Aquest mes de juliol he publicat un total de quinze apunts. Els 10 més visitats han estat aquests: * 1) A propòsit de “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” (4). (vegeu-lo aquí) * 2) A propòsit de “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” (1). (vegeu-lo aquí) * 3) A propòsit de “Joan
(La sèrie comença aquí) Els lectors que, apunt rere apunt, han tingut la paciència d’arribar fins aquí recordaran que l’opció triada pels responsables del documental “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” -si voleu veure’l cliqueu aquí– ha estat la d’explicar una mica de tot allò -molt- que representa Sales i de fer-ho per mitjà d’una sèrie de persones que anaven exposant les
(La sèrie comença aquí) Vist el plantejament i l’estructura del documental, tal com s’ha comentat en l’anterior apunt, es podria dir que “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” és com un mosaic de veus diferents cada una de les quals presenta una faceta, un fragment del retrat d’una personalitat molt singular. Aquesta polifonia de seixanta minuts, de
(La sèrie comença aquí) Hi ha dues maneres de plantejar-se la confecció d’un documental de seixanta minuts sobre una figura tan complexa com la de Joan Sales: centrant l’atenció en un o dos aspectes del personatge i mirar d’aprofundir-hi tant com es pugui, o bé tirar mà de la miscel·lània, del “de tot una mica” i procurar que el relat final no ometi
(La sèrie comença aquí) Com que una part dels blasmes contra el documental anaven dirigits cap a la banda sonora començaré parlant de la música i després ja em centraré en la lletra d’aquest “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” que podeu veure aquí.Mirant els crèdits finals m’assabento que l’autor de la música es el senyor Álex García Amat, un professional de
(La sèrie comença aquí) Quines coses… Abans d’ahir, quan penjava el primer apunt d’aquesta sèrie, poc em podia imaginar que els meus comentaris generarien tantes reaccions, us ho asseguro. En unes poques hores he rebut correus de lectors que, per regla general, es defineixen a favor del documental tot i que m’adjunten enllaços a pàgines on s’han formulat crítiques en contra.Dit d’una
Una nit del passat més de juny el Canal 33 va estrenar el documental “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” (vegeu-lo aquí), dirigit per Francesc Canosa, amb guió de Joan Safont i banda sonora d’Álex García Amat.Durant la projecció reconec que en algun moment, sol i mig a les fosques al menjador de casa, la fatiga em va
Ho he dit més d’una vegada: un dels articles que mai deixo passar de llarg és el que cada divendres publica l’enginyer, empresari i escriptor Xavier Roig al diari Ara. De vegades el que hi diu m’interessa molt, d’altres potser no tant però he de reconèixer que té la virtut… (n’hi ha més) … de no deixar-me mai indiferent.
Aprofitant que encara no fa gaire calor ni hi ha gaires turistes passejo amb la néta pel Parc Güell a quarts de nou del matí d’un diumenge de juliol. Jo a peu i ella, és clar, a la cadireta. I més contents que uns gínjols, tots dos: ella, que és l’arrossegada, i jo, que sóc l’arrossegador. Arribem a un indret on em crida
La memòria és una màquina que mai no s’atura. Una màquina molt senyora perquè li agrada lliurar els seus productes quan a ella li dóna la gana i en les condicions més insospitades. Segur que us deu passar també a vosaltres que de tant en tant i sense venir a tomb irrompen en el vostre cap rostres, veus, paraules, músiques o olors
Una estranya setmana, aquesta que avui s’acaba… Estranya i inesperadament marcada pels gats.Tot just fa vuit dies l’A. i jo érem a La Couvertoirade, en país occità, dinant en el restaurant on vàrem conèixer l’impertorbable Sinaí, murri com ell sol. L’apunt en el qual explicava el nostre curiós encontre (aquest) el vaig penjar a primera hora del dimecres i cap al tard
El primer que em va dir va ser que es deia Sinaí i que tenia un any i mig. “Sóc el gat oficial d’aquest restaurant”, va comentar-me per completar la presentació mentre iniciava una tanda d’estiraments que va cloure amb un enorme badall amb el qual durant uns segons va exhibir la perfecta arquitectura de les seves dents de felí.El que ara explicaré va esdevenir-se
Els seguidors d’aquestes Totxanes saben prou que a casa som de mirar poca televisió, i a més a més seleccionada. Vull dir que, per qüestió de principis, no estem apuntats a cap canal de pagament (només faltaria que a sobre que t’envaeixen el menjador encara els haguéssim de finançar), ni tenim el costum de fer “zapping”. I, a
Discurs de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium, al Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou. Imprescindible: Som aquí per donar a conèixer la nostra causa, que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia. Som aquí per afirmar que volem exercir la democràcia sense barreres, pacíficament. (n’hi ha més)
Consulto la meva agenda d’aniversaris i commemoracions i m’adono que el dilluns 1 de juliol es compleixen deu anys de la mort de l’amic Hans. La nostra amistat es remunta a l’any 1972, el del nostre casament de resultes del qual l’A. i jo vàrem anar a viure al barri del Guinardó. En aquells primers temps ens véiem amb