El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un dia de romiatge urbanita, em vaig parar a fer un cafè, tot admirant aquest passeig que, en dèiem del Triunfo, i ara és Rambla del Poblenou. Tot seguit i sense presses, prenc carrers estrets i m’apropo fins al Mercat de la Unió, cor comercial d’aquell Poblenou que, un xic moix, em va deixar marxar. Seguidament i amb parsimònia, l’aroma de Can Saladrigas sedueix el meu literari paladar i m’entaforo en les entranyes d’una biblioteca que, servada per dracs i gegants, encara fa olor de nou.

Furonejant entre els llibres, faig un tast satíric de la mà del períclit Horaci. Amb ell m’enric de les meves penes, car ja eren també romanes.

Encara amb la rialla a la boca, em sedueix l’encant vuitcentista d’una d’aquelles peces que, pouant en les fondalades de la història, treu l’aigua clara de la divulgació a balquena.

La Ciutat dels Cafès
és un d’aquells llibres que es fan llegir i que sorprenen, car parlen
d’una Barcelona que es construeix al voltant de les taules dels seus
primers cafès.

Voltar per Barcelona, un cop llegida La Ciutat, et permet veure les barraques de Plaça Catalunya, el fangueig
del Passeig de Gràcia, els jardins i espectacles de la via que unia la
ciutat amb el vilatge de Gràcia. Els carruatges, el comerç en els cafès
del port, la força d’en Xifré i l’encert de les 7 portes.

I
és que, de la seva lectura, se’n treuen un munt d’aprenentatges. Uns
aprenentatges tant seductors com el que em motiva a escriure aquestes
ratlles. A escriure-les amb l’estòmac fatigat i pendent de
restauracions alimentàries.

I és que, els cafès –carai quina llarga història!- són en l’origen
de l’espectacle alimentari que ens tempta dia rere dia, a qualsevol
dels dels carrers de pobles, ciutats i vilatges nostrats.

Fou, segons llegim en aquest llibre,
l’any 1765 a París, quan va començar la festa. I la culpa de tot plegat
fou d’un emprenedor dels fogons, conegut com a Boulanger. Boulanger, amb la mirada fixa a cridar clients, va adornar el seu establiment de menjars amb un cartell que deia:

“Venite ad me vos qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos”

O per dir-ho clar i català:

“Veniu a mi, vosaltres que fatigueu l’estomàc, que jo us restauraré”

D’aquest restaurabo en va venir el restaurant i, vés a saber si, de la fatiga (laboratis) en va venir això del treball (laboro).

Catxis! Ara resulta que, mentres la plebs abjecta, adotzenada i definitivament embrutida viatgem a Montserrat a cop de peu, l’Astre més guapo i nostrat, ensems que excels, serà per Vic fent el seu viatge a Montserrat acops de veu.

Amb lo bonic que em seria, poder fer el viatge a Montserrat tot escoltant el Viatge a Montserrat, però es veu que el Viatge d’en Quimi surt el dilluns 21 i que
aquest membre de la plebs abjecta, adotzenada i definitivament
embrutida que subscriu aquestes ratlles serà fent el viatge a cops de peu, la nit del 19 al 20, just
quan, el viatjant poc-modern estarà viatjant a cops de veu des del Vigatà o qualque lloc més
poc-modern de la ciutat més poc-moderna del món.

Casunlospedrer! No estaria pas malament, arribar a Montserrat i
trobar-nos amb una paradeta ben farcideta de Viatges a Montserrat.
Seria un complement ideal pel tranginyol d’Aromes que la plebs abjecta,
adotzenada i definitivament embrutida ha de fer per recuperar-se de la passejada més
poc-moderna que hom pot arribar a fer en terres catalanes.

I seria bó que, en la parada, hi haguessin tres botiguers tant
pujolsians com en Quimi, l’Adrià i l’Albert, que diuen que es pla,
recitant-nos a una sola veu allò tant bell que diu que « qui no és extremista és un irresponsable ».

Per què no? I encara seria més bó si, el detall de la
Matagalls-Montserrat d’enguany, fos justament el darrer treball
de qui, malgrat la soledat galàctica intercomarcal, vola per damunt –o
per desota- de la constel·lació musical d’arreu del planeta.

En acabar el Viatge a Montserrat, caldrà fer-ne una altra a la
botiga de discos –si en queda alguna- per a adquirir el nou Viatge a
Montserrat de l’astre montserratí més descabdellat.

