Chào ông Viêt Nam

Aquest assassinat de sis persones a Tucson i gent malferida de gravetat, és una nova mostra de com de fàcil és en aquest país, els EE.UU., de poder matar utilitzant una pistola, comprada de forma legal.
Pots trobar publicitat de com i on pots comprar les pistoles a bons preus i anar de rebaixes.

Aquesta és la teva nova pistola ….. pots llegir en aquest anunci.



Mai podré entendre aquesta llibertat d’anar a comprar una arma de foc, una arma que et dona el dret a matar, i poder escollir-ne una, totes ben posades sobre el taulell, sense importar l’edat ni per què la vols.

El presumpte autor del múltiple assassinat Jared Loughner, va utiitzar una pistola Glock 10, semi-automàtica, i que va comprar legalment el dia 30 de novembre 2010 a la tenda Sportman’s Warehouse a Tucson, Arizona.

Ahir pel matí, aviat, contemplant el cel, es podíen veure moltes estrelles i algún avió que seguía el seu camí. El silenci era absolut i mentre anava saborejant el meu cafè del matí, els meus pensaments van viatjar amb l’avió fins a Austràlia. Una nit del dia 20 d’octubre de 2007, en mig del desert, prop de Uluru. L’excursió s’anomena ‘Sounds of Silence’ (els sons del silenci) i tens la immensa sort, si el temps no ho espatlla, de poder contemplar el meravellós i únic cel australià. Organitzen un sopar i quan ja és negra nit i el cel es transforma en tot un espectacle, apareix un astrònom amb diversos telescopis i ens va explicant tot el que hi ha al cel.

En mig d’una Via Làctia impresionant, apareix una de les constel.lacions més famoses, la Creu del Sud o Crux o Southern Cross. És la més petita de les vuitanta-vuit constel.lacions, però és una de les que més brillen.

Si no tens un expert al teu costat entre les milers i milers d’estrelles et pots confondre, i creus que sí que has vist la Creu del Sud, però no, no ho era. Els occidentals sempre la coneixen com la Creu del Sud i els aborígens australians la consideren com les petjades d’una àliga gegant anomenada Waluwaru. 

Van ser unes hores inoblidables, sentada en una taula amb gent de diferents països del món, sopant una barbacoa de carn de cangur, de cocodril, d’emu, de gooana, patates al caliu i després el silenci, contemplar aquell cel únic i que mai havia vist abans.

He trobat un video meravellós fet el 13 de setembre de 2010, a Uluru, una mica lluny del monòlit, però es veu bé al fons. És exactament el que pots veure en aquest paratge solitari, desèrtic,  d’aquest continent-país anomenat Austràlia on es pot gaudir de la natura en la seva màxima bellesa.

Uluru (Ayers Rock) – milky way timelapse from Pascal Christian on Vimeo.

I la raó és que no hi han llums artificials al teu voltant i no interefereixen en res la contemplació del cel i les estrelles. Com explica l’autor d’aquest video, la Via Làctia té tanta força i claredat que fins i tot amb lluna plena és visible. La galaxia va desapareixent pel darrera de Uluru mentre els Núvols de Magalhäes apareixen, primer els petits i després els més grans.  Dues galàxies nanes irregulars que orbiten voltant la Via Làctia. Una altra bellesa per veure en aquest cel australià, aquest núvols. 

Tres anys després del meu viatge en terres australianes i aquest desert, l’Outback, que tan em va impactar, torno a viatjar en el temps i recordo perfectament aquell cel que una nit del mes d’octubre de 2007 vaig tenir el privilegi de poder contemplar.

Fotografía feta aquella nit amb la meva petita càmera.

L’Alt Maestrat sempre ha estat una part del nostre país oblidat on van passar moltes coses. El silenci era sempre la resposta. Quan parlaves dels maquis, la gent de Rossell, Catí, Morella, Vallibona, Coves de Vinromà, Cinctorres, La Salzadella, Castell de Cabres, i d’altres, tothom coneixia a Teresa, la Teresot, de Vallibona.
És la seva història una de les moltes injustícies que se’ns va amagar durant el període fosc de la dictadura.

