El Cau de l'Ós Bru de Taradell

No recordo si vaig trobar-m’ho en un bloc, en una web 2.0 que no era un bloc, en una estàtica i carrinclona pàgina 1.0 o en una 1.5 que no era ni això ni allò. Desconec, fins i tot, si deu ser una aplicació 2.0, 3.0, 1.0, 0.0 ó qualsevol .0 comercial per a gent que va a la moda i no sap lliscar pell endins de les superficials estructures que li posen davant dels ulls per captar la seva tendra atenció. El cas, és que avui vull presentar l’enllaç que em permet fer l’afirmació que encapçala aquest apunt.

En aquests temps que la família biològica no es porta, que els avis són
un rotllo i que cadascú es fa les coses com vol, és interessant
consultar on viuen o on neixen aquells que porten el teu mateix cognom.
I això, aquest divertiment, és el que permet una aplicació del web del Instituto Nasional de
Estadística a nivell estatal, és a dir, amb la pell de brau, però sense
Portugal.

Segons les estadístiques, els Mauri som barcelonins, tarragonins i
valencians, ens movem pel Pirineu i el Cantàbric, Andalusia, les
Balears i n’hi ha algun de canarí! A Madrid hi tenim consulat i entre
els rifenys n’hi ha algun de comptat.

Saber la història d’un cognom, ajuda a explicar aquesta distribució
geogràfica. I és que els Mauri (gentilici del llatí maurus que vol dir
fosc, bru, misteriós, …) són gent occitana que, en temps de guerres i
persecucions, van cercar aixopluc en terres del sud.

El Mas Mauri original fou un casal baix medieval que a Montalhó hi
havia. El poble fou enderrocat per la Santa Inquisició en una lluita de
senyors sense pietat que lluitaven per eixamplar els seus dominis amb
excuses religioses i connivències papals. Amb el poble destruït, o
potser un xic abans, els pastors de la família van menar bestiar, veïns
i bons cristians cap a terres més segures. Seguint llargs camins
ramaders van anar fent-se un lloc al sud, en terres de frontera entre
carolingis i sarraïns. Entre moros i cristians van trobar el lloc on
tornar-se a guanyar el pà.

Amb treballs, penes i afanys van anar evolucionant, generació rere
generació, fins a dibuixar la distribució que l’INE fa present en
aquest aplicació que redueix a estadístiques les històries de moltes
vides i moltes generacions.

No tens curiositat per saber on es troben els que com tu s’han anomenat?

… tot i que sempre ha preferit l’anti-comercial escalforeta dels tions ardents.

El Manifest que circula aquests dies per les bústies del planeta en llengua castellana diu, més o menys, el següent:

CAMPANYA EN DEFENSA DELS NOSTRE ESTIMATS REIS MAGS, MARGINATS I OBLIDATS GRÀCIES A UN INVASOR PANXUT I LLARDÓS PRODUCTE DEL CONSUMISME COMPULSIU …

Aquests tres pobres venerables ancians porten dos mil anys amb la seva PIME, atenent únicament al mercat estatal i sense cap intenció d’expandir-se i estan patint una agressió que amenaça amb destruir-los.

Reivindiquem la figura dels Reis Mags per què:

1. Els Reis Mags són un símbol interracial i mai han tingut problemes d’immigració.

2. Els Reis Mags són fashion total, la seva elegància en el vestir no ha passat de moda en dos mil·lennis.

3. Si no existissin els Reis Mags, les vacances s’acabarien el 2 de Gener.

4. Els Reis Mags són ecològics, utilitzen vehicles de tracció animal que, amb els seus fems, contribueixen a fertilitzar el terra del país (res de trineus voladors ni falsedats que no existeixen…)

5. Els Reis Mags generen un gavadal de lloc de treball entre patges, carters reials i multitud de gent que participa a la cavalcada.

6. De Pare Nöel pot fer-ne qualsevol pelacanyes, però, per a fer de Reis Mags, cal ser, com a mínim, tres.

7. Els Reis Mags fomenten la indústria del calçat i ensenyen a la quitxalla que les botes s’han de netejar, com a mínim, un cop l’any. Per contra, la boteruda presència exigeix que es deixi un mitjó, pesa procliu a servir de llar de la porqueria, quant no d’indecorosos forats.

8. Els Reis Mags planifiquen a consciència la seva feina i es retiren discretament tant bon punt acaben la seva funció.

9. Santa Claus viu al Pol nord i, per això, és un borratxo amargat, els Mags són de l’Orient, bressol de la civilització i, d’aquí, la seva innata elegància no decadent.

10. Els Reis Mags van tenir un destacat paper al Nadal. Santa Claus és un trepa que tracta d’aprofitar-se del negoci i que no hi va participar de cap de les maneres possible.

