Chào ông Viêt Nam

#Bernsteinat100  @LennyBernstein

Hashtags des de fa setmanes. Si sou tuitaires entreu-hi i podreu veure un ventall amplíssim de tuits, videos, fotografíes, homenatges dedicats a aquest geni de la música. La vida de Leonard Bernstein va ser tota ella un cant de joia. La seva passió encomanadissa per la música em va enlluernar des del primer moment. Tota la música, des de la clàssica, passant per el jazz i els musicals, i fins i tot va defensar la música dels Beatles quan tothom hi renegava.

Va néixer un 25 d’agost de 1918 a Lawrence, Mass. Va morir el 14 d’octubre de 1990 a New York. Bernstein va ser un geni i va expressar-ho molt bé i en diferents facetes. Música per a musicals de Broadway i pel cinema. Simfoníes, música religiosa, psalms i missa. Va ser un excel·lent pianista i un grandíssim director d’orquestra. També un meravellós i valuós pedagog impartint classes musicals en el seu programa de televisió ‘Young People Concerts’. Es pot trobar un video on presenta un nou talent jove, Yo Yo Ma, de només 7 anys ….  avui un dels millors cellistes del món.

Tot ell era emoció. La seva òpera ? o musical ? WEST SIDE STORY  va significar un abans i un després a Broadway. Jo la vaig veure set vegades quan la van estrenar al Cinema Aribau. I no fa pas gaire vaig veure-la novament, a l’Auditori amb música en directe interpretada per la nostra Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Musicals, òperes, simfoníes, serenates, música religiosa, jazz …. podeu remenar i escollir.

I per cert  …….  No us perdeu el concert a l’Auditori de Barcelona amb l’OBC els díes 26, 27 i 28 d’octubre.  LA MISSA DE BERNSTEIN. 

Fa dos anys, l’OBC va interpretar per primer cop aquesta monumental obra de. Jo hi era. I vaig quedar clavada a la butaca. L’èxit va ser indiscutible. Amb una orquestra amb més de 100 músics, inclosos instruments de rock, teclats, percussió, quatre cors i un solista.

I gràcies aquest Centenari he pogut descobrir una de les seves obres més emblemàtiques, els Chichester Psalms ……  i aquí en aquest bloc, m’omple d’orgull deixar-vos un video enregistrat a casa nostra. Mes de juny 2013. Cervera. Festival Sota l’Autovia A-2 ( sí sota l’autovia  … ). Coral Ginesta. Solista Lluis Travesset, aleshores encara escolanet de Montserrat. El millor solista que mai ha tingut l’Escolania.

I també us deixo aquest video de l’enregistrament de West Side Story, orquestra New York Philarmonic, dirigida per el mateix Bernstein, i els dos intèrprets principals, Josep Carreras, en el paper de Tony i Kiri Te Kanawa en el paper de Maria. És un disc que t’emociona molt. Especialment aquesta cançó. Un disc de culte.

I finalment un altre video irrepetible i incomparable. Bernstein dirigint la New York Philarmonic, pianista el jove canadenc Glenn Gould i la música de Bach, Concert no. 1 en D Minor. Una petita, gran diria jo, joia, i en Bernstein sempre de protagonista. L’actuació de Glenn Gould comença al minut 18:03.

En aquest programa de televisió podem veure el mestre Bernstein pedagog, donant oportunitats als joves talents i dirigint l’orquestra. Si us agrada Bach, aquest enregistrament és un gaudi.

Esperem que la nostra televisió pública ens honori amb el passi de documentals, concerts, per commemorar aquest #Bernsteinat100 . Si no és molt demanar ……

Encara som a l’estiu. I veritablemen està essent un estiu recargolat, un xic difícil, emboirat, tempestuós i amb pluja, onada de calor, no gaire plàcid. També estic experimentant dies feliços, intensos, de pau, de silenci. Lluny d’aquells estius amb la família per passar tot el mes d’agost a la platja amb el cotxe carregat fins dalt de tot. Si mirem cap enrere no hi ha cap estiu igual, però sí tots amb un fet en comú, deixar-se anar, no tenir horaris, viure, canviar d’hàbits, gaudir, no fer res. A l’estiu tota cuca viu.

La situació política que vivim al nostre país influeix i molt. Des del primer d’octubre de l’any passat vivim fent equilibris, amb neguit. Ens manifestem un dia sí i un altre també, al carrer, a les places, davant de les presons, als ponts, a les carreteres, a les platges, a les xarxes. És un no parar. I és de justícia fer-ho. Sempre dempeus, sí, ni un pas enrere, volem la República ara. Vam guanyar, una, dues, tres vegades, en eleccions absolutament democràtiques. Resistir. Aguantar. Paciència. Fins quan ? Preses polítiques que no han fet res. Exiliats que no poden tornar. Encausats esperant judicis.

Només vull dir una cosa: Que hagués passat si el 30 de gener 2018 el President del Parlament hagués investit al MHP Carles Puigdemont com a President legítim de la Generalitat ? Sí, era el que havia de fer seguint el mandat del poble i no ho va fer. No va desobeïr. Doncs, estem esperant que el Parlament, la casa del poble, desobeeixi per començar a encetar el camí de la llibertat i fer realitat la República, proclamada el 27 d’octubre 2017. La majoria, sí la majoria, del poble no vol continuar vivint dins el reino de espaÑa. El Parlament, la casa del poble, ha d’obeïr el mandat del poble, el resultat de les eleccions. Els vots són sagrats. Vam decidir.

Estem de vacances, diferents, sí, no tothom cert, però sí. Una revolució pacífica, la dels somriures. I entre mig, sopars grocs, manifestacions davant les presons, els ajuntaments, places, carrers, el 17A, és un no parar. Oi que estem passant un estiu molt peculiar, gens normal ? I tenim per endavant l’11 de setembre i en començar la tardor el primer any del primer d’octubre.

He començat l’estiu de vacances a Cadaqués, participant en uns camins de l’exili a Argelers de la Marenda, Montseny, Festa Major de Sant Esteve de Palautordera, Gràcia, Torredembarra, Barcelona  ……….. i seguim esperant. El temps s’esgota.

Com tots els anys, des del 19 d’agost de 2005, sempre sóc a Ha Long, Quang Ninh, Vièt Nam. Tretze anys ja d’absència. El rel·lotge del temps és implacable i no s’atura mai.

Ja estic viatjant a Ha Long. Allà ens trobem tots els anys. Com ara sóc tuitare, inexperta encara, he estat fent un tuit cada dia d’aquesta setmana. Fotografíes del meu arxiu dels meus viatges vers,  acompanyades amb poemes de les Tres veus lligades a Minase, un renga o poema encadenat de Sögi i els seus deixebles Shöhaku i Söchö de principi de l’any 1488. Cada una de les estrofes del renga són petites antologíes de primavera, tardor, amor, viatge, lamentacions, budisme ……

En somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long. Allà ens espera el Nhan Tien i també el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar.

Sopem a bord. En silenci. Mirant embadalits la posta de sol. És un moment màgic. Ha Long quasi sempre està emboirat i la llum del sol ens emporta a un món de bruixes, de déus, de mites, de felicitat.

I el poema d’aquest apuntament és una tanka de l’emperador retirat Go-Toba i que llegeixo en la última pàgina del llibre:

M’endinsaria

al cor ple de bardissa

de la muntanya

per proclamar que sempre,

per a tots, hi ha una via.

• Emperador Retirat Go-Toba.