Chào ông Viêt Nam

Bloomsday és una celebració que es fa a Dublin i a moltes ciutats i pobles d’arreu del món per recordar un dijous 16 de juny de 1904 representat a la novel.la de James Joyce Ulysses. Leopold Bloom és el protagonista principal de la novel.la i ens descriu la vida i el pensament de Leopold Bloom i d’altres personatges – reals i de ficció – des de les 8 del matí del dia 16 de juny de 1904 fins a la matinada del dia següent.

Hi ha diferents celebracions sobretot a Dublin, però també a moltíssimes ciutats del món.

S’organitza el recorregut d’aquell 16 de juny 1904 per els llocs on Leopold Bloom va passar, cal anar vestits de l’època, es fan lectures de la novel.la, representacions teatrals i una de les celebracions més participatives …. el Bloomsday Breakfast …. Un esmorzar exactament igual que el que es prèn en Leopold Blooms el matí del dia 16. El menú …. fetge i ronyons saltats segons el costum irlandès dels esmorzars quotidians.

Bloomsday té la seva història: Joyce va començar a escriure Ulysses el mes de març de 1914, però el va deixar de banda, per acabar d’escriure Exiles. El 16 de juny de 1915 va escriure al seu germà Stanislaus per dir-li que havia acabat el primer capítol de Ulysses. Després de la publicació de la novel.la l’any 1922, els seus amics van començar a assenyalar la data 16 de juny com el punt de celebració del Bloomsday.

L’any 1924 Joyce estava ingressat a l’hospital, els seus ulls embenats, després d’una més de les múltiples intervencions quirúrgiques que va patir al llarg de la seva vida. Els seus amics el van visitar i li van enviar un ram de flors de color blau i blanc (els dos colors de la coberta del llibre) però Joyce va escriure en el seu llibret de notes: Avui 16 de juny, vint anys després, és que ningú recordarà aquesta data ?.

Els primers intents de commemorar aquest dia – Bloomsdasy – es van fer per part de la sòcia de l’editor de la novel.la i la traductora de l’edició en francès l’any 1929. També es va commemorar Bloomsday a l’Hotel Leopold prop de Versailles per celebrar el 25è aniversari del primer Bloomsday i es va organitzar un Déjeuner Ulysses, encara que es va fer un 29 de juny …. i no el dia 16 de juny.

El primer Bloomsday celebrat a Irlanda porta per data l’any 1954, en el 50è aniversari de la primera celebració i els culpables van ser els escriptors Patrick Kavanagh i Flann O’Brien quan van visitar Martello Tower a Sandycove, Davy Byrne’s pub i 7 Eccles Street, tot llegint fragments d’Ulysses, bebent més del compte i així els hi va anar ! Avui Bloomsday es celebra any rera any a tot el món.

En tots els meus apuntaments al llarg dels últims anys recordant aquest dia, sempre he expressat l’enveja de que es commemori un fet concret d’una novel.la, i que a tot el món, s’organitzin actes, lectures, actuacions …… i trobo a faltar Barcelona o qualsevol altra Ciutat i/o poble del nostre país.

Every life is in many days, day after day. We walk through ourselves, meeting robbers, ghosts, giants, old men, young men, wives, widows, brothers-in-love. But always meeting ourselves. – Ulysses

Per cert, enguany també es commemora el 150è aniversari del naixement de Yeats i evidentment a Irlanda aprofitaran el Bloomsday per recordar als seus dos grans escriptors.

Moltes vegades tenim problemes per deixar comentaris als blocs, amb aquest nou sistema de WordPress. Moltes vegades no ens calen comentaris sabem que hi som, els llegim, i ens llegim. Penso, però, que la Dolors – miozz mirades – mereix més que un comentari. Ha estat un any duríssim per a ella, i ahir, en veure el seu somriure i la seva mirada, vaig saber (no en tenia dubtes ) que els propers quatre anys seran intensos, emotius, difícils, alegres, amb molts problemes, però la Dolors continuarà al capdavant d’aquest canvi que Badalona volia. I ho ferà bé.

I és molt gratificant veure una blocaire d’aquesta casa de veïns, nova Alcaldessa de Badalona, que des de l’any 2009 ha anat publicant apuntaments, un rera l’altre, d’opinions, comentaris, poesia, vivències viscudes, els seus somnis i que els blocaires  els hem anat llegint i seguint.

Ja des del mes d’abril no ha tornat a escriure cap apuntament, evident. L’últim ” netejar, netejar, netejar ….. pel canvi”. No vaig saber fins fa pocs díes que la Dolors de miozz mirades seria l’Alcaldessa de Badalona. Dolors Sabater …. La Dolors de miozz. Un bon amic, badaloní, m’ho va dir. Si és la Dolors de miozz ? No recordes ? Ens vam veure fa uns anys al Círcol ? 

Ahir van haver-hi molts canvis, cares noves, diferents, joves, moltes que ni tan sols han millitat en cap partit, i partits que ja van fer aquesta neteja, i d’altres que van fer la feina fa ja uns anys a l’àmbit municipal i ara han entrat amb força. Al País Valencià (després dels ensurts ….) i a les Illes també els canvis són notoris i evidents. Les diferències sempre han començat per el municipalisme i ens omplia d’orgull escoltar a regidors i a alcaldes prometre els seus càrrecs i invocant la República Catalana.