11. Els Reis Mags són dels escadussers usuaris que mantenen ben viva la mineria del carbó d’Astúries. No l’han canviat per gas natural ni per horteres bombetes.

12. Els Reis Mags ho saben tot. Santa Claus no sap altra cosa que agitar estúpidament una campaneta.

13. Santa Claus és un gamarús que no respecta els sentiments dels rens de nas vermell. No hi ha cap documentació de maltractament psicològic dels Reis Mags envers els seus camells.

14. Els Reis Mags són agraïts, sempre es mengen les galindaines que els deixem vora les botes.

15. Sense els Reis Mags no s’hauria inventat el Tortell de Reis.

16. I, per acabar, Santa Claus es passa la vida dient ‘¡Jo, jo, jo!’. Riure forçat i sense sentit, senyal evident de llur estupidesa.

Comencem, doncs, la campanya en PRO DELS NOSTRES ESTIMADÍSSIMS I ANTIQUÍSSIMS REIS MAGS, QUE TORNIN A AFLORAR LES TRADICIONS D’ARREL CENTENÀRIA …

Tots els anys per aquestes dates patim una agressió globalitzadora en forma de paio panxut, una manipulació de les ments dels nens catalans, dels espanyols i dels de la resta de l’univers conegut.

Aquest individu mancat del més mínim sentit de l’elegància en el vestir, amb aspecte de borratxo i multirreincident violador de domicilis pel mètode de l’escalada o de l’escura-xemeneies, és un invent de la multinacional més multinacional de totes les multinacionals que es fan i es desfan, la Coca-Cola.

Qui, en la dècada dels 30, va raptar al pobre Sant Nicolau, àlies el Bisbetó, el va fer passar pel sedàs dels seus equips de merxandatge i, sota el síndrome d’Estocolm, el va enfundar en l’equipament corporatiu (vermell i blanc) per retornar-lo al món dels vius farcit de complexes.

Des d’aquella nefasta jornada, generacions i generacions de tendres infants de mig món han estat tele-dirigits publicitàriament, alienant-los fins al punt que pensen que un ninot publicitari representa tota la bondat de l’ésser humà.

Ja n’hi ha prou! ¡Reivindiquem les tradicions més nostrades! Fora Santa Claus i que visquin eternament els nostres Reis de l’Orient!

I és que hi ha gent per tot. Si ho dic és perquè, en aquest invent comercial i comunicatiu, hom pot arribar a trobar informacions tant inversemblants com quina va ser la seva darrera reencarnació damunt del planeta terra, quin és el seu estat (físic, intel·lectual i emocional) en una data concreta del calendari o, fins i tot, conèixer la data de la seva defunció i escatir-ne el motiu.
Comencem aquest curiós pelegrinatge, tot viatjant al passat d’un servidor segons el miniportal on, posant la informació del dia del meu naixement i el meu genere, he trobat que, en el meu darrer pas per la terra, vaig ser “un home” que va néixer “en algun lloc del territori que avui és Nord de la Xina pels volts del 1700” i que la meva professió era la d’ “ensinistrador o cridador d’ocells i d’altres animals delicats”.

Fins i tot, en fan un breu perfil piscològic del personatge en qüestió. Es veu, segons diuen, que jo vaig ser un “tipus revolucionari que inspirava canvis en totes les esferes: política, de negocis, religiosa, en la cura de la llar.” També diu que “podria haver estat un líder”. Déu n’hi do! Quina bèstia!

I encara fa més, perquè d’aquella vida es veu que n’he extret una lliçó que guia la meva reencarnació actual. Es tracta d’ “aprendre a entendre a les altres persones i a afrontar totes les dificultats de la vida amb cor alegre”. Per això, us haig d’ajudar “aportant-vos alegria d’esperit”.

Uff! Et deixa una mica tocat això de conéixer el teu passat llunyà! Valdrà més que miri com tinc els bioritmes a dia d’avui. I, per fer-ho, puc anar a Chicureo.com.

Amb el meu cicle físic al màxim, l’intel·lectual en ple descens i l’emocional per terra, abandono el món dels vius per enfrontar-me amb el dia del meu propi traspàs.

Feu silenci i acompanyeu-me a l’oracle de voyamorir.com.

Parents i parentes, amics i amigues, coneguts i conegudes, saludats i saludades, benvolguts lectors i estimades lectores, intentaré escriure la meva darrera petjada el mateix 10 de març del 2014. Aquest és el dia en que “un atac d’ansietat tot veient Gran Hermano” em farà “mossegar-me les ungles i ennuegar-me” fins a la mort.