I ara avui, m’assebento, que una novel.la inspirada en la seva vida ha guanyat el Premi Nadal ! L’autora del llibre Alicia Giménez Bartlett. I això està bé.
També he llegit que el periodista ‘groc’ el de l’època franquista, Enrique Rubio, va esbombar a El Caso la història de La Pastora, i malgrat vivía tranquil.lament, va ser engarjolada, dos judicis i empresonada durant 17 anys, per bandolerisme, encara que el van acusar de 17 o 20 assassinats, sense proves ….. El van alliberar l’any 1977 per una amnistía general.

A casa sempre he escoltat històries de bandolers de les terres de l’Alt Maestrat. La mare (del Baix Maestrat) va ser molt guerrera i encara que no ho va dir, penso que els admirava molt, la seva lluita per defensar el territori.
La Pastora va morir l’any 2004.

Josep Calvo ha publicat un llibre ‘ La Pastora, del Monte al Mito’, Editorial Antinea, Vinaròs. www.lapastora.info



La gent de Vallibona organitza un munt d’activitats i paga la pena visitar la seva web:
http:/www.vallibona.net/index.htm



I per saber més coses de La Pastora continuar llegint més avall … Una biografía de recerca feta per el Centre d’Estudis d’Investigació Històrica Baix Maestrat / Montsià. – ACÍ –

La fotografía de l’arxiu Google : Vista general del poble de Vallibona molt a prop de Morella. Uns paratges, una gent i uns pobles meravellosos.
La Pastora (Teresa -Florencio- Pla Meseguer, Durruti o el terror del Caro). Nascuda el 1917 al mas de la Pallissa, una casa de pastors de Vallibona, a prop de Morella. Possiblement siga el personatge més llegendari, contradictori i misteriós del maquis espanyol.

Teresa Plà Meseguer, “La Pastora” amb el característic llavi partit. Fotografia realitzada abans d’incorporar-se als maquis, ja que trobant-se al monte, va ser quan es va operar el llavi i es va convertir en Florencio

Segons hem pogut recollir, va portar nom de dona perquè el dia que va nàixer el seu pare no tenia clar el sexe del nadó, per un problema físic o de malformació (en termes mèdics d’avui podria tractar-se de pseudohermafroditisme masculí). Van fer acudir a casa el secretari de l’Ajuntament de Vallibona, senyor Mestre, pare de José Emilio Mestre, actual farmacèutic de la Sénia, i aquell home tampoc no ho va veure clar. Sembla que finalment es van decidir per inscriure-la com a xiqueta, perquè així s’estalviaria de fer el servei militar. Una altra versió recollida diu que qui va decidir el seu sexe va ser el rector del poble.

Llibre sobre “la Pastora” de Villar Raso que, tot i que te pretensions de ser una biografia d’ella, ha “contaminat” de tal manera la memòria col.lectiva de la zona, fins i tot la dels que la varen arribar a conèixer, que ha convertit “la Pastora” en una llegenda negra, en la que avui dia és gairebé impossible destriar el que és relalitat, llegenda o novel.la

El seu nom de guerra amb el maquis va ser Durruti encara que, a la zona, pel seu ofici, va ser més coneguda com a la Pastora. Va agregar-se a la partida que comandava el Catalán, en la qual actuaven de guerrillers Francisco el Rubio, Ventura, Constantino, el tio Pito, i el València. Sembla que va actuar uns vint mesos com a maqui, fins que els seus companys van passar a França i ell, ja convertit en Florencio, es va quedar a Andorra guardant ramats a dos masies i fent contraban de tabac i niló. Però, mentrestant, un reporter de El Caso, Enrique Rubio, havia confeccionat i divulgat aquesta llegenda negra, a instàncies d’una propaganda oficial que necessitava justificar molts expedients oberts. A Florencio, per la singularitat del seu sexe, li van atribuir tot allò que havien fet d’altres i li van posar preu al cap. Després d’una delació per part d’un contrabandista que li devia diners, fou capturada el 5 de març de 1960 per la policia andorrana i entregada a les autoritats espanyoles. Seria acusada de les morts de vint-i-un guàrdies civils, set alcaldes i un ermità.