De nou a Barcelona,
problemes d’aparcament.

Una munió d’obres
em farien marxar corrent.

P’rò avui és un gran dia,
car tornem a treballar,
doncs diuen que és cosa bona
aixó de poder pencar.

Arribo així a la feina mig adormit encara.

Fitxo de nord -tot i que em costa- i vaig a fer el cafè de màquina que em despertava les neurones abans de començar vacances.

Sempre m’ha agradat arribar un xic d’hora a l’oficina, i seguir el ritual de la rutina de fer un cafè pausat en plena soledat.

Aquest cop, la visita de rutina a la sala de màquines, però, és una
mica diferent. I és que sento un neguit encara encongit dins del meu
pit: Per molt que m’hi faig, per molt que ho intento, no acabo de
recordar la clau d’accés als sistemes informàtics.

El dubte em massega el cap enterbolit per les hores menudes i la
manca d’ús d’un agost allunyat del tros. Potser el cafè me la faci
recordar, potser…

El só de les monedes en picar dins la màquina em fan veure les
parets del lloc on sóc. El primer glop em porta el nom de l’espai. El
tercer, el de l’empresa. I el quart, la clau d’accés.

Llenço el got buit a les escombraries i desfaig les passes per girar
cap al despatx. La taula és al seu lloc; l’ordinador, també. El silenci
d’aquestes hores encara hi és ben present. Premo el botó i engego
l’ordinador.

Problemes de xarxa em regalen encara els darrers instants de repòs.
Però, el cafè, el cos, la ment ja són a la feina i, per aprofitar el
temps, netegen la taula dels papers abandonats fa ben bé un mes.

L’eficiència del departament de Sistemes no triga gaire en retornar
la vida a l’aparell i l’electricitat de l’aparell s’ensenyoreig de
l’ambient i em permet recuperar els bits de feina que s’han acumulat en
el darrer mes.

No.

Malgrat que el títol ho pugui fer pensar, aquest apunt no parla de l’Estat de les autonoseves ni de la tragedia grega acolorida de vodevil diari que suposa mantenir un matrimoni entre dos realitats que fa temps que no s’estimen.

Aquest apunt és el resultat d’una nova visita a l’Antoni Pladevall de Taradell. D’anar-hi a navegar sense rumb amb la canya a punt per a pesca llibres a l’atzar, sense cap mena de referència, tant sols la canya a la mà i els ulls ben oberts per veure-hi els peixos literaris.

En aquest cas, la pesca aconseguida és del regne literati, de la classe historicensis, de l’ordre de les divulgacione, de la família Planeta i del génere Memoria de la Historia.

L’espécie? Muertes calificadas.

L’autor: José Luís Vila-San-Juan. Exmilitar que, després de donar tombs pel món de la publicitat, va acabar dedicant-se a la divulgació històrica empolsinada d’humor i curiositats.

Muertes calificadas, com el seu nom indica, va de maneres de morir.

De les maneres en què van morir personatges tant dispars com Juli César (mort als peus del seu enemic ja difunt), Ernest Hemingway (que va morir quatre vegades, com a mínim) o en Pep Ventura (inventor -segons l’autor- de la sardana moderna, i que, per motius que desvetlla el llibre, va morir de manera silenciosa).

Justament és la referència an Pep Ventura la que m’ha donat la dada que he trobat més curiosa del llibre. I ja ho és, de ben curiós, que, en un llibre que parla de morts, la dada que em crida més l’atenció faci referència a un naixement. I és que, si el fundador del Barça va néixer a Berna, l’inventor de la sardana -segons Vila-San-Juan- és fill d’Alcalá la Real (Jaén). Ja veus tu, quines coses.

En el llibre, hi trobo a faltar una defunció, que podriem calificar de mort absurda o mort a la menuda, si es prefereix.

Es tracta de la defunció d’en Pere Calders i Rossinyol -justament el dia 21 d’aquest més farà 15 anys del seu traspàs-. I és que, pel gran mestre de la ploma mesurada i la paraula calculada, la segadora li va reservar, segons sóc sentit, una mort ben galdosa i adequada al seu tarannà: una relliscada a la dutxa!

Més enllà d’aquest oblit i de la dada abans esmentada, el llibre d’en Vila-San-Juan permet passar una bona estona, envoltat de personatges històrics en el moment del seu traspàs.