En la mateixa làpida gòtica on assenyala aquestes dades, també hi diu que la meva dona –a qui encara no conec, per cert. Hauria d’afanyar-me a trobar-la- i els meus fills –en tindré més d’un en menys de 7 anys! Glups!- ja m’han oblidat. Colla de desagraïts!

Ara que hi penso, però. Si em tallo les ungles al ras i no veig Gran Hermano no em moriria i, so no em moro, seré immortal. Potser hauria d’enviar una carta a Tele5, demanant-los que el treguin de la graella per evitar riscos innecessaris, no?

L?altra dia, una antiga companya de feina i potser amiga ?tot i que ens veiem un cop cada mil anys- em va enviar un d?aquests correus que, si l?envies a molta gent, fa de tu la persona més feliç i venturosa del món. I si no ho fas, et fa un desgraciat i trepitjat cuc d?immunda claveguera.

En aquest cas, l?origen de la cosa, diu el correu, és l?astrologia (?) mitologia (?) religió (?) celta i l?objectiu és descobrir la personalitat d?algú a partir de l?arbre del que va caure en arribar a aquest món terrenal.

En el meu cas, diuen els creadors del correu, vaig caure d?un castanyer. Curiosa coincidència amb els paratges que més m?estimo del Montseny i amb la menja que més desitjo d?aquest planeta nostre!

Els ?castanyes? som ?de bellesa inusual ?suposo que no es deu referir al físic, però bé, deixe?m que continuï l?inusual descripció de la meva tendra personalitat-, no desitja impressionar ?ara anem bé-. Amb un desenvolupat sentit de la justícia. Vivaç. És una persona interessada, diplomàtica de naixement, malgrat que s?irrita fàcilment i és molt sensible en companyia. Moltes vegades per manca de seguretat en ella mateixa, actua amb sentit de superioritat i se sent incompresa. Estima un sol cop i té dificultats per trobar parella.?

Carai quina descripció per un cínic solitari que encara serva en el seu cor amors de tendra infantesa!

Si voleu jugar-hi, la corda d?arbres d?on podeu haver caigut és la que trobareu en la continuació d?aquesta petjada:

ÀLBER (Incertesa) –
És una persona amb un alt sentit de l?estètica, no molt segura d?ella mateixa, valenta tant sols si cal ser-ho, necessita envoltar-se d?un ambient agradable, és molt selectiva, a vegades solitària, molt entusiasta, de naturalesa artística, bona organitzadora, intenta aprendre a través de la filosofia, confiable en qualsevol situació, assumeix les relacions amb gran seriositat.

ARÇ BLANC (Ment Oberta) –
Una persona fora del comú, farcida d?imaginació i originalitat, tímida i reservada, ambiciosa, orgullosa, segura d?ella mateixa, amb set de noves experiències, algunes vegades nerviosa, té moltes complexitats, bona memòria, aprèn ràpidament, amb una vida amorosa complicada, li agrada impressionar. Tenir una relació seriosa i que l?ompli, el faria feliç.

AVELLANER (Extraordinari) –
És una persona encantadora, no demana res, molt comprensiva, sap com impressionar a la gent, segura, ment oberta, positivista, activa en la lluita de causes socials, popular, temperamental i amant capriciosa, sensual i excessivament apassionada, bella, sensible, honesta i companya tolerant, amb un sentit de la justícia molt precís.

AVET (Misteri) –
És una persona d?extraordinari bon gust, dignitat, sofisticada, estima la bellesa, temperamental, testaruda, tendeix a l?egoisme però es preocupa per els que són a prop seu, més aviat modesta, molt ambiciosa, de dotada de molts talents, industriosa, amant insatisfeta, de molts amics i enemics, molt confiable.

BEDOLL (Inspiració) –
Una persona vivaç, atractiva, elegant, amistosa, no pretensiosa, modesta, a qui no li agraden els excessos, no suporta la vulgaritat, estima la vida a la naturalesa i la calma, no molt apassionada, plena d?imaginació, una mica ambiciosa, crea una atmosfera de calma i satisfacció.

CARPÍ (Bon Gust) –
D?una bellesa molt fresca, es preocupa per la seva aparença i la seva condició econòmica, de bon gust, no és egoista, viu de la forma més còmoda possible de manera raonable i disciplinada, busca bondat i coneixement en una parella emotiva, somia amb amants inusuals, sovint és feliç amb els seus sentiments, desconfia de la majoria de les persones, mai està segura de les seves decisions, molt conscienciosa.

CASTANYER (Honestedat) –
De bellesa inusual, no desitja impressionar. Amb un desenvolupat sentit de la justícia, vivaç, és una persona interessada, diplomàtica de naixement, malgrat que s?irrita fàcilment i és molt sensible en companyia. Moltes vegades per manca de seguretat en ella mateixa, actua amb sentit de superioritat i se sent incompresa. Estima un sol cop i té dificultats per trobar parella.