Darrerament, un regidor de l’Ajuntament del seu poble natal, Vallibona, ens ha fet arribar la notícia que l’estiu de l’any 2002, al voltant del mes de juny, Florencio, ja com a home, va desplaçar-se des d’un petit poble de la vora de Castelló, on ara resideix amb una neboda, al seu poble natal per tal de demanar un certificat de l’Ajuntament i poder tramitar una pensió o indemnització com a represaliat pel franquisme. Aquesta mateixa informació ens va apuntar que l’ara Florencio, que deu tenir vora els noranta anys, es va arribar a passejar pel poble, es va aturar a saludar i a parlar amb antics coneguts i va dinar a l’Hostal La Carbonera.

En un dels meus apunts de denúncia, exactament el del día 16 de setembre 2010, vaig anar anotant les dates i n’ha sortit una estadística.

Les flors són diferents. Optimistes, ténen vida, color, respiren, trobades en un bosc del Pirineu camí de Montgarri.

                                                   Clickeu ACÍ

Arran el passi del documental dedicat a Joan Baez per TV3 l’any passat ( sí, l’any passat …) i l’apunt del Vilaweb Boss i el comentari del Cafè en Grà, de sobte, m’ha aparegut un rampell per viatjar en el temps de la dècada dels 60.

Durant la meva visita al professor Hu’u Ngoc a Hà Nôi, i en veure el meu interès en el seu país, em va preguntar : Així, vostè és de la generació de la guerra de Viêt Nam?
Doncs sí, li vaig contestar i la conversa es va anar allargant i allargant.

Aquets díes he estat cercant articles, informacions, apunts, escoltant músiques d’aquella generació que vollia canviar el món. He tornat a veure el documental dedicat a Joan Baez; aquest any ja en ferà 70 d’anys ! I continúa éssent igual de lluitadora, i els seus pensaments no han canviat. Escoltant les seves cançons i les lletres. Veure-la acompanyant als estudiants de Grenada, Alabama o amb el Dr Luther King, o patint el bombardeig cruel i assassí dels B52 sobre Hà Nôi. Aquest any ferà una gira per França i cantarà a Tolosa …..

Torno a escoltar a Barry McGuire i la seva cançó  ‘Eve of destruction’ …. But you tell me over and over and over again. my friend, we are on the eve of destruction.
O els magnifics The Mamas and the Papas i el seu California Dreamin’. 
O aquell rocker Joe McDonald cantant I feel like I’m fixin to die. Lluitem, per què, no hi ha temps de fer preguntes, tots anem directes a la mort.
I la gent començava a cridar … fuck and fuck … de ràbia continguda per una guerra absurda i cruel.
Bob Dylan, Woodstock, Jane Fonda …. I els corresponsals de guerra, el Wikileaks d’aquells temps, els que amb les seves fotografíes anàven ensenyant al món la crueltat i l’horror de les guerres i els mil.lions de morts.
Aquest video a You Tube ‘ Eve of Destruction’ hi han imatges esgarrifoses .. és la realitat. Si voleu llegir la lletra, mireu el video directament a You Tube i feu un click a ‘Transcript’ ……

Dècada dels 60 … volíen canviar el món i, ho hem aconseguit ? Pot ser durant un petit període, un somni, un oasi insignificant. Avui, 2011, res ha canviat. Els rics són encara més rics, i ara hi han més pobres, no només per manca de diners, també perque hi ha por de perdre les comoditats, el viure bé, en abundància. O també perque hi ha egoïsme, poca solidaritat, deixar fer. Diners, diners, especuladors, financeres, poder, manca de sentiments. Sortosament sempre apareixen grups de gent que no volen viure així, i volen canviar el món. 

Aquelles cançons de la dècada del 60, aquell voler canviar el món, continúen vigents, són reals. No ha canviat res i la gent es revolta.