Sí, jo també espero que la majoria dels nous alcaldes ho seran a la República Catalana, perque així ho vol el poble.

Gràcies Dolors.

Ho aconseguirem, segur. Endavant les atxes. Bròquil is OVER

Dimarts i dimecres he anat a un mateix lloc, la Sala de Caritat de la Biblioteca de Catalunya, l’antic Hospital de la Santa Creu. La meva mare hi anava a veure familiars malalts en una de les sales de l’antic Hospital. Sempre ho recordo quan m’ho explicava. Quan ho recordava, reflexionava en la difererència que hi havia entre hospitals de quan ella era jove i quan ja passava dels 90 anys de la seva vida. I jo pensava de com es va convertir un antic hospital en una Biblioteca i una Escola d’Art i Disseny.

La Sala Caritat és un espai preciós per assistir a homenatges a gent que fa important el meu país, i ens omple d’orgull :

30 anys de la publicació del llibre Pedra de Tartera de la Maria Barbal, present en aquest homenatge,

i projecció del documental Explorer de la BBC del músic Robert Gerhard.

Pirineus i Alt Camp. Lletres i música. Maria Barba pot viure aquest i molts més homenatges i és una alegria immensa, i en Robert Gerhard ens va deixar l’any 1970 i no va poder viure aquest nou escalf de la seva gent, després d’exiliar-se a Anglaterra.

Aquests dos díes han estat un redol de saviesa, de gaudi, de pau, d’alegria, fora de tot aquest espectacle grotesc, brut, feridor, d’una gent que fa i desfa el que li vé en gana per a conservar una cadira o no deixar-la perdre.

Llegeixo una vegada més Pedra de Tartera. El tenia ben amagat en un racó de la llibreria. Cent pàgines que a tots ens van enamorar. Va ser un començar un nou dia. Escolto la música creativa, contemporània, tradicional, diferent, emotiva, de’n Robert Gerhard. Tota ella creació, espais, llum, paisatges. Un documental que ha rescatat de l’oblit la Pietat Homs, filla de Joaquim Homs, i que amb un esforç extraordinari, individual, amb ajut d’amics, ha fet possible que poguéssim veure’l i saber moltes més coses d’aquest músic extraordinari i oblidat, poc conegut, poc difós, en el nostre país, no pas a d’altres països d’Europa i del món.

Sí, davant el safareig, lletres i música. La vida no s’atura i hem de continuar, perque en aquest el nostre país, la República Catalana, ho tenim tot, bò i dolent, meravellós i lleig, creatiu i indecent, alegria i decensís. Un país amb tantes i tantes persones anònimes, invisibles, que mai defalleixen. Perquè no es pot no existir. Perquè som un país de persones, de paisatges, de sentiments, i on la llibertat, la creativitat, la cultura, l’esperança, no es pot rebatre.

Maria Barbal i Robert Gerhard, mots i notes musicals, creació i amor, treball i obra feta. Les persones no desapareixen, persones que ho donen tot, precisament per continuar.

I allà estem escoltant música i paraules ……..   Gerhard, Barbal.

Fotografia destacada: Fent camí. Montgarri. Estiu 2010. RG.

Hi ha dubtes ? Cap ni un. Els seguidors del Barça ja no tenim aquell esperit perdedor, aquell patiment (que sí, encara hi és), no hi han ni Sevillas, Atenes, Berna. Fa uns anys, molts ja, que tenim confiança, ens emprenyem, critiquem, però tots pensem que al darrera de tot existeix una manera de jugar a futbol, aquest esport que diuen és l’opi de la gent.

Heu llegit l’article d’avui de l’Andreu Barnils ? No puc estar-hi més d’acord.

Ahir nit una grandíssima majoria erem a casa amb familiars, amics, seguint el partit, per la ràdio, per la televisió, marxem, nervis, tornem, abraçades, fer un mos durant el descans, continuar, patiment després de l’empat, ui, ui, però no, tornem a marcar, i novament a patir, no, la pròrroga no, i no …… La cirereta un tercer gol, ben merescut. La Juve un gran rival, però amb moltes faltes, moltes, ja ho sabíem. No es pot parar aquest Barça, ni el dels últims 10 anys,. si no és amb faltes i espentes.

I en Piqué va plantar la bandera al mig del camp, perque ningú ho dubti.

Sí, ser del Barça és el millor que hi ha i de la República Catalana encara més.

Aparquem el tema insults, evidència de les reaccions del reino de españa, i no perdem el temps comentant les tertúlies que diuen bestieses amb la xiulada a l’himne. Quan Messi juga, jo sóc feliç, no sé vosaltres. Te’l mires, gaudeixes de com juga a futbol, i t’oblides de tots els problemes, en aquests instants màgics. Un dia Messi no hi serà, així que disfrutem de cada partit i cada jugada. Ara ens queden 90 minuts el proper dissabte, la final de la Champions. I el Barça la guanyarà. Perque tenim un molt bon equip, molt bò, que acompanyen a Messi en tot moment. Dissabte vaig cridar, aplaudir, xiular, aixecar l’estelada, vestir amb la samarreta del Barça, i les abraçades amb el noi jove que seia al costat meu  i amb la meva amiga M. (aquestes encara més intenses) que era també al meu costat, van ser per triplicat. Es nota que va ser la meva primera final d’una copa ?

Aquest és el video de la jugada. Ens la tornem a mirar ?