CEDRE (Confiança) –
D?una bellesa estranya, sap adaptar-se, li agrada el luxe, de bona salut, és una persona gens ni mica tímida, tendeix a menysvalorar a la resta de gent, segura d?ella mateixa, amb determinació, impacient, li agrada impressionar als altres, de molts talents, industriosa, saludablement optimista, en espera de l?únic i veritable amor, capaç de prendre decisions ràpidament.

DESMAI (Melangia) –
Una persona bella però melancòlica, atractiva, molt empàtica, estima les coses belles i de bon gust, l?apassiona viatjar, somiadora sense descans, capriciosa, honesta, pot ser influenciada però és difícil per conviure, exigent, amb bona intuïció, pateix en l?amor però a vegades troba sosteniment en la seva parella. Algunes vegades li agrada mentir. És bastant amigable.

FAIG (Creativitat) –
Té bon gust, li preocupen les aparences, materialista, organitza bé la seva vida i la seva carrera, és una persona estalviadora, bon líder, no pren riscos innecessaris, raonable, esplèndida companya de vida, li agrada mantenir la línia (dieta, esports, etc.)

FIGUERA (Sensibilitat) –
Molt forta, és una persona una mica voluntariosa, independent, no permet les contradiccions o discussions, estima la vida, la seva família, la quitxalla i els animals. Una mica volàtil socialment, amb bon sentit de l?humor. Tímida però extravertida. Li agrada l?ociositat i la mandra, d?un talent pràctic i intel·ligència. Persona molt sensual i atractiva per al sexe oposat.

FREIXE (Ambició) –
És una persona excepcionalment atractiva, vivaç, impulsiva, exigent, no l?importen les crítiques, ambiciosa, intel·ligent, plena de talents, li agrada jugar amb el destí, pot ser egoista, molt fiable i digna de confiança, amant fidel i prudent, a vegades el cervell controla al cor, però assumeix les seves relacions molt seriosament.

LLIMONER (Dubte) –
Accepta allò que la vida li dóna d?una manera molt complexa, odia barallar-se, l?estrès i la feina, però li disgusta la mandra i la ociositat, és suau i sap cedir, fa sacrificis pels amics, de molt talent però no suficientment tenaç per explotar-lo, es lamenta i es queixa sovint, és una persona molt gelosa però lleial.

MOIXERA DE GUILLA (Sensibilitat) –
Plena d?encants, alegre, dóna sense espera res a canvi, li agrada cridar l?atenció, estima la vida, les emocions, no descansa, i, fins i tot, li agraden les complicacions, és tant dependent com independent, té bon gust, és una persona artística, apassionada, emocional, bona companyia, no oblida.

NOGUERA (Passió) –
Implacable, és una persona estranya i plena de contrastos, sovint egoista, agressiva, noble, d?horitzons amplis, de reaccions inesperades, espontània, d?ambició sense límits, gens flexible, és una parella difícil i poc comú, no sempre agrada però se l?admira, amb un enginy estratègic, molt gelosa i apassionada, no es compromet.

OLIVERA (Saviesa) –
Estima el sol, de sentiments càlids i tendres, raonable, és una persona equilibrada, evita l?agressió i la violència, tolerant, alegre, calmosa, amb un sentit ben desenvolupat de la justícia, sensible, empàtica, no coneix els gelos, l?apassiona llegir i la companyia de persones sofisticades.

OM (Mentalitat Noble) –
De figura agradable, bon gust en el vestir, d?exigències modestes, tendeix a no oblidar les errades, alegre, li agrada manar però no obeir, és una parella honesta i fidel, li agrada prendre decisions pels altres, de mentalitat noble, generosa, amb bon sentit de l?humor, pràctica.

PÍ (Particular) –
L?apassiona la companyia agradable, és una persona molt robusta, sap fer de la seva vida un lloc confortable, molt activa, natural, bona companyia, però no sempre amistosa, s?enamora fàcilment però la seva passió s?apaga en poc temps, es rendeix fàcilment, es decepciona de tot fins que troba el seu ideal, és de confiança i de caràcter pràctic.

POMERA (Amor) –
De contextura lleugera i molt carisma, és una persona cridanera i atractiva, d?una aura agradable, coqueta, aventurera, sensible, sempre enamorada i desitjosa d?estimar i ser estimada, fidel i tendre companya, molt generosa, de talents científics, viu al dia i filosofa despreocupada amb imaginació. Totalment despistada.

