marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
20 de setembre de 2012
0 comentaris
ON S’ENTERREN LES BALENES
Com de costum, ha arribat d’hora a la consulta. La infermera, molt amatent, després de prendre-li les dades, l’ha acompanyat a la sala d’espera. L’estança beu llum a les totes a través d’una paret de vidres que dóna a la badia. Sols hi és ell, allí i en aquella hora tan matinera. Tot calla. Només percep el remoreig mansuet de l’aire condicionat i els deixants imprecisos de paraules que no sap d’on vénen; adesiara, el soroll amortit d’una motocicleta.
Sí se senten les passes de la infermera, que fan cruixir el parquet.
Cap de les revistes al seu abast li fa patxoca per omplir l’indeterminat temps d’espera.
En la bossa de plàstic amb les analítiques i altres proves diagnòstiques hi ha escrit el seu avenir, pensa fent-hi un cop d’ull. No cal ser cap eminència, tanmateix, per saber que el seu temps curteja des de fa unes setmanes. Tanmateix, raona, tot plegat és excessiu per voler abastar d’un sol cop els seus àmbits, i es deixa endur per una calma estranya que fa trampes.
Per entretenir-se no li queda res més que plantar-se davant els vidres generosos i fer inventari del que veu i percep. Fa oratge i les gavines s’entretenen amb la corrent, no així els coloms, que, en vol, es comporten amb més determinació. La mar mai no cansa, reflexiona, ni l’amatença de la pedra quan fa de llar, afegeix a la reflexió.
Repara en els infants que s’estan al corral que fa de pati a l’escoleta veïna. Veure jugar un nin –com contemplar la flamarada del foc- tampoc mai no cansa. Aquests marrecs, però, no s’entretenen ni amb les engronsadores, ni amb els tobogans ni amb els altres estris de joc: cadascú va a la seva.
La dona que els guarda, a la gatzoneta, parla amb una nina, que la mira amb atenció majúscula. Clar que no sap què secretegen, però s’imagina que la menuda demana a sa mestra on s’enterren les balenes que moren de vellesa, aquelles que han sabut burlar la resolució de l’arpó.
-Els peixos no s’enterren, preciosa, endevina en els llavis de la cuidadora.
-Se’n van al fons més fondo de la mar oceana, allà on no hi entra ni la llum, i allí es transformen en plàncton.
I, enjogassat com les criatures que contempla, s’imagina seguint la llum que deixa la balena que se’n va a morir quan entra a la sala la infermera que li demana disculpes pel retard del doctor. Li ha sortit una urgència, li explica, i no el podrà atendre fins d’aquí a una hora, poc més o menys.
-Prefereix esperar aquí o va a fer un voltí?, li demana com si tractàs un dels infants que juguen a baix.
-Voltaré una estona i tornaré, respon amb severitat.
-Com vulgui, replica la infermera.
En ser dins l’ascensor, té molt clar que no hi tornarà, a la consulta; que ha decidit ser plàncton perquè és una balena que se sent morir i per això es deixa endur per la calma definitiva.
Cap de les revistes al seu abast li fa patxoca per omplir l’indeterminat temps d’espera.
En la bossa de plàstic amb les analítiques i altres proves diagnòstiques hi ha escrit el seu avenir, pensa fent-hi un cop d’ull. No cal ser cap eminència, tanmateix, per saber que el seu temps curteja des de fa unes setmanes. Tanmateix, raona, tot plegat és excessiu per voler abastar d’un sol cop els seus àmbits, i es deixa endur per una calma estranya que fa trampes.
Per entretenir-se no li queda res més que plantar-se davant els vidres generosos i fer inventari del que veu i percep. Fa oratge i les gavines s’entretenen amb la corrent, no així els coloms, que, en vol, es comporten amb més determinació. La mar mai no cansa, reflexiona, ni l’amatença de la pedra quan fa de llar, afegeix a la reflexió.
Repara en els infants que s’estan al corral que fa de pati a l’escoleta veïna. Veure jugar un nin –com contemplar la flamarada del foc- tampoc mai no cansa. Aquests marrecs, però, no s’entretenen ni amb les engronsadores, ni amb els tobogans ni amb els altres estris de joc: cadascú va a la seva.
La dona que els guarda, a la gatzoneta, parla amb una nina, que la mira amb atenció majúscula. Clar que no sap què secretegen, però s’imagina que la menuda demana a sa mestra on s’enterren les balenes que moren de vellesa, aquelles que han sabut burlar la resolució de l’arpó.
-Els peixos no s’enterren, preciosa, endevina en els llavis de la cuidadora.
-Se’n van al fons més fondo de la mar oceana, allà on no hi entra ni la llum, i allí es transformen en plàncton.
I, enjogassat com les criatures que contempla, s’imagina seguint la llum que deixa la balena que se’n va a morir quan entra a la sala la infermera que li demana disculpes pel retard del doctor. Li ha sortit una urgència, li explica, i no el podrà atendre fins d’aquí a una hora, poc més o menys.
-Prefereix esperar aquí o va a fer un voltí?, li demana com si tractàs un dels infants que juguen a baix.
-Voltaré una estona i tornaré, respon amb severitat.
-Com vulgui, replica la infermera.
En ser dins l’ascensor, té molt clar que no hi tornarà, a la consulta; que ha decidit ser plàncton perquè és una balena que se sent morir i per això es deixa endur per la calma definitiva.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!