marginàlies

Deia al metge que l’atenia que algú, mentre dormia, li havia dit que havia de fer un centenar de barquetes de paper de diversos colors per evacuar una colònia de papallones isabelines (actias isabellae), les més belles del món, segons que li deia sa dona abans de morir per culpa d’un ictus traïdor feia cinc anys. Li deia al metge que les babaianes, com designen a Sóller aquests insectes, havien quedat atrapades no sabia ben bé on, prop de Portopí, aventurava, i que estaven esverades, mortes de por, incapaces per terror de prendre el seu vol trèmol però harmònic.

La veïna, que tenia clau de ca seva per si de cas, espantada per fer dia i mig que ni el veia ni el sentia, trobà l’ancià al dormitori, estirat a terra voltat de papers de diari i enmig d’una escampadissa de llibres. Gens de sang, no obstant. Ulls oberts, ajagut sobre el costat dret, amb un fil de saliva que havia format un bassolet enganxat a la galta. No es queixava, sols es lamentava, amb un filet de veu, que ni podia cridar ni es podia aixecar.

En Benet, l’ancià, recobrà peremptòriament el tremp a l’hospital, hores després. S’havia trencat el maluc, li digueren, i n’hi haurien de posar un de postís. Se’n feia càrrec, en Benet, tot i no acabar d’entendre com el seu cos, en plena decadència, podria acceptar un intrús d’aquella naturalesa.

Amb un maluc nou tanmateix no podria anar enlloc, deia a l’anestesista moments abans de perdre la consciència. No calia que gastessin diners en ell i la seva vellúria, li deia. Val més invertir en els joves, en els infants, en les nines que massa de jorn perden la frescor.

Sense na Lina, la seva dona, no li interessava traüllar ni posar messions pel demà. Ell s’estava sol al pis, davallava el matí a comprar el que menjaria, poca cosa, i a saludar els veïns que coneixia. Res més. Si no havia de sortir no li feia res. La solitud no és mala, deia; pitjor és l’avorriment. I jo no m’avorresc: em queden per fer moltes barques de paper per evacuar les papallones de Portopí, senyor metge. A Cabrera hi estaran prou bé, no ho creu?

El metge li demana que compti fins on pugui i ell que s’hi renega fins que no li conti que na Lina, la seva dona, sabia rus i quan el volia entendrir li recitava versos d’Aleksandr Pushkin. No entenia, res, deia en Benet, però sentir na Lina dient allò amb tant de sentiment, m’enlairava, doctor, em feia tocar amb un dit el cel de la trempera, i ja em perdonarà la grolleria.