El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sant Miquel de Balenyà, anuncia el cartell indicador que hi ha a la carretera de Taradell. Sant Miquel de Balenyà, diu en el llistat de les entitats de població del municipi de Seva. Balenyà-Tona-Seva, diu en el cartell de l’estació per on es pot arribar en aquest poble des de Barcelona. Fa dos anys eren unes 1.200 persones, ara no deuen ser massa més, però amb una ànima que enamora a qui es capaç d’apropar-s’hi. Vigileu, però! És país de teatre, de teatre de debò i algú us podria fer un bon paperàs!. Suposo que ja saps per què, oi?

La Guarderia Teatre és la colla d’amics que es troben a la Rectoria vespre sí i vespre potser també per anar arranjant el teatre que allà hi ha, per assajar, per xerrar, per pintar, per decorar, per … viure, coi, viure! Doncs bé, fa cosa de tres setmanes aquest grup de teatre va guanyar el Premi de Teatre Caixa de Manlleu, prestigiós premi de teatre amateur a nivell de tota Catalunya, i el van guanyar per partida doble. I és que ben poques vegades es produeix un acord tant gran entre les patums d’un jurat i la gent que va a veure l’obra i això és el que els va passar a la gent de La Guarderia. I els va passar sense que la gent de l’Ajuntament de Seva ho sabessin. Ves tú quina cosa, oi? Unes 3.000 ànimes al municipi i els savis sevalluts sense adonar-se’n del que tenen a casa. Ai! Senyor, senyor!

I ara potser et preguntes, però no m’has dit que a Balenyà hi viuen poc més de 1.200 persones? Com pot ser que surti tant de talent de tant poca gent i l’autoritat no en tingui coneixement? Si realment m’ho preguntes és que no hi ha estat mai, oi? Per mostra, un botó: La noticia del premi, arribada a casa de boca d’una cosina que tot i ser una mica crescudeta encara va a La Guarderia -La Guarderia Teatre, és clar-, va servir per omplir un dinar d’anècdotes teatrals de la familia. Anècdotes que comencen darrera de les portes d’una esglèsia amb un escolanet responent als cops de porta d’un mossèn amb una llatinada cap allà mitjans del segle XX, que segueix amb una atipada i un mal de panxa descomunal producte d’una escena d’una de les obres fetes per aquella època, que continúa amb un Satanàs saltant-se el guió per referir-se a un parent que està entre el públic, que s’encadena amb un seguit de gags que servien d’inici del ja clàssic El Mirall, un dels grups de teatre predecessors de La Guarderia, que s’introdueix dins dels ulls d’un nen a través d’una jugesca per quedar-se amb les propietats d’un senyor a través de la por -una de les obres que realment em van produïr més basarda de menut, tot i conéixer a bona part dels actors- i que clou amb més pastorets, amb Molt de Soroll per No Res -que ja és ficar-se en un bon embolic- i amb l’Hostalera de Goldoni -l’obra que els ha portat al cim del teatre amateur català…

…Teatre de nivell internacional per una colla d’amics que fan del teatre motiu d’esbarjo.

Aquest dissabte al vespre, van voler donar les gràcies a un poble farcit de gent de l’ofici i ens van servir botifarres i ví canviant l’escenari per la barra i els papers per les pinces i les grielles.

Tot seguit, el més terrorífic Satanàs dels pastorets de Balenyà fou l’encarregat de preparar el brindis: "Fou a finals del segle XX… Ai! No! És que em van fer aprendre un paper i sempre que començo amb un fou a finals em ve això del segle XX… No! No! Fou a finals del 2003…" I acava donant entrada a tot l’equip de La Guarderia, jove i dinàmic grup de teatre que ha fet de l’amistat el seu valor teatral bàsic.

Ah! I tot va acabar amb el regust de bones versiones fetes per tres sagals de la terra que han fet de la música llur afició amb una habilitat que alguns músics que viuen de l’art dels instruments ja voldrien.