El resultat és un llibre molt interessant i amè, però, amb el que cal anar amb cura, car l’autor -el passat pesa i, en aquest cas, amb força- no s’està d’empolsinar-lo d’una ensucrada ideologia que, a voltes, sembla producte d’algun procés hipnòtic, car el farceix d’estirabots no raonats que resten un xic de professionalitat historiogràfica a un treball d’altra banda força rodó i ben tramat.

Res, tu, una lectura per passar una bona estona, enfotent-se del mort i de qui el vetlla, tot fent el got amb la segadora d’ànimes. La gran amiga de qui, com un servidor, ja porta tres morts gairebé certificades en anys tant estrambotics com el 1972, el 1994 i el 2000.

Mira que n’arriba a ser d’insistent, la punyetera!

Però, com deia l’Ernest…

l’home no és parit per a ser vençut; pot ser destruït, però mai vençut

Imatge: La Vanitat de Philippe de Champaigne

Dissabte al vespre, em truquen i em diuen d’anar al cinema. Fa temps que no entro en una sala de cine. Suposo que sóc un snob, però trobo falses les pel·lis doblades, perden el matís del misteri original, i per això faig boicot al cinema i em miro algunes pel·lis per Internet, l’únic lloc on, prop de casa, em deixen ser català, és a dir, universal, com diuen que deien Picasso i Dalí, entre d’altres.

Aquest dissabte, però, em trago els principis i m’en vaig al cine, de bracet amb uns parents, per veure “ángeles y demonios“

La pel·lícula de dues hores i setze minuts de durada comença amb
anuncis d’altres films espectaculars. Com podria ser d’una altra
manera? On vendre pel·lícules millor que en una sala de cine?

Després
es va lligant una història veloç, ràpida i trepidant, que pendula entre
ciència i religió, entre il·luminats i parsimoniosos, entre el
pentagrama i la trinitat, entre el cinc i el tres, i tot amb un nexe
d’unió: l’art compartit entre ambdós maneres de veure el món.

De
fet, a mesura que el film va guanyant minutatge, un hom se sent
participant en una macabre gimcana turística per Roma (Si dimecres, vas
a la final de la Champions, la pel·licula et pot servir de guia
turística i tot :-D).

Una gimcana on cada prova és un
assassinat, a llaó d’una de les grans forces de la natura que, sàviament ordenades de
menys a més fortalesa, són terra, aire, foc i aigua.

No
desvetllarem misteris hores d’ara, però si algú ha llegit el llibre, descobrirà com
el cinema és un esquelet de la literatura, com la paraula escrita venç
la imatge quan es tracta de mostrar un relat en xarxa, una història
farcida de connexions i coneixements que la pantalla es veu obligada a
escurçar, llimar i limitar per encabir en format reduït i espectacular.

Angels&Demons no és una mala pel·lícula, al capdavall.

Segueix tots els
patrons del cinema comercial: Introducció, nus i desenllaç
espectacularment puntejats, àncores ben posades per a què se’t facin
presents en el moment adequat, explosions que t’aixequen de la cadira i incrementen la tensió en el moment indicat,
cadàvers i sang a dojo, …

Curiosament la pel·lícula no presenta
escenes de llit! Un xic complicat en una història farcida de masculinitat i on l’única feminitat acaba amb mantellina al cap. Però la tensió sexual hi és ben present: El professor
Langdon té un orgasme brutal quan pot penetrar les portes dels Arxius
Vaticans, la professora Vetra en té un altre en crear antimatèria, la
mateixa relació de la matèria i l’antimatèria, tant a prop i tant lluny
alhora, és d’una càrrega sexual que, en explotar, deixa un cel de
colors esplendents i brutals com la millor volta de Michelangelo. I,
per si no fos prou, hi ha la incomoditat d’un guarda vaticà llegint les
fogositats de la Santa Teresa de Bernini.

Una pel·lícula rodona que demostra que, sovint una imatge no val més que mil paraules.

Si més no de professió. I per saber què vol dir això, m’en vaig al diccionari.

Tècnic.
Què significa tècnic?
Mire-m’ho!

Segons l’Alcover-Moll, un tècnic és “el qui té coneixements i pràctica especials d’un art o d’un ofici”.

Conscient d’aquest fet, doncs, vaig a la cerca dels significats d’art i d’ofici, els mots dels quals en tinc coneixements o una pràctica especials, segons la definició suara esmentada.

