Secundària Memòria

Aquest cap de setmana vaig anar al cine a veure Evening (El atardecer). Tot i que a mi les pel·lícules amb molts noms de prestigi no em solen atraure massa, vaig pensar que potser en aquest cas seria diferent i que potser em trobaria amb una pel·lícula sensible, però amb interpretacions a l’alçada del que s’espera pels actors, i sobre tot per les actrius, que s’hi anuncien.
La realitat és que encara estic badallant.

(segueix)

Un té la sensació que la pel·lícula vol però no pot. Les imatges i els flaixbacs deambulen de forma inconnexa per la pantalla, creant confusió sobre el temps en què es desenvolupen els fets. El paper de les filles de la malalta és irrellevant i no passaria res si no hi fossin. La història d’amor que pul·lula pel fons de la trama, malgrat que acabi al llit, és gairebé circumspecta, de manera que un no acaba d’entendre que hagi pogut estar present fins a la mort al cap de la protagonista. Potser el director ens volia fer plorar, però a fè que no ho aconsegueix; com a molt fa que la darrera hora ens la passem mirant el rellotge.
La propaganda en deia commovedora, de la pel·lícula. I tant que commou! Commou veure que Meryl Streep, Glenn Close i Vanessa Redgrave s’hagin de veure fent papers insulsos i intranscendents com aquests… Una veritable pena.