Escolto una de les cançons que més m’agraden The Boxer de Simon & Garfunkel … I am just a poor boy, though my story’s seldom told, I have squandered my resistance, for a pocket full of mumbles such are promises, all lies and jests, still a man hears what he wants to hear and disregards the rest … Sí, només escoltem el que volem escoltar, i som indiferents a la resta …

I així continuaría més i més, recordant el temps passat. Tinc una ànima enyoradissa, res més, i m’agrada escoltar velles cançons i llegir texts d’aquells anys i veure fotografíes. Però ara estem ja en un altre secle, i aprofito el temps per gaudir de les coses bones que aquesta dècada m’ofereix, que n’hi han i moltes.

Com avui, Nit de Reis; a veure que trobaré al balcó ! Carbó ?

El temps passat, ahir, avui, demà …. Tots els díes surt el sol !

Video You Tube – Barry McGuire – Eve of Destruction.

Des de fa un parell de díes totes les publicacions del món ens recorden el què ha passat l’any 2010, els personatges de l’any, classificacions, puntuacions, fotografíes.
Kyaw Zwa Moe és la Directora-Editora del diari The Irrawaddy. Tinc establerta una subscripció i a més m’arriben les notícies via RSS, és a dir, d’immediat. Vaig llegir el seu editorial i opinió del propassat dia 23 de desembre 2010, i així de primeres no hi estava d’acord, però he anat llegint una i una altra vegada aquest article i a més tots els altres que han anat apareixent al llarg d’aquests díes, i sí, crec que té raó.

I el nominat és : Personatge de l’any a Birmània 2010 …. General Than Shwe, cap de la Junta Militar que governa amb mà de ferro, amb poder absolut, dictador, pervers des de fa dècades. 

Per arribar al nomenament del personatge s’ha de complir uns requisits. Qui ha fet la feina més ben feta a Birmània ?

Òbivament el primer nom que sembla pot ser nominada, és Aung San Suu Kyi, que va ser posada en llibertat el dia 13 de novembre. Immediatament després de tornar a ser una persona lliure va manifestar el seu desig d’aconseguir una reconciliació amb els seus segrestadors, i que no té cap rancúnia envers aquests militars que l’han tingut empresonada 15 dels últims 21 anys. Ningú posa en dubte la seva capacitat per tornar a liderar un moviment per retornar la democràcia i la llibertat al país.
Els seus principis i la seva lluita per assolir la independència nacional són encara vigents, molt vigents. Però, ens ha aportat alguna cosa més que paraules, esperança i desitjos ? NO.
Queda doncs descartada.

Min Ko Naing, el prominent líder de la generació del 88, els estudiants que es van aixecar contra el govern l’any 1988. I com tots els seus companys, va ser jutjat i empresonat a 65 anys. Continúa a la presó, i la seva noblesa i actitud és digna d’admiració, però no li ha estat possible fer arribar el seu missatge a la gent. No, tampoc pot ser en aquesta llista.

Tenim a Birmània un Mark Zuckerberg o un Julian Lassange ? No. Un bon nombre de periodistes han denunciat una i una altra vegada les irregularitats i el frau en les eleccions del propassat novembre, però sense èxit. Els periodistes han fet una molt bona feina, sens dubte, però no han estat capaços de publicar la gran història del país, de les eleccions. No, tampoc podem posar els periodistes en aquesta llista.

El General de Brigada Saw Lah Pwe, líder de la Birgada no. 5 de l’exèrcit Budista Democràtic dels Karen. El día de les eleccions aquest militar de la dissidència va calcular molt bé quan va envaïr Myawaddy i el Pas de les Tres Pagodes, fent marxar els civils abans que s’enfrontés amb l’exèrcit de la Junta Militar. Un atac audaç, precís i que va fer trontollar el Govern. Però el seu atac va ser aïllat i no ha aconseguit una continuació amb una unitat entre els rebels. No, tampoc pot ser a la llista.

Molta gent del país va fer boicot a les eleccions. Podríem també incloure aquest moviment, per considerar-lo valent i sense embuts, enfrontar-se a la Junta, deixar la por a casa i intentar fer arribar aquest missatge a la gent. Però tampoc aquests grups van actuar units i poc abans del dia de les eleccions, van fer cas del missatge del govern; — participeu i guanyeu el màxim d’escons del Parlament–. No, no poden ser a la llista.

