marginàlies

Des que havia vist una reproducció força reeixida de la Mort de la Verge, de Caravaggio, en un llibre de gran format adquirit per dos rals en un mercat benèfic, no es podia treure del cap les vicissituds de la prostituta ofegada al Tíber que serví de model per a la Verge al milanès genial i geniüt. No hi degué caure fortuïtament, al riu, es deia. Quatre-cents anys enrere les putes no valien res: vivien amb les xinxes i la ronya, en els entresols dels claveguerams, i es limitaven a rebre els esplets de la bestialitat dels homes passada per l’engonal. Molt probablement un enze gran, gros i pollós, li féu pagar totes les curtors acumulades per la misèria i la tirà de cap al riu.

La vida era un luxe, aleshores, només a l’abast dels cardenals i les seves cohorts. I vés a saber si no havia fet qualque favor a Michelangelo i ell li retia homenatge etern fent-la passar per la Verge. Ningú millor que ella, degué pensar, per representar la mare del Crist, que se’n pujà al cel en cos i ànima a partir del 1950, any en què Pius XII en proclamà el corresponent dogma. Després de pintar aquest prodigi, Caravaggio es barallà amb Ranuccio Tomassoni i el matà de forma accidental, mantenen els seus amics influents que aconseguiren el perdó per aquesta mort afrontosa.

Debanant aquesta troca barroca el troba la seva dona que li diu que espavili, que l’ha d’acompanyar a anar de compres; que ella s’ha de comprar el vestit per anar a sopar demà amb les amigues i l’ha de carregar a la seva targeta de crèdit, que la seva ja rebenta.

A la mitja d’hora de l’obertura dels grans magatzems i a la planta de roba de senyora no abunda la clientela i per això la seva dona pot remenar a gust. Es pren tot el temps del món per mirar vestits de tota mena. Ell la segueix sense dir res dues passes enrere amb la roba que ella tria per emprovar-se. Li demana si els vestits que escull li agraden i ell es limita a assentir, com ha fet sempre. Tanmateix, si dubta del seu gust, ella trobarà els elements necessaris perquè el dubte acabi essent afirmació irrebatible.

      L’aclapara, aquell espai a vessar de vestits de dona i anuncies que davallen del sostre. La música sintètica, pura llauna beneita que ni entretenir no sap, que s’escampa per aquella acumulació de peces de roba els mòduls de les quals formen una mena de laberint marejadís, el molesta especialment. I entre tant de nyigu-nyigu ofensiu que fan passar per música, anuncis de promocions especials.

És a la primera anada als provadors, que es topa amb aquell jovençà que té una retirada increïble amb Caravaggio. Se sorprèn d’aquella mena de visió, i ho nota el jove, que per desentelar-li l’estranyesa li retorna un somrís burleta.

-També li ha tocat anar de compres amb la senyora?, li diu fluixet i empegueïdament.

-Sí, ves quin remei. La madona, mana! Li respon ell maldestrament.

Aquella vergonya no és caravaggiana, es diu. Aquell jove i el seu posat defugen la passió. No seria capaç d’arribar a la sang per defensar la seva força, pensa quan sa dona li demana si li agrada com li queda el vestit negre llarg que, veritablement, l’esvelteix.

-I molt, que m’agrada, reina. Estàs molt guapa, aconsegueix ordenar.

-No m’acaba de fer, però. No m’hi sent bé. Crec que en miraré un altre. No et fa res, oi que no?

-No dona, és a tu que t’ha d’agradar.

I tornen a voltar, a deambular com un parell d’embriacs per aquell laberint de peces de roba sotmesos a la tortura d’una música alienada i a la tirania d’anuncis estúpids que ignoren la llengua del lloc.

Tornen als provadors i es torna a trobar amb el Caravaggio rediviu, que ja no llueix la vergonya de l’encontre anterior. El pintor retornat no el mira amb indulgència i sembla que frisi de dir-li:

-Collons, de dones! Fa una hora que anam amunt i avall, ara me prov això, ara això altre, ara espera, ara vine. Redéu quin dematí! Quina manera de perdre el temps!

No li queda res de vergonya a la mirada. Les aletes dels nas es mouen a un ritme vertiginós, com si insuflassin ràbia a l’arc de les celles i sembrassin fuites de sang als ulls. Ara sí que sembla Michelangelo Merisi desafiant Ranuccio Tomassoni, es diu ell que insufla murrieria a l’esguard.

En el punt més àlgid d’aquella disbauxa de sensacions, apareix la companya d’aquella inquietud supurant que és la viva estampa de la Verge morta que pintà Caravaggio.

-Vinga, no et queixis tant, sant home. No estic guapa, amb aquest vestit, Miquel?

Un vestit de punt platejat sense mànigues que li arriba dos pams mal comptats per sota de les anques li ressaltava la cabellera roja. L’etiqueta i tot, s’agitava a l’esquena.

-Està molt guapa, Maria.