marginàlies

En sentir com tossia, uns li recomanaven un xarop que en dues preses estaria com a nou. Uns altres contradeien les recomanacions anteriors amb altres productes químics i la telefonista, finalment, li recomanava vivament unes pastilles antitussígenes que són una meravella i que prenien els vells mariners nòrdics. Són molt fortes de gust, li deia, com si tinguessin tota la intenció d’enrampar-te la gola, però de seguida notaria millorança. 

La seva cap, a una setmana escassa de jubilar-se, començava el dia xalesta i li deia que era ben lletja, aquela tos seva; que si fos un al·lot aventuraria que patia la cucurutxa. El seu fill major la passà quan encara no havia fet els cinc anys i feia angúnia veure’l tossir d’aquella manera tan patidora. Al capdarrer, però, la cap li ha recomanat que cerqués qualsevol farmàcia, que per aquestes futileses de la salut fins i tot les auxiliars tenen millor mà de metge que els mateixos doctors.

La farmacèutica l’ha mirat amb força desconfiança fins que li ha sentit la tos. En aquell moment, s’ha quedat observant-lo com si a la boca hi tingués papallones i ella fos entomòloga, i allí, mirant-lo, s’hi ha estat una bona estona. La suficient perquè ell tornàs a tossir. Just en aquell moment, ha somrigut múrriament i ha partit cap a la rebotiga d’on n’ha tret un flascó de vidre color caramel. És una fórmula magistral del meu besavi que el deixarà en perfectes condicions en dues hores. Aquí té una cullera. Se la prengui ben rasa ara mateix i ja veurà que aviat notarà millorança.

Comptant el temps que estava a notar la millorança aventurada per l’apotecària, ha desat quatre papers, ha respost un grapat de telefonades i ha seguit sense voler saber res de les calamitats que ens assetgen amb una ferotgia impròpia de la contemporaneïtat docta i assenyada per la que hem transitat fins ara, rondinava com si fos professor de moral.

A la una ha demanat a la cap per anar al banc a treure quartos, si n’hi quedaven. Vagi’s tranquil, li ha dit. I tot d’una s’ha adonat que la seva tos ja no era tan persistent ni lletja com feia unes hores. Ell també hi ha caigut, en el detall, i li ha dit que tot era per una fórmula magistral que tenia més de cent anys, pel cap baix. Extraordinari, ha dit molt lentament la seva cap.

El sol queia a plom i a ell un sol rajolí li basta per suar la cansalada. En el banc, mentre esperava el torn, s’ha tret el mocador que sempre porta per si un cas, i s’eixugava la suor densa. L’ha afinat un al·lotó que anava a la seva mentre sa mare tractava amb la caixera eixerida. Se li ha plantat al davant i ell no ha sabut com respondre a aquella atenció tan densa com la calor que el sufocava. Atordit per aquella mirada tan neta li ha allargat una mà. L’infantó, en veure aquella manassa d’apòstol que li apuntava les galtes, com si ho tingués ben pensat feia temps, s’ha tret el xumet i l’hi ha donat. Amb l’esguard molt serè, la criatura ha intentat esbossar un somriure còmode i en veure que no li sortia, ha girat en cua i se n’ha anat molt lentament i culfeixuc cap a sa mare.