Un art, paraula de diccionari, pot ser “una manera de fer una cosa
seguint regles”, “cada un dels generes d’activitats en que l’home o
l’animal produeix obres segons certes regles” o “l’exercici de les
facultats humanes segons certes regles”.

Un ofici, en canvi, pot
ser una “funció a acomplir, allò que es té el deure o obligació de fer
en virtut del propi càrrec”, el “càrrec que s’ocupa”, la “professió
d’una art mecànica” o una “funció sagrada”.

Tant en un cas com un
altre sembla tractar-se d’alguna cosa que s’ha de fer, ja sigui en un
sistema regulat (art) ó funcional (ofici).

I ¿quin és, doncs, aquest art o ofici del qual tinc coneixements i pràctica especials?

Se suposa que deu tractar-se d’aquests “continguts digitals” que acompanyen el mot “tècnic”. Busquem-ho!

Contingut, segons el mateix diccionari,
vol dir “content, satisfet”. Carai! ¿Això vol dir que “tinc
coneixements i pràctica especial en l’art o l’ofici de la satisfacció”?
Quina agradable sorpresa!

Encara
més, ¿Si aquesta satisfaccció és digital, vol dir que “tinc
coneixements i pràctica especial en l’art o l’ofici de la satisfacció
digital”? Eps! La cosa es posa interessant, tu!

Més
enllà de la satisfació suara esmentada, un contingut també és una “cosa
que es conté dins una altra”. Per tant, i si seguim aquest camí
dialèctic, resulta que sóc algú que “té coneixements i pràctica
especials en coses que es contenen dins d’unes altres coses”. Esotèric,
no?

El secret deu estar en el digital. Anem-hi!

Com? Digital és quelcom “propi dels dits; pertanyent als dits”? Ara sí que ho tinc clar:

Resulta que sóc algú que té coneixements i pràctica especials en coses pròpies dels dits que es contenen dins d’unes altres coses.

Però que és una cosa?

Doncs, una cosa és “tota realitat concreta o abstracta designada d’una manera determinada” i això es deriva, seguint el fil del diccionari en:

a) Allò que és real (per oposicó a l’aparent);
b) Allò que es posseeix (per oposició amb les persones);
c) Allò que existeix, però que no té vida (per oposició amb persones i animals);
d) Allò que succeeix, que s’esdevé.

Una possible conclusió de tot plegat seia que, professionalment, sóc
una persona que té coneixements i pràctica especials en realitats
concretes o abstractes designades d’una manera determinada i que,
essent pròpies o pertanyents als dits, són reals, es posseeixen,
existeixen i s’esdevenen dins d’una altra realitat concreta o abstracta
designada d’una manera determinada i amb les característiques suara
esmentades.

No serà aixó una mena d’alquimista o bruixot
esotèric que té coneixements i pràctiques en arts ocultes i
misterioses? Estaré treballant de mag i no me n’hauré adonat?

Com deia aquell… Reflexionem’hi, senyors! Reflexionem’hi!

És el temps que vaig estar corrent pels carrers del Poblenou i la Barceloneta la darrera vesprada del 2008 gregorià.

Una experiència força curiosa i preceptivament interessant per algú que tira més per les excursions a muntanya que per les incursions a ciutat.

El neguit per la primera cursa després de vint anys… o més, em fan
arribar d’hora a la sortida. La darrera hora abans de començar la
cursa, el carrer Selva de Mar canvia la seva fesomia: tanques que
marquen l’espai dels corredors, inflables publicitaris de totes les marques i institucions possibles, megafonia eixordadora, tribuneta d’autoritats, …

Els més impacients comencen a trotar per escalfar la musculatura.
D’altres s’ho miren, tot comentant els canvis que, edició rere edició,
ha patit el recorregut de la cursa. N’hi ha que comenten la velocitat a
la que aniran per a fer bons temps o millorar els seus registres
personals.

A mesura que s’acosta l’hora de sortida, també comencen els nervis
d’una gentada que, ara, ja sembla infinita. Els participants es posen
en els caixons amb els números que reflecteixen la marca personal
consignada en la inscripció.

Dins el rovell de l’ou, alguns criden. D’altres aplaudeixen. N’hi ha
que salten i tots, tard o d’hora, s’apilonen amb els del davant per tal
d’apropar-se a la sortida i començar a córrer pels carrers de
Barcelona.