Com deus haver vist en aquest diari, tinc un munt de dèries i cabòries dins del meu cap. Dèries i cabòries que guien les meves passes i em permeten gaudir d’activitats que, d’altra manera, em passarien de llarg. Una d’aquestes dèries és la de conéixer el passat, saber qui m’ha precedit damunt d’aquesta roca en la que vivim i cercar d’on venim. En això, però, tinc una cosina que em porta avantatge i només la meva arribada a Taradell m’ha permès compartit tardes d’arxiu i carretera. Ara com ara, som en temps de la Guerra del Francès. Vols saber quina relació vam tenir amb la citada Guerra?

Era la meva primera tarda a l’Arxiu Episcopal de Vic. Recordo que havíem quedat allà amb la Carme per anar a garbellar els fons parroquials de la zona on ella tenia acotada la història dels Mauri. La veritat és que havia enfilat una colla d’anelles de la nostra família i tenia informació suficient com per escriure la història d’una família de la masoveria catalana en els darrers dos segles d’història -i no hi compto l’actual, eh?-.

Aquella tarda en sortir de la feina només pensava en com podia tenir una casa decenta amb el mínim esforç i, mentre l’esperava a les portes de la Catedral, fullejava un llibre de tasques domèstiques per emancipats que havien recomanat per la ràdio. Diners llençats, tot obvietats.

L’Arxiu Episcopal ocupa el sobreclaustre de la Catedral i part dels pisos superiors del Palau Episcopal, edifici annex a la Catedral i que, entre d’altres anècdotes de la comarca, si conta que era la seu del principal capitost cadell de la comarca. Essent l’edifici del davant la residència d’en Carles de Vilademany, senyor de Taradell i cap dels nyerros de la comarca. Ja us podeu imaginar com anaven les dagues i els pedrenyals en aquell tros de carrer quan si posaven, no?

Bé, deixem-nos de bandositats, que arriba ma cosina i dins de l’Arxiu cal fer silenci. Sssssssh!

Pobre Llogari, que vell que devia estar ja quan el va anar a veure el mossèn de Sant Feliuet de Terrassola amb la història d’aquell sometent. Te’n recordes Llogari del Sometent aquell que vam cridar per protegir-nos del francès? Te’n recordes, Llogari? Vau dir que em tornaríeu els 12 duros, però encara no ho ha fet ningú. És molt gros això, eh? Que mantenir la parròquia no és tan fàcil i ara els necessitem aquests diners. En Pinosa i En Bojons ja hi estan d’acord i diuen que signaran i només quedes tu dels d’aquell any. Te’n recordes? Era l’any 1809.

En Llogari se’l mira de gairell i torna a fixar la mirada als camps. En Josep ja arriba pel camí. De ben segur que ell podrà signar per mi.

I és així com el dia 15 de maig de 1831, en Josep Pinosa, en Josep Bujons i en Josep Mauri, en nom de son pare, signen el següent document:

I el mossèn se’l guarda com a prova d’un deute dels veïns amb la Parròquia que els acull i 174 anys després l’amable arxiver de Vic ens en fa una còpia per certificar l’enllaç d’una nova anella en l’enfilall de tradició que aquesta tarda sí i aquell dissabte també anem fent amb la Carme. Un camí de perles tradicionals i sentiments sobre paper.

Com diuen els arxivers vigatans: "Tempus fugit – Verba volant – Scripta manent"

Aquesta ignocent pregunta li va fer l’aprenent al mestre.

– Però exactament per quina hora estàs interessat, company?
– Com?
– Sí, jove, sí. No és el mateix l’hora de Taradell que la de Vic o Barcelona?
– Com que no? Què voleu dir, mestre?

I així, l’aprenent va conéixer que el temps oficial és un acord pres i que cada lloc té una hora pròpia i intransferible. Vols saber quina és?

Per començar des de qualsevol dels nostres rellotges, cal restar dues hores a l’estiu i una hora a l’hivern. D’aquesta manera salvem l’acord près l’any 2001 a la Unió Europea, però que a molts països del món es venia fent de manera més o menys regular des del 1918 i ja amb una regularitat absoluta després de la crisi del petroli del 1974.

Un cop feta aquesta resta ens trobem dins de l’influx del sol i justament és la combinació del sol i la terra el que permet que cada bocinet del nostre planeta tingui una hora pròpia.

