Des del primer dia de casat dinava en aquella escudella que ja emprava el seu besavi i que sa mare incorporà a l’aixovar del fill sabedora de la fascinació que li produïa aquella terrissa que res d’especial no tenia, al seu parer. I sa dona, quan l’hi féu a mans, entengué tot d’una que rebia
Mentre acompanyava a Son Badall aquella versió casolana de la Sagrada Família, com s’hi havia referit el rector, en Cion Sitja es demanava si feia bé, si era encertat o no llogar-los aquell antre malastruc i maleït. Era sorprenent, es deia, com havia viscut el problema que, sense voler, li havien provocat en Goyo i
A les cinc i mitja del matí escassegen les paraules, certament. La majoria de les finestres dels edificis no escupen gens de llum, encara, i el blau intens i intermitent del cotxe patrulla de la guàrdia urbana, dins aquesta queda tan amable, és una exageració punible. Fins i tot el taxista que recull el viatjant
En Cion Sitja, amb la seva sala d’espectacles, impulsà la creació a la vila d’un grup de comèdies que dirigia un amic seu tan apassionat com ell pel teatre. El grup, al cap d’uns anys, assolí un cert prestigi arreu de la contrada. A la vila, cada any estrenaven dues comèdies, una per sant Llàtzer
En Cion Sitja, el batlle de la vila quan naixé a la presó –esdevinguda improvisat paritori- Paco Trigo, el de la mirada blasfema, era per aquelles saons un dels vilatans més assenyalats. Advocat i constructor, havia heretat de son pare un envejable patrimoni immobiliari, que ell administrà amb prou sensatesa i sapiència per engrandir-lo. Son
Es despertà sobresaltat sense poder determinar si l’havia desvetllat el seu propi panteix o l’eixida espantada del malson. Assegut a l’espona del llit, alenant atropelladament i amb la mà dreta a l’indret del cor com si el volgués contenir, refeia el patiment. Tornava a ser amb la seva fox terrier –catorze mesos justs després que
La casa de Son Badall d’en Canaló era l’única, de les moltes que possseïa el batlle Sitja, que aleshores podia oferir a Goyo i Cisla, i al seu filló Paco, nascut samaritanament a la presó el dia de sant Llàtzer, el patró de la vila. La llogava ben poques vegades, a aquella casa estranya i
I tu, què mires? No em diguis que t’he tocat el viu i tens pietat de mi. I una merda! La commiseració més plena és la dels que m’eviten; la dels que acceleren el pas i es tapen el nas per no sentir la fetor de pixum que fot. Així sí que m’arriben les bavarades
Amb en Paco Trigo en el món, els esdeveniments per en Goyo i na Sisla es precipitaren. Com pensava el batlle, la mateixa nit del naixement la comare n’informà puntualment a qui pertocava perquè la nova fos coneguda per tota la vila. Afortunadament per l’alcalde, l’esdeveniment s’escampà un cop acabat el Ball de les Donzelles,
Delicadament, don Cosme, el metge, tustà la porta mig oberta, no esperà que acabassin d’obrir-la i es presentà. Na Sisla, empegueïda perquè fins llavors cap metge no li havia vist els embarassos ni assistit els parts, però també alleugerida en veure que no faria la feina sola com es temia, es lliurà completament a les
Haurien de forçar molt la memòria per saber qui va ser el darrer hoste d’aquella cambra que, oficialment i “per si de cas”, feia les funcions de presó i que ocupava un reduït espai de l’edifici de l’escorxador municipal. De fet, el saig Moltó no va tenir bo de fer trobar-ne les claus. D’ençà de
Té la planta d’actor hollywoodenc i la conversa engalipadora. Va parar a l’illa fa uns anys amb quatre estalvis a la recerca dels seus avantpassats. Acabà la reserva econòmica sense haver trobat cap veta de la seva avior mallorquina. Nom José Jorge i manifestà en demanar estatge que havia fet de clown, de contacontes i
En Mateu Xiulet, favorer i de llàgrima prima, es compadí d’ells i els parà taula per dinar. Els parroquians del bar comentaven entre ells què podien fer per aquells dos pobrets miserables caiguts com de l’aire del cel justament el dia de sant Llàtzer en què semblava que les males noves i les desgràcies hi
En Paco Trigo era de la vila a mitges. Alguns, amb una mala bava impròpia de la bonesa congènita dels vilatans segons la doctrina del comú, per menysprear-lo deien que, per molt que hagués nat un dia de sant Llàtzer, el patró, i a la vila, l’havien encomanat a fora i fora hagués nascut de
El dia que va néixer, els macs del torrent de sa vila rodolaren durant hores sense que davallàs gens d’aigua. La sequera feia anys que persistia i després d’aquell fet sobrenatural, plogué bé durant sis dies. L’escandalera dels rocs del torrent eixut com una rosseguera encara és recordada i el seu record es llega a