De cop, se’m fa present un fet: Hi ha molt home i poca dona.

A dos quarts en punt dónen la sortida. Els primers corren, nosaltres
caminem, sembla que correm i tornem a caminar. Costa d’arrencar la
massa d’atletes urbans. Un xic més tard, el terreny comença a
aclarir-se i hom ja pot començar a apropar-se el seu ritme, però no
gaire. Cal sortejar participants o no deixar-se intimidar pels que
esbufeguen al clatell i demanen pas a cops de colze. Els companys que
m’han embrancat en aquesta cursa, s’avancen una mica i jo decideixo
baixar el ritme per atendre la meva filosofia esportiva personal,
aquella que diu allò de “coemnça com un avi per acabar com un marrec”.

No hi ha gaire públic. De fet, hi ha tants corredors que es fa dificil
de veure si també hi ha públic. A les corbes, en canviar de direcció,
la marxa s’alenteix per la pressió del grup que envolta el participant.

A mitja cursa –allà darrera el zoo-, porto poc més de 24 minuts i
començo a fer càlculs. Em sento fresc i faig una esprintadeta per
començar a enfilar el carrer Marina i mirar d’atrapar els companys de
cursa. No els trobo i decideixo tornar a un ritme més moderat. Un ritme
que torno a revolucionar un xic en la pujadeta del carrer Pallars i que
mantinc en l’eslàlom Pallars, Àlaba, Bolivia, Ciutat de Granada. En no
atrapar-los torno a relaxar les passes en enfocar la Diagonal. Porto
34’ de cursa i penso que si mantinc el ritme actual fins a Bac de Roda,
encara tindré esma per a fer un darrer esforç a partir de Bac de Roda i
acabar la cursa voltant els 45’. És així, doncs, com, en passar Bac de
Roda, accelero amb força i començo a esbufegar com un toro.

Però, carai!, els malucs comencen a sentir-se amb força i, en girar cap
a Selva de Mar, encarant la recta final, defalleixo un xic. Passo la
línia d’arribada amb poc més de 47’. Alço l’escut de la meva segona
pàtria als llavis i beso els tres colors de l’Equador i el còndor que
els sobrevola. Un record final per la neopàtria que, conjuntament amb
Catalunya, ocupa un espai en la part sentimental del meu cervell –o,
com diuen els romàntics, al cor-.

Satisfet per la cursa feta, prenc una dutxa i em calço la samarra que
m’acompanyarà en el moment de fer el canvi d’any: la samarreta del
Deportivo Quito, el neoequip esportiu de l’estiu del 2008.

Amb el número del dorsal que demà al vespre portaré damunt la panxa pels carrers de Barcelona, acomiado el 2008.

L’any més esportiu es tanca amb la Cursa dels Nassos de Barcelona, una cursa que es corre pel perímetre del Poblenou i la Barceloneta, dos barris mariners on el disseny es menja la memòria.

Seran 10 quilòmetres voltat de més de 8.000 atletes que han escollit la cursa barcelonina per acabar l’any. Una any d’assatjament a un govern que, com tots, en fa de bones i de dolentes -és el que tenen les persones, que són humanes i, per tant, s’equivoquen força i sovint. De crítiques se¡n poden fer moltes, però n’hi ha que no paeixen haver-ne quedat fora i fan el que sigui per recuperar allò que creuen propi. I n’hi ha d’altres que estan entestat en ofegar govern i país tallant recursos o fent estirabots per qüestions que ells ja han fet, però es callen.

Mira si n’està de malament la cosa, que, fins i tot la Moreneta, se’ls ha girat en contra i no para de llençar rocs perquè no la pugem a visitar! Pderò tornem a la cursa …

Ahir a la tarda vam anar fins el Pavelló de la Marbella a buscar el dorsal, un xip -que es veu que s’ha de portar al peu per marcar el temps – i un paravent de color blau que hom pot utilitzar durant la cursa, si vol.

Ah! Si! Me n’oblidava… I una llauna de beguda energètica d’aquestes que foraden l’estòmac, però et fan saltar com un Astèrix farcit de poció màgica.

S’acaba el 2008 i torno a córre una cursa després de 20 o més anys de sequera competitiva. No sé quina serà la resposta, la veritat és que tampoc m’importa en excés. Fer-la per tancar l’any, ja serà un èxit personal.

