marginàlies

No ho ha acabat de subratllar quan sent el timbre. No pot obrir, es diu, tal com va, només en calçotets. Cal fer veure que no hi ha ningú a la casa. Probablement és la veïna, que vol alguna fotesa culinària per fer el dinar i li fa mandra davallar a comprar-la. No es mourà, que si ho fa, la fressa el delatarà. És probable que se sentin les notes de Glazunov. Si és així i és la veïna, segur que insisteix, bona és ella per donar-se per vençuda a la primera timbrada. I si no ho és, qui sigui no gosarà insistir.

Segurament és un fals revisor del gas, que de poc ençà abunden per enredar vells; o un comercial que li proposarà canviar de companyia elèctrica. O un captaire, que han tornat a recuperar el porta a porta. El darrer li sortí especialment car, perquè li estirà vint euros per ajudar a pagar un rebut pendent d’aigua i altres vint per anar a fer la compra, que era casat amb tres infants petits que no tenien res per endur-se a la boca.

Quan pensava que podia continuar la lectura en el punt que l’ha deixat –“Tot i així, el veritable tema de Fourier, el que li interessa per damunt de tot…”– el timbre torna a sonar i aquest cop, lluny de fer-li el sord, sense saber perquè, crida un “ja va!” rotund, que al moment omple l’estança on llegeix a plaer. Enfila el corredor fins al dormitori on apressadament es posa uns pantalons curts i la camiseta del “Que no et tallin la llengua”. En refer el camí, es passa els dits pels cabells esclarissats que encara li queden i torna a cridar

-Ja va, ja va!

No sap qui hi trobarà, a l’altra banda de la porta, però quelcom li diu que cal que li obri; que qui truca li porta un present important que no té res a veure ni amb multes impagades ni amb correu comercial.

En ser davant la butaca de les lectures, s’adona que amb les presses el llibre d’Houellebecq ha quedat tancat en terra sense assenyalar el punt de lectura. Es pren un segon per recollir-lo i deixar-lo a la tauleta de centre. I és quan veu que té una taca grisa tirant a negra just damunt el títol escrit blanc sobre vermell. Renega i ja no pensa gens en qui trobarà en obrir la porta. Només pensa que haurà de comprar un altre exemplar d’”El mapa i el territori”. De bon gust tornaria arrere, però ja té la mà al pany.

Una mena de gegant amb cara de mala teia, l’orella dreta amb tres arracades, barbó, cap rapat i braços tatuats, l’espera tibat rere una carrereta amb dos paquets voluminosos. Li costa dir el seu nom. Ell li demana qui és el remitent d’aquelles caixes.

-Vénen de Nova York i les remet Mr. Josef Pol DiMachio.

-Escolti’m, deu ser un error. No conec de res aquest senyor. En conec un que es deia així, més o menys, però no crec que vulgui res de mi. A més, em sembla que morí fa…

-Miri, tinc molta feina, set i gana, fot una calor que me mor, i no estic per hòsties ni collonades de catalanufos intel·lectuals de merda, que jo sí que de molt bon gust els tallava la llengua a tots, les assecava i en feia amulets per espantar fills de puta. Firmi’m la recepció, que no li costarà un ou, i ja pensarà que fa amb aquests llibres, perquè això són putos llibres, d’acord, i els llibres fan bon foc.

El gegant, com més anava, més augmentava el to de veu i d’amenaça. Per això, acoquinat, prengué el bolígraf i l’imprès a signar que li oferí aquella mena de sant Cristòfol passat per l’avern. Tremolosament anotà el seu nom i els dos llinatges a més del document d’identitat, mentre l’ogre de l’infern entrava els dos paquets a la casa, que deixà al bell mig del rebedor.

-Passi-ho bé, catalanufi tronat, li cridà d’esquena mentre es dirigia a l’ascensor.

Esverat, tancà la porta i es remirà aquells dos paquetots de putos llibres, com li havia indicat el missatger del dimoni. Amb penes i treballs aconseguí traslladar el primer al menjador. Efectivament, va veure qui era el remitent i tot d’una pensà en qui li podia fer una broma així.

Mentre es dirigia a l’estudi a cercar el cutex per obrir la caixa, tornà a veure la taca en el llibre d’Houellebecq i retornaren tots el renecs. Tanmateix, però, ja li pesava molt més maquinar quina la faria a qui pensava que li feia aquella broma.

Amb cura, obrí la caixa i el primer que va veure va ser un sobre amb el seu nom escrit a mà amb lletra acurada. Impacient, l’obrí i hi llegí: “Aquí tens els llibres de Marilyn que tant desitjaves. Et faran més bé a tu que no a ella. Amb tot l’efecte, Joe DiMaggio”.

Just en aquell instant, acabava “Raymonda”.