ROURE (Valentia) –
És una persona robusta de naturalesa, valent, forta, implacable, independent, sensible, no li agraden els canvis, manté els seus peus ben posats sobre la terra, i li agrada l?acció.

XIPRER (Fidelitat) –
Fort, muscular, adaptable, pren el que la vida té per a donar-li, és una persona satisfeta, optimista, anhela els diners i el reconeixement, odia la soledat, és una parella apassionada i sempre insatisfeta, fidel, s?altera fàcilment, indòcil, pedant, i desinteressada.

Paraula de castanya!

No, no. A mi em poses una Iber Ale del Montseny!

I és que aquest dissabte, la Companyia Cervesera del Montseny, assentada al carrer del Feu de Sant Miquel de Balenyà, ha obert les portes del seu taller artesanal als veïns i veïnes que han volgut o han pogut apropar-se al taller on la jove cooperativa catalana fa l?alquímia de l?aigua, la malta, la flor de llúpol i el llevat sense filtracions ni pasteuritzacions. Com ha de ser!

En el meu cas, he pogut apropar-m?hi cap a les tres de la tarda. Portes obertes, taules al carrer, força gent, una mica de fred i un got de cervesa irlandesa d?alta fermentació amb 4 cereals: la + negra, una de les tres varietats que, de manera totalment artesanal i tradicional, pareixen al costat de casa amb un estil propi i força il·lusió, si més no en els ulls dels pares de la idea que, darrera la barra, es veien saturats per l?allau de curiosos que han fet cap al seu local.

No hi he estat gaire estona. Un got de cervesa, una visita a les instal·lacions on es podia seguir el procés de la cervesa (maceració, cocció, fermentació i envasat) i el gaudi de la música desenfadada i trencadora com aquest jove projecte empresarial que, esperem, duri molts i més anys i ajudi a consolidar una cultura, la de la cervesa, tant antiga com la dels nostres avant-passats més ancestrals: els ibers.

Ah! Si! El carinyo i la professionalitat dels amos d?aquest producte els fan fer un pas més en l?elaboració cervesera i així, a més de les tres varietats bàsiques de cervesa que comercialitzen, els cervesers del Montseny creen especialitats concretes com l?Iberian Pal Ale, amb la que iniciaven la producció encara no fa mig any, o la tot just presentada Hivern-Ale, que pot ajudar a passar el fred hivern de la comarca.

Salut als alquimistes de Sant Miquel, que els vents del comerç els siguin favorables i no s?entrebanquin amb els esculls del mercat. Un servidor mirarà d?aprofitar-se dels vostres coneixements per satisfer les assedegades goles de parents, amics, coneguts i saludats que vulguin fer-li visita al Cau.

La carn vol carn (Ausiàs March)

A voltes, sents un só, una cançó, una olor, una mirada, una pedra, un cim, una flor, una vall, un detall. De cop, ho veus clar, et retorna com un glop del teu passat i veus la cadira, el focus, la sala fosca, l’escenari.

Dins teu saboreixes un d?aquells dies que et volies fondre i desapareixer, però que vas saber vèncer les pors del directe i deixar anar un dels més bells poemes parits per ment humana. De cop, et venen les imatges als ulls i tornes a entrar al fosc escenari amb la cadira a la ma. La deixes sota el focus que il·lumina un sol punt de l?escenari. L?ambient és càlid, però tu encara tens els neris a flor de pell. T?asseus a la cadira amb actitud pensativa i et concentres en el record del text. I quin text! Fas un sospir d?enyor que has assajat manta vegades i alces els ulls per escatir el púbic entre la fosca de la sala.

?No hi havia a València dos amants com nosaltres.? ? T?atures i prens aire.

"Feroçment ens amàvem del matí a la nit." ? Els nervis desapareixen i recites amb ganes –

"Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
com un costum pacífic de compliment i teles
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d’una orella.
El nostre amor era un amor brusc i salvatge
i teniem l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignoràvem el Petrarca i ignoràvem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
compreniem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estàvem en l’edat, i tot això
i
allò."

La gent trenca en un llarg i càlid aplaudiment quant arrossegues la cadira i comences a allunyar-te perseguit pel focus.

De cop, t?atures, et gires i els aplaudiments es clouen. Alces els ulls al cel i dius:

?No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs.?

Després dels anys recordes amb enyor que un dia vas recitar Vicent Andrés Estellés, que un dia vas triomfar. I ho recordes amb la càlida veu de l’Ovidi omplin l’estança. Llavors, et preguntes: Perquè vas deixar d?actuar?

Planto l?eina a terra, l?endinso a cops de peu i fent balancí. Tant sols en veig el mànec quan faig palanca i arranco uns pams de terra per girar-la del tot. La de sota puja a sobre i la de sobre baixa a sota.