Això sí. Si vols veure’m, la cosa comença a quarts de sis de la tarda a Selva de Mar – Taulat i acaba uns quaranta-cinc minuts més tard al mateix lloc.

El recorregut?
http://www.bcn.cat/santsilvestre/ca/recorregut.html

A veure. Repassem els estris: Pantalons d’esport, bambes de tota la vida, mitjons tradicionals, dorsal, xip, … Bé. Només em falta prendre la decisió de córre amb la samarra de la tri o la dels chullas i tot llest!

… i a les infidels, és clar!

I bona entrada a l’any on commemorem …

>> … els 150 anys del naixement de l’Avi.
>> … els 50 anys de la Dimensió Desconeguda.
>> … els 40 anys dels Monty Python.

I, per damunt, de tot…

… els 40 anys dels Castellers de Barcelona!

Llegeixo en diversos mitjans que la gent de la STSI i l’Albert Om recuperen el Doctor Soler, gran actor i millor irònic, que, en un programa d’en Mikimoto, ens parlava de l’apassionant món de la parella i que havia abandonat els ratjos catodics per seguir exercint de mestre de cerimònies en d’altres àmbits força interessants i trencadors.

Ara torna, ens diuen a la premsa, per llimar les diferències entre persones i màquines.

Bentrobat Doctor, aquí hi tindrieu un pacient…

… sinó fos que les tardes dels dimarts estic en plena disputa amb les màquines!!!!

http://rugbipensador.wordpress.com/2008/10/31/la-censura-de-tve/ 

“En els temps que corren, qui perd el mòbil per la identitat” (extret d’un correu d’una regidora municipal i millor persona)

Quanta merda:

– La crisi financera dels rics, que ho són perquè devien més que no pas tenien, i psicològica dels pobres que, sense tenir res, es creuen que hi perden molt.

– La bèstia que, necessitada de camp per correr, es veu encalçada en una capseta farcida de paranys com són les muntanyes i els boscos farcits de carreteres, línies d’alta tensió i d’altres fòtils creats a llaor del depredador dominant.

– Els fariseus de la crosta que s’alcen a matadagolla contra el President del Parlament de Catalunya pels extres que posa al seu cotxe, sense atendre al fet que la veritable vergonya és que tingui cotxe oficial -com tots els càrrecs públics i el seu alt funcionariat- i no arrangin els transports públics -i els utilitzin com diuen que fan en d’altres països- per a poder treballar ells i els altres, els que no hem estat passats pel sedàs de les urnes liberals i representatives, però que els veiem lluny, molt lluny de les nostres realitats quotidianes.

– Alcaldes, regidors i càrrecs de confiança que, des del seu seu setial, desvien fons públics vers les associacions que més els agraden o contracten a parents i amics a la menuda, però amb regularitat, des de la impunitat que dóna la dialèctica en un plenari o la intimitat d’una comissió de govern amb secretariat creatiu.

– El canvi climàtic, que fa que nevi pels volts de Tots Sants i això, paraula de diari, sigui noticia.

– La fam de molts, mentre es llença menjar i es controlen les fronteres per tot, menys pels diners.

– Les noves religions fast-food -el serial de la tele, l’equip de futbol, la colla castellera o sardanista, l’ordinador, Internet, la Web 2.0, la marca, l’empresa, el mòbil, els fills, la feina, la parella, … – o les velles religions inadaptades a uns temps de múltiples déus materials i possessius.

– Aquest mateix apunt, pretesament cínic i desvalgudament sarcàstic, que sembla dir allò que diu, però que pot ser tot el contrari, escrit per un ésser vanitós i narcicista.

Quanta merda!

Sort n’hi ha que, sigui on sigui, la persona afectada, té un servei d’evacuació.

http://www.madrimasd.org/informacionidi/noticias/noticia.asp?id=36794&tipo=g

La paciència és la mare de la ciència.

L’altre dia, llegint la premsa, em sentia feliç.

Em sentia feliç de saber que no pertanyo a un col·lectiu de nacionalistes que, aliens a llur manera de ser, disfressen el seu ideari amb un vestit liberal i progressista.

Ells, pobrets, no poden estar-se de ser el que són: nacionalistes vuitcentistes, nacionalistes d’aquells que juren i juren i ho fan per tercera vegada que allò que ells són és el millor que hi ha sota la capa del sol i que, quina ràbia, que n’hi hagi de diferents!

