marginàlies

Al restaurant li costa retenir la brillantor d’antany, l’anomenada d’un temps que ha acabat per emmalaltir-lo. Costa un ull mantenir-lo en perfecte estat de revista, assegura el cap de menjador, que anit estrena vestit fet a mida. S’hi sent la saladina de l’oratge marí entretingut pels pals dels iots que envaneixen els amos de la badia. Una hora abans de la mitjanit s’han ocupat totes les taules reservades. Acabat de servir el segon plat, el pianista arranca amb “Strangers in the night”. No li calen partitures: els anys se saben totes les melodies de memòria.

Toca amb el sentiment, diu la senyora que té més a la vora al seu home. El pianista li ho ha llegit als llavis. També estrena vestit i joies, la senyora, i no pot dissimular amb la mirada degollada que li encantaria plorar abraçada al músic, que té una retirada severa a Cary Grant.

A l’hora de les postres les copes de cava ja s’han aixecat unes quantes vegades brindant per qualsevol motiu. És quan comença Limelight, de Chaplin, que el pianista para esment a la taula que té a la seva dreta. Tots els comensals llevat d’un han sortit a la terrassa a fer un cigarret, tot i la fresca. Es creuen les mirades i tots dos se somriuen.

Al punt, el client solitari s’atansa al piano amb dues copes de cava. Les primeres notes de Moonligth, de Debussy, estoven les dames de més edat i la loquacitat del client que, en haver posat una copa de cava a l’abast del pianista, l’escomet com si el conegués de tota la vida:

-Aixequem la copa de cava, pianista, i brindrem per la salut de la crisi, per la solitud de la pau, perquè perduri la penúria.

-No puc interrompre Debussy, senyor, li respon confiadament el músic.

-Ja ho sé, mestre, i per això em permet de posar lletra xiuxiuejada i un xic grollera a aquesta lluna francesa que tan bé interpretau. Ai, la nit sempre remuga quan el son li guanya. I aquesta, per bona que digui certa gent que és i que neixin minyons entre palles en algun indret de la terra, rondina com totes les altres. I tremola com una fulla de poll, i molt!, aquesta nit entre el trànsit dens de menadors borratxos. No som més que una colla de vençuts, pianista. Vençuts per l’amor, si vol, i no romprem cap suposat encanteri.

El pianista mira alternativament el teclat i l’expressió estranyada del client. Està força avesat a xerraires gatussos i a cantants vocacionals que amb dos ditets de vi perden la inhibició i el decòrum.

Ha fet dos glopets de cava, el client, després de la llauna, i mentre espera que acabi Debussy segueix dient com si ho fes a cau d’orella del pianista:

-Que vingui la nit amb els minyons afamegats. Que se’n vagi la pau allà on més falta faci, lluny d’aquesta civilitat amb la data de consum caducada.

Acaba Moonligth, el pianista, satisfet de l’execució, i pren la copa de cava que li ha servit el client xerraire. Sense aixecar-se del banquet per palesar que no ha acabat la feina, dirigeix la copa al client i li dóna els molts anys.

-Salut, força i coratge”, li diu, al que respon el client:

-Dringuin les copes i la nit sense minyó; que la claror del vidre encengui el cervell adoctrinat del veïnat i la meva penosa xerrera.