Torno a plantar l?eina a terra, torno a endinsar-la a cops de peu i fent balancí. Torno a veure tant sols el mànec. Torno a fer palanca i torno a capgirar la terra. La terra de sobre a baix, la de sota al damunt.

Pacientment i sense presses, vaig fent un gimnàs gratuït que és tant antic com les verdures i hortalisses que surten d?aquests quatre pams de tros que mano amb suavitat i bonhomia.

Des que l?home va aprendre a conrear la terra, que la palpa, la petja i la gira per treure?n fruit saborós.

La lògica del camp s?imposa i la suor regalima cos avall, mentre es preparar la terra per la propera primavera. Fangada i aplanada passarà els rigors de l?hivern. Capa benigna de glaç que ajuda a conservar tota la sabor del país.

Malauradament, s?ha perdut aquest saborós sabor. El ciment ha colgat la terra i, fins i tot, l?espai de les arrels és ocupat per bèsties de ferro. Les presses han tret la paciència i l?art de fangar ja no es practica com hauria. I quina falta que fa!

¿On és la fanga per perbocar les coses i fer-les riques i productives? On és? Colgats de ciment i fòtils inútils, ens deixem prendre el número incapaços de reconèixer que falta plantar l?eina a terra, endinsar-la a cops de peu i fent balancí. Fer palanca i arrancar uns pams de terra per girar-la del tot. La de sota puja a sobre i la de sobre baixa a sota. I així, obrir els camps i no deixar endurir la crosta, la maleïda crosta que ens oprimeix sense adonar-nos-en.

el futbol ni em ve ni em va ?tot i que cal agrair als pericos que, de tant en tant, donin un cop de mà als culés-. El renfing és un esport d?aventura que com va més, millor es practica i més sofert és: A les línies del segle XIX (cas de la de Vic) ara hi sumem els problemes de les línies que, millorades com cal (cas de les del sud de Barcelona), es veuen afectades per un tren pensat per senyors i gent amb recursos. M’agrada el rugby, un esport realment espectacular i, en la final d’ahir jo també era springboks, tot i que sóc un fervent seguidor dels all blacks. I, per damunt de tot, m’agraden els castells en el seu estat més pur. Per què se’n van enfronta els de la Jove de Valls de la Vella? Que no coneixen a la Vella? La Vella és la Vella i plantar el pilar de vuit a la segona va fer girar una actuació que la Joves tenia guanyada de carrer. Mare de Déu Senyor! Quina actuació!

Però, del cap de setmana, jo em quedo amb la Formula 1, ves per on.

De la Formula 1 en recordo un corredor molt bo que es deia Emmerson Fittipaldi i, si ho sé, és perquè qui conduïa els cotxes del mític Torete per fugar-se dels llocs on atracaven rebia aquest sobrenom. Com el rebien també tots aquells que eren ràpids en la conducció d?una d?aquestes màquines que, avui, entren amb més nombre a una ciutat mancada, diuen que temporalment, de transports públics.

De la Formula 1 en sé que Niki Lauda es va cremar en una cursa i que el malaguanyat Ayrton Senna o el Michael Schumacher van ser, també, grans corredors. Bé, resumint, que no estic aïllat del tot d?un món que, personalment, m?interessa ben poc.

Aquest cap de setmana, però, no he tingut més remei que tornar a caure en l?influx de la publicitat i seguir, per diferents mitjans, la darrera cursa del Mundial de Formula 1. Un mundial que, atenent als anuncis previs, semblava una cursa de quadrigues en ple circ romà. I la veritat és que, per fi, m?ha agradat la Formula 1. Si més no, he vist com, un bon equip amb un pilot reservat i modest, pot vèncer fàcilment i sense despentinar-se dues dives que són capaces d?esgarrapar-se els cabells i fer-se la traveta per a casar-se amb el príncep blau.

Diuen que el mundial de cotxes l?ha guanyat un etern aspirant, un home de gel nascut en una vella nació, però jove Estat del nord d?Europa que porta per nom Kimi Raikonnen, però, personalment, crec que aquest mundial l?han guanyat els estrategs del cavall rampant i, sobre tot, algú que ha tingut l?habilitat de liderar una cursa de principi a fi, però que, corrent a casa, ha permès que un company d?equip s?alces amb el triomf. Felipe Massa és un corredor que, temps al temps, seguirà l?estela dels grans pilots brasilers.

En qualsevol cas, l?orgull de raza imprès pels mitjans estatals a Fernando Alonso i la imatge de gentlman que els britànics han intentat donar a Lewis Hamilton han acabat en un vall de llàgrimes davant l?actuació del col·lectiu vermell. Tota una demostració de força, equilibri, valor, seny i companyonia!