L’any 1543, Mikolaj Kopernik publicava les seves teòries sobre la nostra roca mòbil a l’Univers i diuen que ens va demostrar que la terra és més o menys esfèrica i que gira elípticament al voltant del sol. Aquest moviment, vist des d’on naltros estem, fa que tinguem llum de dia abans en uns llocs que en uns altres.

Donat que l’hora oficial es pren en relació al meridià de Greenwich (tornem amb la fixació temporal dels anglesos, noi!) i que Taradell es troba 2 graus 17 minuts i 8 segons a l’Est d’aquest meridià, caldrà sumar 9 minuts i 8 segons per tenir el temps en què el sol ens visita en relació a la gent que viu damunt del citat meridià. Recapitulem?

Som al mes d’abril -per tant en horari d’estiu- i cal que restem un parell d’hores al nostre rellotge: Si eren les dues de la tarda ens posem a les 12 del migdia (que vindria a ser l’hora solar damunt del meridià de Greenwich). Peró, donat que Taradell està ubicat a 2 graus 17 minuts i 8 segons a l’Est del meridià de Greenwich, hem de sumar 9 minuts i 8 segons als nostres càlculs i ens trobem que han passat 9 minuts i escaig de les 12 del migdia.

– Què ve, ja tenim l’hora de Taradell????
– Nooooooooo, encara nooooo. No t’impacientis. Encara ens falta un darrer càlcul.

I és que cal tenir en compta que la Terra està un pèl inclinada i aixó afecta la llum solar i, per tant, al temps, a l’hora local consegüent. Peró aquesta inclinació de l’eix de rotació, l’hem de combinar amb el moviment de la terra al voltant del sol. De vegades som més a prop d’altres més lluny. I és que el sol és molt punyetero i no hi ha ni un sol dia que ens arribi igual. Aquesta taula recull la combinació d’aquests dos factors:

I tot aixó no tenia massa efectes sobre la gent que es bellugava a peu o en carro. Peró van arribar els ferrocarrils i fer un horari de ferrocarrils a les colonies britàniques era un veritable cul de sac. Cada ciutat tenia la seva hora i van barrinar-hi molt fins que al 1884, l’escocés Sandford Flemming presentava una ponència a la Primera Conferència del Meridià Internacional celebrada a Washington que va suposar l’adopció formal del sistema de temps internacional vigent avui en dia. Començava així la presó de les zones horàries.

En definitiva, si vols saber quina hora és a Taradell pots optar per posar un rellotge de sol a la façana de casa o, des de l’hora oficial,

1.- restar una hora a l’hivern (entre el darrer cap de setmana d’octubre i el darrer de març) o dues a l’estiu (entre el darrer cap de setmana de març i el darrer d’octubre).
2.- sumar 9 minuts i 8 segons.
3.- sumar o restar el temps indicat pel dia en qüestió a la taula presentada en aquesta entrada (el format de temps de la taula és "minuts: segons").

I ja tindràs l’hora de Taradell!!!!

– Mare de Déu Senyor, quina poca feina que tenen alguns!

Per saber-ne més:
http://personal3.iddeo.es/jorvila/horaestiu_ca.html

http://www.gnomonica.cat/eot.cfm

 I va ser mai

En la Teranyina d’Abast Global, de tant en tant, hom hi troba algunes joïes força interessants. Una d’aquestes peces de col·leccionista, que et permeten passar estones agradables mentre estàs navegant pels mars de l’Internet, és el "Carreró del Folk", FolkAlley.com, l’emissora dels nostres parents, els óssos dels boscos nord-americans. Vols saber què t’ofereixen?

No recordo ben bé com vaig arribar-hi. Crec que era un dia d’aquests que no tens ganes de fotre res i t’asseus davant de l’ordinador per jugar una estona o escriure o… De vegades quan em ve aquesta nyonya, busco alguna emissora de ràdio per Internet que em fasi passar una estona agradable i farcida de bona musiqueta i bones vibracions. Així fou com vaig trobar el carreró del Folk, l’emissora dels óssos bruns en els seus caus solitaris.