Ells, tot pensant un carrincló carai amb aquests altres que no es volen integrar, no tenen ni la més mínima voluntat d’entendre a qui no és, ni de bon tros, com ells volen que hom sigui.

I jo… em seguia sentint feliç.

Feliç de saber-me incapaç d’escriure un manifest que, en una versió fictícia i nostrada, faria així:

‘Manifest per una llengua comuna’
Document presentat a l’Ateneu de Barcelona

Des de fa alguns anys hi ha creixents raons per preocupar-se al nostre país per la situació institucional de la llengua catalana, la única llengua juntament oficial i comuna de tots els ciutadans catalans. Sens dubte, no es tracta d’un neguit merament cultural -el nostre idioma té una puixança envejable i creixent al món sencer, només superada pel xinès i l’anglès- sinó d’una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica en aquest país, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna o l’escullen amb tot dret.

Com a punt de partida, establim una sèrie de premisses:

1. Totes les llengües oficials a l’Estat són igualment catalanes i mereixedores de protecció institucional com a patrimoni compartit, però només una d’elles és comú a tots, oficial en tot el territori nacional i, per tant, només una d’elles -el català- gaudeix del deure constitucional de ser coneguda i de la presumpció consegüent que tothom la conegui. És a dir, hi ha una asimetria entre les llengües catalanes oficials, el que no implica injustícia de cap mena perquè a Catalunya hi ha diverses realitats culturals però només una d’elles és universalment oficial en el nostre Estat democràtic. I comptar amb una llengua política comuna és una enorme riquesa per la democràcia, encara més si es tracta d’una llengua de tant arrelament històric a tot el país i de tanta vigència al món sencer com el català.

2. Són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris ni molt menys les llengües mateixes. O sigui: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües cooficials tenen dret a rebre educació i a ser atesos per l’administració en aquesta llengua, però les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com a prioritàries en educació, informació, retolació, institucions, etc… en detriment del català (i molt menys es pot anomenar a semblant abús «normalització lingüística»).

3. A les comunitats bilingües és un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a conèixer bé la llengua cooficial, conjuntament a l’obligació de conèixer la comú del país (que també és la comú dins d’aquesta comunitat, no ho oblidem). Però aital aspiració pot ser solament estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i professional en català, coneixent només de la llengua autonòmica el suficient per conviure amb cortesia amb els veïns i gaudir en el possible de les manifestacions culturals d’aquest bon veïnatge. Que certes autoritats autonòmiques anhelin com a ideal aconseguir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua autonòmica com a vehicle exclusiu ni primordial d’educació o de relacions amb l’Administració pública. Convé recordar que aquesta mena d’imposicions abusives malmet especialment les possibilitats laborals o socials dels més desfavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.

4. Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitució estableix que «les diferents modalitats lingüístiques de Catalunya són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». No hi ha res a objectar a aquesta disposició tan generosa com justa, proclamada per acabar amb les prohibicions i restriccions que patien aquestes llengües. Acomplert sobradament avui aital objectiu, seria un frau constitucional i una autèntica fellonia utilitzar aquest article per justificar la discriminació, marginació o menysvalua dels ciutadans monolingües en català en alguna de les formes abans indicades.

En conseqüència, els sota signants sol•licitem del Parlament català una normativa legal del rang adequat (que en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d’alguns estatuts autonòmics) per fixar inequívocament els següents punts:

1. La llengua catalana és COMÚ I OFICIAL a tot el territori nacional, essent la única la comprensió de la qual pot ser-li suposada per a qualsevol efecte a tots els ciutadans catalans.

2. Tots els ciutadans que ho vulguin tenen DRET A SER EDUCATS en llengua catalana, sigui quina fos la seva llengua materna. Les llengües cooficials autonòmiques han de figurar en els plans d’estudi de les seves respectives comunitats en diversos graus d’oferta, però mai com a llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes el coneixement final de la llengua comuna.

3. A les autonomies bilingües, qualsevol ciutadà català té dret a ser ATÈS INSTITUCIONALMENT EN LES DUES LLENGÜES OFICIALS. El que implica que als centres oficials hi haurà sempre personal capacitat per a fer-ho, no que tot funcionari hagi de tenir aquesta capacitació. En locals i negocis públics no oficials, la relació amb la clientela en una o ambdues llengües serà discrecional.

