VIA LLIURE

Qüestions d’ordre familiar han fet que em desplacés durant tres dies a Hamburg. No havia estat a Alemanya des de fa ja casi sis anys, quan vaig viatjar a Berlín, ciutat amb la qual Hamburg comparteix més d’una i més de dues característiques. Potser és l’abundància de ciclistes (que com passa a Barcelona circulen per on els dóna la gana), potser és la barreja d’edificis vells i nous (resultat dels greus bombardejos que patí durant la Segona Guerra Mundial), potser és la presència del metro elevat, potser és la torre de televisió, potser són els rius i els canals… el cas és que la ciutat hamburguesa té un aire berlinès. Naturalment, un alemany us dirà que les dues ciutats són com un ou i una castanya i tindrà tota la raó. 

El primer dia el dedico a fer una passejada pel centre. L’Ajuntament (Rathaus) és un enorme edifici amb una imponent torre central. El seu interior, que recorda una església, és visitable. Hi ha una exposició permanent sobre la institució de govern de la Ciutat Lliure i Hanseàtica d’Hamburg, que aquest és el nom oficial de l’estat. S’hi mostren les funcions de cada òrgan, la composició política del seu parlament i les fotos de cada un dels diputats. Una manera com una altra d’apropar-se a la ciutadania. Igualet que aquí, vaja.

M’arribo després a la Nikolaikirche, l’església neogòtica de Sant Nicolau, destruïda durant la guerra. Tota? No: el campanar, un dels més alts d’Alemanya, es va salvar i, amb molt bon criteri, es va decidir conservar-lo i integrar-lo en una mena de memorial de la guerra, a l’estil de Coventry o la Kaiser-Wilhelm de Berlín. Per un mòdic preu, un ascensor t’eleva a més de cent metres i et permet una visió panoràmica dels quatre costats de la ciutat.

Caminant, caminant, ben a prop em topo amb una altra església, la Jakobikirche. Per l’hora que és ja no es pot visitar però hi puc entrar igualment perquè casualment s’inicia un concert d’orgue. Durant una hora disfruto de la música, assegut, fresquet (a fora fa una inusual calor) i acompanyat d’un nombrós públic que escolta amb sepulcral silenci, ni una tos, les peces de Händel, Bach i companyia. Una delícia.

Ja és de nit i després de tanta pedra i tanta església, ja toca qualcom més lleuger. Entro en un immens, popular i concorregut parc d’atraccions que periòdicament s’instal·la en una esplanada prop de l’hotel on m’allotjo. Curiosament es denomina Dom (catedral en alemany): sembla que no pugui abandonar del tot l’àmbit eclesiàstic… Al parc hi trobes centenars d’atraccions de tota mena, des d’una monumental nòria fins a “trens de la bruixa”, passant per muntanyes russes, barraques de fira, tòmboles… Una barreja de Port Aventura, Tibidabo i fira de poble. Complement indispensable són les dotzenes de llocs per menjar i beure, cosa que a aquella gent els encanta: salsitxes, creps, pizzes, kebabs, entrepans, pastissos… i, és clar, cervesa, molta cervesa.

(continuarà)

[Imatge: la Nikolaikirche, com és ara i com era abans; en.wikipedia.org]