I és que FolkAlley.com no és un espai de música country o de folk texà nord-americà. N’emeten. No et diré que no. Però ho compaginen amb folk d’altres zones, alguna peça del que en el món anglo-saxó se’n diu World Músic o músiques d’arreu del món i algun tema de jazz del bó, d’aquell de pinta de cerveseta negra i cava de jazz.

Certament, l’idioma dominant no és el català, els óssos dels grans rius i dels boscos immensos de l’Amèrica del Nord, de tant contactar amb els conqueridors anglesos, han acabat prenen la seva llengua i aquesta és, doncs, la que domina en els temes d’aquesta emissora.

Quan hi entris, però, descobriràs 24 hores de música gairebé ininterrompuda. I dic gairebé, perquè de tant en tant fan anuncis d’autopromoció de la mateixa emissora que, si estàs estudiant anglès, et poden servir per conèixer l’idioma i saber que la iniciativa és gratuïta.

Abans de poder gaudir per sempre més de la música dels óssos, t’hauràs de registrar, però es tracta d’un registre molt senzill i, el què és més important, gratuït. Si t’interessa pràcticar la teva capacitat de lectura en la llengua més parlada del món, veuràs que els óssos nord-americans prefereixen que, si et va bé, els fasis un donatiu, però que, si no pots, els escoltis i ja està. Que al final la vida son quatre dies i aquests companys de barret negre amb cinta blanca, ulleres fosques, camisa blanca, corbata descordada i americana negra dels clubs de Chicago, Nova York o San Francisco son bestiar del bó, óssos de bon fons, amb ànima -ells en diuen soul, crec-. Bé…

… parant l’orella a les notes que omplen el meu cau, penso que potser seria interessant de generar un producte d’aquest estil amb bona música d’arrel, un aparador internacional de la música feta per aquestes terres, una mena de carreró del folk amb música de casa nostra: Tenim bons intèrprets de jazz, uns cantautors excel·lents, uns grups de música tradicional que no tenen res per envejar a les formacions irlandeses o nord-americanes… Un espai web d’informació amb una ràdio non-stop com aquesta podria tenir trempera.

I, fins i tot, crec que podria ser interessant per la gent de la cultura, de la llengua, de les productores i les discogràfiques, del Taller de Músics, del Mercat de Música Viva, dels festivals de música nostra, de… i de matèria primera n’hi ha. I de la bona. Oi que si?

De moment, mantindré el carreró del folk entre els vincles d’aquest diari. Que ho gaudeixis tant com et sigui possible.

Les sis tocades? Les divuit zero 2? Passen dos minuts de les sis?

En una entrada d’aquest mateix diari datada el 2 de setembre i titulada "el viatger de la cuca de llum" jugava amb un d’aquells detalls de la vida quotidiana que podem notar els que treballem a ciutat, però vivim més enllà dels limits de l’Àrea Metropolitana. Un detall tant quotidià com el de llegir el rellotge que portem al canyell de la mà, que tenim a la tauleta de nit, que veiem al campanar del poble o al cim d’un edifici de la Plaça de Catalunya de la ciutat de Barcelona. Una empresa de serveis digitals ens ofereix un producte que pot fer que ens entenguem millor. Vols viatjar a un món on si que toquen quarts i hores?

Comunicació Digital és una empresa de serveis especialitzada en comunicació i imatge en entorns digitals que sembla que ja ha establert la tradició de generar productes imaginatius i novedosos que els permeten publicitar-se de forma més o menys gratuïta als mitjans. El seu darrer "invent" és un rellotge català que espero que tingui èxit a Barcelona i em permeti perdre la dislexia que em produeix baixar a ciutat i haver de canviar el xip horari que se sol utilitzar per aquestes terres osonenques on encara conservem els dies i les nits, els estels i les llunes, les postes de sol i els caps de setmana.

L’enllaç al rellotge permet descarregar-vos l’enginy al vostre ordinador, però també ofereix informació útil per llegir aquesta mena d’enginy en un llenguatge tan llunyà de la ultramodernitat capitalina. Com diuen els creadors d’aquesta empresa gironino-barcelonina, el bon jorn es divideix en sis parts:

– La matinada, el temps foscant de les petites, el periode de les bruixes i de proximitat al món dels esperits;

– el matí, l’època freda en que la boira cobreix la plana i el sol comença a desvetllar-se darrera del Montseny.