4. LA RETOLACIÓ DELS EDIFICIS OFICIALS I DE LES VIES PÚBLIQUES, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etc… en les comunitats esmentades (o en les seves zones qualificades de bilingües) és recomanable que siguin bilingües però en qualsevol cas mai podran expressar-se únicament en la llengua autonòmica.

5. ELS REPRESENTANTS POLÍTICS, tant de l’administració central com de les autonòmiques, utilitzaran habitualment en llurs funcions institucionals d’abast estatal la llengua catalana el mateix dins de Catalunya com a l’estranger, excepte en determinades ocasions característiques. Als parlaments autonòmics bilingües podran utilitzar indistintament, com és natural, qualsevol de les dues llengües oficials.

Fet el divertiment de traducció i traslació a una hipotètica realitat inversa…

… espero no arribar mai a odiar ningú ni la meitat del que ells odien la diversitat natural de les coses.

… espero no tenir mai la malaltissa necessitat d’anul·lar personalitats i llibertats alienes.

… espero no allunyar-me tant de la realitat d’un caleidoscòpic país multilingüe (més de 200 llengües a Catalunya) ni reclourem mai tant en la presó de lleis i normes (per a la imposició d’un sol idioma comú).

… espero no tenir mai un nosaltres tan majestàtic, estrident i excloent.

Quin avorriment que seria un món d’iguals!

No volia parlar de l’Eurocopa. De fet, en aquests moments estic més pendent de la final de la Copa Libertadores, on la U és a un pas de fer història que no pas del campionat europeu.

L’article que en Sergi Pàmies publica avui sota el títol De la testosterona a la neurona, però, em mou a la reflexió sobre un campionat on el bon futbol, electritzant i modern, ha guanyat, fins i tot, les campanyes que han volgut traslladar l’esport a àmbits que li són aliens.

I és que ens hem de remuntar a l’any 1964 per trobar una selecció espanyola guanyant un títol. 44 anys més tard es repeteix la mateixa història. I és que, enguany, com en aquell 1964, es deixa de banda la testosterona que, com indica en Pàmies, “culminaba en tragicómicos gatillazos” i es torna a guanyar un títol de renom jugant a bon futbol i amb una selecció que té molts punts en comú amb la d’en Pepe, en Chus i el Luisito.

Per començar: un entrenador polèmic. Polèmic amb el Reial Madrid: La polèmica Luis Aragonés – Raul d’enguany és tant sols una anècdota comparada amb la que va viure Pepe Villalonga, l’entrenador del 64. En Pepe va partir peres amb don Santiago Bernabeu i va passar a l’etern rival de la capital: l’Atlético.

Més enllà, d’aquest fet, però, hi ha dos estils de joc molt similars i uns equips tocadors i intel·ligents:

L’any 64 l’Iríbar feia de porter; Rivilla, Olivella, Zoco i Calleja de defenses; el gran Fusté i el mágic Luisito Suárez repartien joc; i un magnètic Amancio, un sublim Chus Pereda, un rememorat Marcelino i un divino Lapetra conformaven una davantera de luxe.

Era un onze farcit de tocadors poc donats a envestides taurines, ans al contrari, era gent que jugava al més pur estil Pepe Vilallonga, aixó que, ara, en diuen el tiki-taka.

Els seus hereus del 2008 han estat Casillas a la porteria; Ramos, Puyol, Marchena, Capdevila com a defenses; Iniesta, Xavi, Senna, Silva orquestrant el joc des del centre del camp; i Villa i Fernando Torres com a fletxes golejadores.

Un onze que, com el del 64, domina el toc i fa servir el cap abans que la pebrotera i que, caldria preguntar-ho al Sabio de Hortaleza, veu directament de la font esportiva d’un Pepe Villalonga que guanyava l’Eurocopa tot just quan Aragonés aterrava al Atlético com a jugador.

Una pregunta resta en l’aire:

¿Tornaran a caure en el testosterònic futbol dels Camachos, Villares i Rincones o hauran après, ara sí, la lliçó de les neurones i la frescor de qui els ha donat els dos únics títols de renom que guarden a les seves vitrines?

Ni l’Eurocopa del 64 va ser el resultat del “desarrollismo y el 600” ni l’Eurocopa del 2008 ho és de la “generació europea y la web 2.0”, tot i que el futbol no és aliè a l’esdevenir social. I qui vulgui posar-hi rerafons polític a la cosa, que recordi que, quatre anys després de l’europeu del 64, sota les llambordes hi havia sorra de platja.