la cuina de ca seva. No feia d’adroguer, aleshores, sinó de linotipista a una de les millors impremtes de la capital. Just baixar de la camiona, venint de fer feina, madò Jacinta ja l’advertí que a ca seva son pare en tornava tenir una de ben armada.
Mestre Andreu Lopí, marger reputat, li agradava tant beure com pegar. No sempre que pegava era per haver begut, ni bevia per poder pegar. Això sí, després de moltes copes feia matx. A ell, a en Mingo, en Domènec després de passar per Talarn, mai no el tocà, ni de petit. Però quan s’hi enfrontava de gran dient-li que deixàs sa mare, s’hi afuava i li omplia la cara de baf de suc i de matera: “no tens collons de tocar-me un ou i deixaré de pegar a aquesta porca quan me passi per la punta de sa fava, entesos, mitja merda?”. I en Mingo, o en Domènec, aguantava perquè sa mare l’hi suplicava amb la mirada.
“Tant he estimat sense rebre’n resposta, que del meu alenar no en puc dir vida”.
Aquell vint-i-vuit de febrer de mil nou-cents setanta-vuit, però, en sentir madò Jacinta, en Mingo-Domènec també se sentí una veu fosca que li venia de molt endins i que només deia “prou, prou, prou”. En entrar a la casa sentí cridar son pare i sa mare que es bevia el mal. El seu germà petit Biel es desgargamellava de por. No atengué cap romanç ni trobà cap bolero que li apaivagàs aquella intractable determinació.
En ser a la cuina, amb més aplom que un sapador desfilant, anà cap dret al caixó de la taula amb ales i en tregué la ganiveta de llescar el pa. Prengué son pare pel coll, “no tens collons de tocar-me un ou…”, l’arrebatà a la paret del rebost i li clavà la ganiveta tres cops, “en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.
“No hi ha cap nit de pau, des que em deixares, sol i esmaperdut”.
Cinc anys, estigué tancat, i en sortir deixà la impremta per ajudar sa mare a l’adrogueria. La vila entera el respecta i el seu germà Biel el té com a pare. I sa mare… A sa mare, en sentir-lo cantar boleros, encara se li dibuixa un somrís.
“Tant he estimat sense rebre’n resposta, que del meu alenar no en puc dir vida”