Felicitats als campions, que han donat les seves lliçons, i modèstia i aprenentatge pels vençuts que, tot i llur derrota, encara malden per ventar els seus excrements amb extemporànies reclamacions contra tercers per mirar de guanyar als despatxos allò que han perdut damunt l?arena dels circs moderns. Quina vergonya!

Resultats de les cerques a la comunitat de pàgines escollides

var googleSearchIframeName = “results_”; var googleSearchFormName = “searchbox_”; var googleSearchFrameWidth = 600; var googleSearchFrameborder = 0; var googleSearchDomain = “www.google.com”; var googleSearchPath = “/cse”;

?NO VULL FER EL SERVEI MILITAR? és un d?aquests correus electrònics que circulen per Internet. En aquest cas, diuen que està basat en un fet real ocorregut fa un temps a França i publicat recentment en un diari nacional.

"Benvolgut senyor Ministre de la Defensa Nacional,

Permeti?m presentar-li respectuosament el cas següent, referent a la meva situació personal, amb la finalitat de sol·licitar la baixa immediata del meu deure del servei militar.

Tinc 24 anys, i estic casat amb una vídua de 42, que té una filla de 25 anys.

El meu pare s?ha casat amb aquest última. Esdevenint, doncs, el meu gendre. I, en conseqüència, la meva filla que també és la meva nora, s?ha convertit en la meva sogra, ja que és la muller del meu pare…

La meva dona i jo hem tingut un fill al gener.

Aquest nen, doncs, s?ha convertit en el germà de la muller del meu pare, el que vol dir que és el cunyat del meu pare. I és també el meu tiet, doncs és el germà de la meva sogra.

Ara bé, com ja hem dit, ja sabem que el meu fill és també el meu tiet.

La muller del meu pare, aquest Nadal, ha tingut un fill que és, per tant, el meu germà, ja que és fill del meu pare, i, al mateix temps, el meu net donat que és fill de la filla de la meva muller.

Com a resultat, sóc el germà del meu net i, com ja sabem que el marit de la mare d?una persona, és el pare d?aquesta persona, resulta que sóc pare de la meva dona, i germà del meu fill. Per tant sóc el meu avi.

Per aquest motiu, Senyor Ministre, li demano que em concedeixi el dret a tornar a casa, ja que la llei prohibeix terminantment que el pare, el fill i el net siguin cridats a files al mateix temps.

Confiant en la seva comprensió, li envio una cordial salutació."

(L?article publicat explica al final que aquesta persona va ser eximida del servei militar obligatori amb la següent menció en el seu expedient:"Estat psíquic inestable i preocupant, amb trastorns mentals agreujats per un clima familiar molt pertorbat)

Com deia aquell ?si non é vero, é ben trobato?,

Vagarejar per Internet permet fer curioses i divertides recerques inútils. En la meva dèria pels llegendaris quadrúpedes de rostre humanitzat, he trobat que la manera més antiga que hi ha de referir-se a aquesta bèstia, llegendari gairebé, del nostre país és la que utilitzaven els íbers (arse), una fórmula molt semblant a l?Artza o Hartza que, encara avui, utilitzen els bascos i que els occitans no s?estan d?anomenar reverencialment com ?eth rói deth Pirineu?. Cal traducció?

Però més enllà d?aquesta curiosa troballa, l?etimologia del mot sembla anar una mica més enllà. Estirant el llençol de la llengua, ens trobem que el nom indoeuropeu ?la mare de totes les nostres llengües- de l?ós és rkto-s (que podríem pronunciar com a arctos sense cap problema, crec jo des de la meva ignorància filològica). I sembla ser que aquest rkto-s està directament relacionat amb ràksas, que no vol dir altra cosa que destrucció. ?Ostres, quina por, no??. Una por que, com totes, és filla de la ignorància més pregona i eina de domini de qui vol imposar-se sobre l?altre.

Els valents anem més enllà i trenquem la teranyina de la ?destrucció? per comprovar com ràksas (destrucció) és filla de reik (trencar) que, al seu temps és mare de ?rixa/rissa/risa/riure. Vindrà d?aquí, l?expressió ?trencar-se la caixa? quan hom riu a gust?

Vès a saber. El que si que sembla evident és que riure i destruir són dos germans molt propers i que tenen alguna cosa a veure. El riure destrueix les pors que generen dominacions. I l?ós és una bèstia que se?n riu per destruir o que destrueix per riure o que… Bé, tranquil, i monòton a vegades, es dedica a riure-se?n del mort i de qui el vetlla.

Quin mal de cap. Per si de cas, riem, riem, que el món s?acaba. Aí, si els óssos aixequéssim el cap! Quin fart de riure que ens faríem de tanta gent encaboriada en inutilitats i baralles estúpides.