Aleshores, quin personatge existeix en la societat birmana equivalent a Mark Zuckerberg?

Tenim la resposta i, malauradament, si hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, l’únic que compleix amb tots els requisits per ser el personatge de l’any, és el General Than Shwe.

És aquest General Than Shwe que ha organitzat i ha dut a terme els dos fets més dramàtics d’aquest any 2010: Les eleccions i l’alliberament de Suu Kyi. Pel que fa a les eleccions, va fer un casting perfecte escollint els millors actors i actrius, rebutjant a tots aquells que ell no els volia. També va escollir els periodistes i escriptors que li van escriure el guió amb molta cura, i el resultat  va ser un final feliç com a Hollywood, amb la victòria ja prevista de la USPD, i una majoria absoluta en tots els territoris del país.

Però que ningú cregui que aquest triomf va ser per accident o per una estratègia de curt termini: Than Shwe havia planejat aquestes eleccions i els fets relacionats amb la única líder demòcrata i rival, des de feia dècades. Va organitzar un referèndum per aprovar una nova constitució l’any 2008 i les eleccions de 2010. Than Shwe va fer que els resultats de l’any 1990 en els que Suu Kyi va guanyar amb el més del 80% dels vots fóssin invalidats, i es va assegurar la seva supervivència com a règim militar i dictatorial del país per el futur, darrera una disfressa de governants civils que van representar unes eleccions com lliures i democràtiques i van omplir el seu sac i el ténen ben lligat.

Després va calcular molt i molt bé l’alliberament de Suu Kyi, i així distreure l’atenció internacional envers les eleccions. Ningú n’ha parlat, ningú les ha denunciat, ningú n’ha dit res. Totes les informacions, totes les fotografíes van ser dedicades a Suu Kyi i el seu alliberament. Cap comentari d’aquest sac ple i ben lligat on la nova constitució està ben guardada i el futur del país ben resolt en favor dels militars, dictadors i absolutistes. La llibertat i la democràcia encara són lluny, ben lluny.

Miraculosament, una setmana després d’unes eleccions vergonyants, indignes, fraudulentes, el General Than Shwe va aconseguir que la comunitat internacional es dongués per satisfeta i entréssin en un estat d’eufòria, joia i satisfacció per la notícia de l’alliberament de Suu Kyi. Missió acomplerta.

Sense cap mena de dubte, malauradament, Than Shwe és el personatge de l’any 2010 a Birmània.

N’hi han molts de personatges perversos en aquest món i també dins el nostre país, però sembla com si volguéssim trobar un amagatall per a tots ells, i proclamar amb joia i eufòria els fets i personatges que generen il.lusió. Mentre, aquests personatges van fent la seva teranyina més i més gran, en silenci, sense adonar-nos.

Fotografia: El General Than Shwe el dia de les eleccions.

Tot just després de les dotze de la nit he rebut un e-mail amb un desig d’un feliç any 2011 des de Birmània.
Ells també poden esquivar les dificultats i enviar desitjos de llibertat a tothom :

I aquests són els meus per a tot el poble de Birmània que en aquest 2011 puguin viure en llibertat i tots els 2,211 presoners politics puguin sortir de les presons, i els refugiats deixar els camps i tornar a casa seva, i els exiliats deixar el fred d’altres països i tornar amb la mare, el pare i germans, i la desaparició de les mines anti-persones de la frontera, i un exèrcit sense infants, i els escriptors i poetes i músics puguin utilitzar el seu art en llibertat i tantes i tantes coses desitjaria per a tots ells i elles.

Aung San Suu Kyi és ara ja en llibertat i és al seu costat. Lluitadora, coherent, sensible, defensora dels drets humans i la no violència, no ha canviat gens, és amb el seu poble que no deixarà mai, és la seva esperança.


We must unite!  If we are united, We can get what we want.

People must work in unison. Only then we achieve our goal.