– el migdia, l’època solar per excel·lència quan el sol és més amunt.

– la tarda, temps de berenar i de migdiada acaronat pel sol que ja s’acosta a Collsuspina,

– el vespre, les postes de sol vers Moià, els cels rogencs de la plana, la neu rosada dels Pirineus, i,

– la nit, l’espai que substitueix les postes de sol per la fosca de la nit, que el fred es torna a intensificar i que la gent retorna cap a casa per sopar i resguardar-se vora la llar de foc o la moderna calefacció fins les 12 en punt, l’hora que acomiada una jornada per donar pas a una nova matinada.

Jo encara hi afegiria que cada part del dia tenia el seu àpat corresponent en una tradició que agermana més catalans i britànics que no pas catalans-occitans i espanyols-francesos. Els sis àpats dels hobbits d’en Tolkien no son més que les menges que es feien a pagès fa un bon grapat d’anys.

La perfecció, la necessitat d’anar sempre a l’hora, de no perdre pistonada, d’aprofitar cada segon, s’ha carregat un sistema tradicional de mesura del temps que encara es conserva en alguns llocs, aquells on la pressa és mala consellera i la gent encara pot pensar en mitjos quarts i no en nanosegons (com les màquines més avançades) o en segons i minuts (com els homes-màquina que defugen la vellesa com si fos una enfermetat).

Bé, deixem-nos de punyetes i tornem al rellotge i al convertidor de l’horari de la velocitat a l’horari de la vida. Ja ho sabeu, si pugeu per Osona estudieu-vos la lliçó i utilitzeu també el nostre temps, relaxeu-vos i fruïu d’un entorn de descans i repòs.

Uffff! Aquesta m’ha quedat gairebé tant trascendent com l’entrada de les carabasses i les castanyes!

Aquest és el nom del primer documental dirigit per Román Martín, un emprenedor de Barcelona que ha esmerzat el seu temps lliure del darrer any, fent entrevistes a través d’agrupacions d’immigrants, de gitanos, de minusvàlids, de veïns en general, esportives i d’extrangers, acompanyat d’un equip de voluntaris i amb un pressupost de 500 € posats de la seva pròpia butxaca.

¿Nadie soporta a nadie? es un documental que presenta la manca de tolerància i de respecte existen entre diferents grups socials a la mateixa ciutat de les cultures, la diversitat i la pau, Barcelona. A través de més de 100 entrevistes amb persones que viuen, estudien o treballen a Barcelona i que provenen de diferents estatus socials, origens, educació, religions, països i edats, el film analitza el baròmetre de convivència entre aquests grups socials i individus a la ciutat més gran de Catalunya. "El resultat -segons ens diu el director d’aquest projecte- és una radiografia de la societat barcelonina que reflexa racisme, intolerancia i manca de respecte amb àrabs, jueus, sudamericans, gitanos, immigrants espanyols, i d’altres grups que denoten una convivència conflictiva molt allunyada de la imatge idílica de convivència i tolerància social que l’Ajuntament i el Fòrum volen vendre de cara a l’exterior".

A què ve aquesta referència a l’Ajuntament i al Fòrum?

Doncs aquesta referència explícita, amb la que s’encapçala una nota de premsa de l’autor, és deguda al fet que aquest documental de denuncia no s’ha emès per les pantalles del Fòrum Universal de les Cultures tal i com sembla que els responsables de l’esdeveniment havien acordat amb el novell director.

Després de veure el trailer del documental i d’escoltar la banda sonora del mateix, que podeu trobar a la web www.nadiesoportaanadie.com, em queda el dubte de la negativa del Fòrum. El producte sembla de qualitat, amb una bona banda sonora i un muntatge professional, digne d’un esdeveniment de l’alçada del Fòrum.

Queda el dubte de saber quin ha estat el criteri per apartar-lo de l’esdeveniment i si podrem gaudir ben aviat del producte final ja sigui en alguna cadena de televisió -els darrers reportatges emesos pel Canal 33 semblen està en sintonia amb aquest producte-, en algun espai públic o en algun concurs de documentals on, de ben segur, un producte com el d’en Román pot tenir una bona acollida.