Apa, que us aprofiti la lliçó d?etimologia dels mots i cada cop que rieu, recordeu que esteu participant una mica més en la destrucció de les coses i esteu homenatjant als reverenciats óssos, també.

Els cactus són plantes parides per sobreviure en els llocs més difícils i mal girbats. Estan enginyades per viure en les pitjors condicions possibles i, per això, retenen tot l?aliment que reben. El retenen per sobreviure i desenvolupar-se. De fet, es tracta d?un tipus de vegetal que, com passa amb els ossos i d?altre bestiar, hivernen, tenen períodes de repòs perllongats en els temps en què les condicions els són més difícils. Quan hivernen, semblen ben bé mortes, no creixen, no canvien, no evolucionen, no…
Tenir cactus en un jardí o a casa no és una tasca gens senzilla. Sobre
tot, si es pretén que floreixin. Són plantes que demanen d?unes
condicions molt precises. S?hi ha de trobar bé. Diuen els que hi
entenen que el creixement del cactus demana d?un canvi de temperatures
constant, que les nits siguin fresques i els dies càlids. Una situació
que es dóna en els seus habitats naturals ?alts cims muntanyencs,
deserts, llocs extrems on les roques i la sorra senyoregen l?espai i no
hi ha altra planta que sigui capaç de sobreviure-hi-. De fet, en els
llocs més extrems de la terra, els habitants no cerquen l?aigua en
fonts, ja que no n?hi ha. La cerquen en els cactus, preparats per
retenir tant preuat líquid.

Enguany, ha estat un bon any pels cactus a Taradell. S?han fet
esponerosos i bonics i, cosa més rellevant encara, han arribat a
florir! I és que les difícils condicions de creixement que es troben
aquestes plantes fan que no treguin flor gaire sovint. ¿Per què perdre
el temps reproduint-se sinó hi ha les condicions per a què el resultat
de la floració creixi, es desenvolupi i asseguri la continuïtat de
l?espècie?

El cactus és una planta intel·ligent, de floració breu (d?una tarda a
una setmana) i, generalment, solitària (el cas que en mostro és més
extraordinari encara). Els cactus són uns éssers realment curiosos i
espectaculars:

Enllaços sobre els cactus:
Cactus en català
Cactus en castellà
Cactus en anglès
Cactus en francès

Popularment, un galifardeu és un marrec, un nano, una persona jove. I
així, ho recullen tant el diccionari de l?Institut d?Estudis Catalans
com el Diccionari didàctic de l?Enciclopedia Catalana. En aquesta
accepció, hom va utilitzar aquesta paraula en una corranda després de molta reflexió.
Malauradament, els diccionaris van molt més enllà i menen als
galifardeus vers una volada literàriament facinerosa que resulta políticament incorrecta.

D?aquesta manera, a l?Alcover-Moll, un galifardeu és un home o noi temible per la seva corpulència, males intencions, manca de seny o qualsevol altra causa. El que en castellà en diuen un tunante. Mot curiosa paraula que, possiblement, té un origen acadèmic, ja que tot fa pensar que tunante ve de tuna i crec que tots els que hem fet estudis ?i els que no, suposo que també- hem hagut de patir la companyia d?aquests éssers que, amb més o menys sort, rebenten les orelles de la gent de bé amb les seves carrinclones melodies. Més punts a favor a utilitzar-la en relació al subjecte a qui anava destinat el mot en una corranda.

Al Diccionari Normatiu de l?Institut d?Estudis Catalans, a més de l?esmentada accepció de noi, xicot, el galifardeu és definit com:

– Algutzir.
– Home capaç de fer-ne de totes.

Per aquells menys avesats al llenguatge barroc o que no hagin anat mai a seguir la Festa d?en Toca-sons, dir-vos que un algutzir (o alguacil, per castellanisme) és un ?Alt oficial reial amb competències judicials i executives a les èpoques medieval i moderna.?

Finalment, al Gran Diccionari de la Llengua Catalana ens en diu l?origen reforçant el seu significat per a referir-se a l?autoritat quan assenyala que és un mot sorgit vers el 1864 com a alteració de l’antic galavardeu (de galifa, variant de califa) i que és una derivació de l’occità galavard ‘home malforjat’, potser regressiu de galavardina, variant de gavardina.

No cal dir que el mot és sucós i que és molt útil a l?hora de referir-se a una nova autoritat local, crec jo, en la meva maldestra ignorància.

Malauradament, però, els mots es suavitzen i la necessària sàtira transformadora de les festes resta aigualida per excessives capes de moderació i pell fina.

Coses del llenguatge i la gent, que deia aquell vell filòsof de les muntanyes.